Serà millor portar el nen a la llar d’infants?

Què difícil és ser pare o mare en els temps que corren! Per cert, he de dir “ser”, o bé “exercir de”, o millor “fer de”? Triar un verb o un altre marca tendència. Jo m’inclino per la versió tradicional del ser. Sóc. Fins i tot si no exerceixo, sóc ton pare, malgrat no ho faci del tot bé ho sóc, és el que t’ha tocat fill meu.

Ho dic perquè la palla mental de la setmana consisteix a pensar si és millor portar els nens i nenes a una llar d’infants o bé tenir-los a casa amb el pare o la mare. Qüestió angèlica per excel·lència que només pot ser presa seriosament per pedagogs i altres éssers pentinadors de gats. Que em disculpin però és que de vegades sembla que els pedagogs no han estudiat pedagogia. Abans dels tres anys, el propi procés maduratiu de l’infant indica que qualsevol interacció social està condemnada al fracàs. És tan inútil barrejar un nadó de catorze mesos amb altres nadons per a que faci amics com intentar ensenyar a parlar un canari. No funciona perquè no pot funcionar, és impossible. Algú recorda els seus grans amics de la llar? Se celebren reunions d’ex-alumnes de p2? No, oi? Deu ser per alguna raó.

L’altre argument a favor de l’escolarització és que resulta beneficiosa a nivell d’aprenentatges, que a edats molt tendres els nens  ho absorbeixen tot –fals, només absorbeixen allò per al qual estan preparats. No absorbeixen la metafísica d’Aristòtil ni el càlcul diferencial, per exemple-. Si això fos cert, caldria observar a nivell d’estadístiques com els resultats acadèmics de la població catalana han anat augmentant a mesura que s’ha anat estenent l’educació en aquestes etapes. S’hauria de reflectir aquest accés a l’educació infantil en uns índex millorats de rendiment i de seguiment en els estudis. Res d’això succeeix. Països com Finlàndia, on l’escolarització comença majoritàriament als set anys, haurien de patir aquest handicap i veure’l com una mancança greu del seu sistema. Tots sabem que això no és així ni s’hi assembla.

Llavors, per què és útil l’escolaritat de zero a tres anys? Perquè permet, majoritàriament a les mares, mantenir els seus llocs de treball. Perquè amb un període de baixa maternal dels més curts d’Europa necessitem que algú es faci càrrec dels nostres fills. Si aquest algú ho fa amb una certa qualitat encara millor, però la qualitat no és la finalitat. La finalitat únicament és el manteniment dels infants en institucions que no són la família, perquè la família ha de treballar, ha de produir un nombre d’hores tan elevat que no pot fer-se càrrec de les seves funcions més naturals.

A més, us imagineu un establiment on els seus clients emmalaltissin cada quinze dies? On els virus i les bactèries campessin amb total impunitat? Les autoritats sanitàries el tancarien sense cap mena de compassió. Diguem-ho clar: les llars d’infants són un entorn biològicament hostil. Si s’accepta la situació és perquè les necessitem, però és obvi que no són la millor opció. La criança a casa és el més adequat a les necessitats de les criatures petites. El contacte amb els progenitors, l’exploració de l’entorn proper, sortir al carrer, gatejar sense compartir xumets ni llepar sabates alienes és un luxe a l’abast de molt pocs. Qui pugui fer-ho, que no s’ho pensi. Com a casa enlloc.