La noia del club

Amb la novel.la La noia del club (Bromera), i amb un estil dinàmic que de seguida atrapa els lectors, Maria Carme Roca posa el focus en una època de gran efervescència social, intel·lectual i artística com van ser anys trenta del segle passat. Una època de grans canvis socials, culturals i polítics en els quals les dones hi van tenir un rol important, seguint el camí d’emancipació iniciat per les sufragistes.

En el nostre àmbit cultural hi van brillar dones abanderades en tants camps, i el de l’esport no és menor. Així, amb imaginació narrativa i una base documental molt sòlida, com acostuma, Maria Carme Roca ens presenta la trajectòria de la Flora, una noia que vol ser nedadora de competició i que s’hi esforça de valent per ser-ho. En aquest relat, Roca vincula la trajectòria de la seva protagonista Flora a la de dones singulars que van destacar en aquell temps, com ara la periodista Irene Polo i l’escriptora Rosa Maria Arquimbau, i amb l’aparició també a l’escenari del relat d’altres personalitats rellevants com les escriptores Anna Murià i Mercè Rodoreda. Totes aquestes dones van practicar el periodisme d’investigació i d’opinió. Així, doncs, trobem la jove Flora immersa en el viu ambient intel·lectual, social i polític que va desembocar en l’adveniment d’un règim obert com va ser el de la Segona República, i que tant d’alè va donar a les aspiracions femenines. Tot quedaria segat, però, amb la desgraciada Guerra Civil, però aquesta és una altra història.

La pedagoga i activista cultural, Enriqueta Sèculi, és una altra de les figures que apareixen en l’entorn on es mou la inquieta Flora, que té una història d’amor amb un jove d’una classe social més alta que la d’ella, i que pel lloc on viu amb la seva família, el Poble-sec, té contacte amb veïns que es relacionen amb la CNT i la FAI. Aquestes circumstàncies tenyeixen el relat d’un gran enjòlit, ja que si la família del jove Romà no veu amb bons ulls aquesta relació, tampoc la veuen bé els amics d’infantesa de la Flora, que com mosques al voltant de la mel es disputen la seva atenció tot creant batalles aferrissades que no auguren bon final.

La trajectòria de l’activista Enriqueta Sèculi va estar molt trenada al Club Femení d’Esports, que popularment va ser conegut com el Femení, i que és el lloc on la Flora es desenvolupa com a nedadora i com a persona. En la fundació d’aquest club, que és el que dóna títol al llibre de Maria Carme Roca, també hi va tenir un gran paper Teresa Torrents, que també desfila per les pàgines del llibre, ja que és la germana de la nedadora Josefina Torrents, que en la novel.la fa el paper d’entrenadora de la Flora. Enriqueta Sèculi, que va escriure articles d’un feminisme abrandat a la premsa, era la secretària del Femení. A causa dels diferents punts de vista, una vegada es va enfrontar, sempre via articles publicats a la premsa, amb la també escriptora i periodista Llucieta Canyà, vinculada a la Lliga, i autora d’un llibre que en aquell temps (i encara després de la guerra) es va fer molt popular, L’etern femení. Finalment, Sèculi va demanar una entrevista a Canyà, es van caure bé i les aigües van tornar a lloc. I és que, al capdavall, totes dues lluitaven per la promoció de les dones en tots els àmbits.

La Flora és l’arquetip perfecte d’aquests objectius de promoció i lluita pels drets de les dones que perseguia el Club Femení d’Esports, que també programava una gran quantitat d’actes culturals. El Femení va ser una entitat pionera i sembla ser que resultava excessivament progressista i moderna, si es té en compte les controvèrsies que va generar en la societat de l’època. Eren temps de canvis que es produïen a gran velocitat i, és clar, costava digerir-los després de tants segles d’immobilitat. Amb habilitat narrativa, Maria Carme Roca recull aquest ambient en un relat que dibuixa una evolució de mentalitat i de costums que camina paral·lel a la maduresa personal de la Flora, la noia del club.