Siegfried Sassoon, un referent de la poesia antibel·licista

La meva generació ha viscut guerres, però de lluny i per referència. Res no en sabem, doncs, d’aquella angoixa amargant i curulla de por si no és per les imatges i els relats que ens ha servit la història, ja sigui mitjançant la premsa, el cinema, la televisió, la fotografia, la literatura. Tenien raó els nostres avis i pares quan deien «no saps què és la guerra, però millor que no ho hagis de saber mai». Les guerres provoquen un trauma colossal a qui les ha viscut d’a prop: en els nostres temps també tants periodistes i corresponsals que s’exposen a ser abatuts com un soldat al front o com un civil bombardejat. «Allà on hi ha el cos hi ha el perill», deia el meu pare, que en la Guerra Civil va ser en dos fronts: el del Segre i el de l’Ebre.

Una colla de poetes que van viure en primera línia de foc la Primera Guerra Mundial van escriure sobre l’experiència que els va convertir en poetes antibel·licistes. Juntament amb Wilfred Owen i Robert Graves, Siegfried Sassoon (1886-1967) forma part dels Poetes de la Guerra (War Poets). Són exponents del sentiment antibèl·lic que els va abocar a denunciar l’horror d’aquella contesa que els va agafar desprevinguts, ja que, joves entusiastes, hi van anar amb un esperit de patriotisme més aviat innocent. De seguida, però, els va caure la bena dels ulls en veure’s utilitzats com a carn de canó en aquell infern que tan cruament és descrit per Siegfried Sassoon a Contraatac i altres poemes, en la magnífica traducció de Jordi Fité Salvans, que amb aquest treball va obtenir el XX Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia» que cada any convoca i publica Cafè Central.

El jove Siegfried Sassoon va lluitar al front occidental (França). Va ser condecorat amb la Military Cross pel seu valor, a vegades tan arriscat que va ser anomenat pels seus companys «Jack el Boig». Després d’un permís per convalescència, Sassoon «va negar-se a tornar al front, va llençar la medalla al riu Mersey i va decidir fer una protesta contra l’allargament innecessari de la guerra», escriu Jordi Fité en la seva nota del traductor.

Siegfried Sassoon va enviar una carta al seu comandant titulada «Declaració d’un soldat», que li va valdre un consell de guerra que es va estalviar gràcies a la seva família benestant amb bons contactes. El jove va ser enviat, però, a un hospital psiquiàtric. En aquest establiment va conèixer Wilfred Owen, gran admirador seu, que el va animar a continuar escrivint sobre l’horror de la guerra tal com va fer ell mateix.

Han passat cent anys d’aquella guerra que ha tingut segones i terceres parts potser encara més tràgiques i sense sentit. La lectura dels poemes de Siegfried Sassoon aplegats a Contraatac i altres poemes esgarrifa tant com devia esgarrifar als seus contemporanis per les seves imatges tan reals, i escrites de manera tan nítida, que travessen el paper: «Molts rostres que murmuren, amb màscares de por,/ que surten enfilant-se, de dins de la trinxera./ El temps els passa en blanc pels canells enfeinats/. I l’esperança, amb ulls furtius i amb els punys closos,/ que lluita enmig del fang per respirar./ Déu meu, fes que s’aturi!». I els lectors, tocat el cor per tant de dolor físic i moral, no poden deixar d’invocar aquesta esperança que ha d’aturar les guerres on tot trontolla, també la fe: «Déu, assegut, mira la llista dels caiguts...». I el dolor encara es fa més profund perquè aquest és un dolor espiritual només mitigat per la camaraderia i pietat dels companys, «els germans de sang».