Recobrar l’Edèn

Per una banda, l’amenaça del canvi climàtic que de manera ben sensible també afecta a Islàndia i del qual en el curs del relat el lector en percep els estralls. Per l’altra banda, la temença per l’extinció de les llengües minoritàries engolides per les llengües majoritàries. Llengua d’un estat i ben protegida, l’islandès, però, només té als islandesos per parlar-la. La seva dificultat la fa difícil per als estrangers, com es posa de manifest en alguns personatges secundaris d’Edèn: refugiats que a penes n’aprenen uns mots perquè al seu cap tenen la idea que no els servirà de res fer tant d’esforç, a l’hora d’aprendre l’islandès, perquè el que volen és emigrar al més aviat possible a un altre lloc on el clima no sigui tan cru.

Buscar la facilitat és normal en la majoria de gent, de manera que l’aprenentatge de la llengua del lloc, a Islàndia i a tot arreu, demana una actitud moral de reconeixement del seu valor cultural, així també com a la més idònia per a la inserció quan hi ha voluntat. És el cas del refugiat Danyel, un jove de setze anys que ha perdut la família i que anirà tenint un paper cada vegada més important en la vida de l’Alba, la protagonista d’Edèn, una dona que per la seva condició de lingüista ha viatjat arreu del món per assistir a congressos sobre les llengües en perill d’extinció, la seva especialitat acadèmica. Tornant d’un viatge, a dalt de l’avió l’Alba calcula quans arbres li caldria plantar per compensar la seva empremta de carboni. Aquest és el detonant de la seva decisió de comprar una finca rural, anar-hi a viure i plantar-hi els 5.600 arbres que faran falta per a restituir l’equilibri ecològic.

A Edèn assistim, meravellats per la narració a estones poètica d’Auður Ava Ólafsdóttir, a la transformació de l’Alba en la seva aclimatació al lloc que ha triat per viure després de deixar la seva casa a Reykjavík, ciutat on també viuen el pare i la germanastra, familiars pròxims que contrapunten el recorregut vital de la protagonista que, en el seu relat –un diari-, fets i pensaments la van remetent a paraules islandeses poc usades (i que inclou en el relat per fer-les visibles), aquells tresors de la llengua que van quedant pel camí, aprimant el llenguatge. Hi ha un moment que Danyel, que s’esforça per aprendre l’islandès perquè ell sí que vol arrelar a Islàndia malgrat la seva dura climatologia, pregunta a l’Alba quantes paraules té l’islandès i quantes en fan falta per anar fent... La resposta és significativa: sis-centes mil paraules, però amb quatre-centes o cinc-centes n’hi ha prou per moure’s... I aquesta constatació porta al lector català a sentir com li punxa a l’ànima la mateixa pena en veure com també es va empobrint la seva llengua i, encara pitjor, com amb el bilingüisme la llengua majoritària va imposant el seu ús.  

Hi ha un sentiment de pèrdua que impregna l’ambient per causa del perill d’extinció dels recursos naturals ofegats per la praxi de sistemes polítics, econòmics i culturals agressius. Les propostes de l’ecologia, emparada per la ciència que ho denuncia, és una resposta en primera instància per pal·liar-ne els mals i, en segona instància, a revertir la tendència. El mateix es dona en l’àmbit dels béns immaterials com ara les llengües. Des del moment en què els humans som relat, és a través de la llengua pròpia, amb la seva cosmovisió, que som valuosos per al conjunt de la humanitat. Per aquesta raó, davant del perill d’extinció, les llengües haurien de ser considerades, com la mateixa natura, un indiscutible bé a protegir.

A Edèn, Auður Ava Ólafsdóttir assaja en un escenari de futur en positiu com aquests sentiments de pèrdua es van guanyant a través de l’actitud dels protagonistes per restablir l’equilibri tant en l’àmbit de la natura com en l’àmbit de la llengua, el veritable cordó umbilical de la novel·la. A Edèn, l’Alba es va renovant de la seva complicada etapa vital anterior primer a través de la seva inserció en la petita comunitat on ha anat a viure i, segon, amb el seu compromís amb la continuïtat de la vida i, en conseqüència, també amb la llengua i la cultura, amb l’adopció del jove Danyel com a fill. L’Edèn, doncs, un lloc de bellesa natural, si bé també treballada per les seves mans, però sobretot l’Edèn com un estat de l’esperit pacificat per una vida on les petites coses i la relació amb els altres fan de l’existència una obra humana amb sentit.