“Ho sento molt”

Acabem de sentir i viure la tercera versió d’aquesta simple frase. Quan l’ex-president Jordi Pujol, el 26 d’abril del 2017, dia de l’escorcoll de casa seva, va deixar anar, davant un núvol de periodistes, el seu “Ho sento molt. Sento molt tot això que està passant”. Curiosament sense fer cap referència a les seves accions passades. A les seves presumptes malifetes econòmiques. I també sense demanar perdó, quan tots tenim encara al cap aquell arbre ple de nius que havia de caure si seguíem burxant en el 3% i amb el que ens va amenaçar quan va declarar a la comissió del Parlament de Catalunya.

I dic tercera versió perquè, que jo recordi, n’hi ha dues d’anteriors. Una de fa temps, el 18 d’abril del 2012, quan el rei Joan Carles la va pronunciar en castellà, a Barcelona i afegint-hi al darrera un “me he equivocado y no volverá a ocurrir”. L’altra el 24 d’abril d’enguany, quan Esperanza Aguirre, per tercera vegada, abandonava una parcel·la de poder, la darrera que li quedava, deixant entendre que ho sentia molt, que l’havien enganyat i traït i que, per tant, assumia la seva responsabilitat i dimitia dels càrrecs públics que encara tenia.

No m’interessa tant comentar la frase del rei –tot i ser la millor i més completa- com les altres dues. I no sols per la seva proximitat en el temps, sinó perquè aquella primera afectava a un intocable i a dia d’avui ja en coneixem el desenllaç. Al marge que, la comparació d’aquestes dues ens pot donar pautes de comprensió dels tarannàs que les envolten.

Comencem per la de casa. Quan Jordi Pujol assumeix el seu comportament irregular i el denuncia públicament en un aparent rampell de sinceritat ara qüestionat des de la fiscalia. Però ho fa traient-ho del escenari polític i duent-ho a un altre terreny altament sensible pels catalans. El manteniment del patrimoni familiar i el respecte als majors. Una actitud que canvià en la seva compareixença al Parlament, on el tornà al àmbit polític, però generalitzant-lo. O algú pensa que aquell arbre de què parlà i els nius als que amenaçà de caure eren només els de CiU? En certa mesura, el que feu Pujol fou intentar estendre la sospita maragalliana del 3% a tot l’arc parlamentari. I de retruc, a tots els ciutadans que, per acció o omissió, acabarem sentint-nos corresponsables de la malifeta. El problema és que, amb aquelles amenaces, destruí el petit corrent subterrani de solidaritat i comprensió que s’havia generat i que, al meu entendre, intentà recuperar sense èxit amb aquella confessió de l’oferiment del seu cap com a solució. Amb aquell “li vaig dir a Mas: Expulseu-me. Tota la merda per mi” que publiquen els diaris.

La situació de Madrid que protagonitza Esperanza Aguirre i, de retruc, el PP, és diferent. D’entrada, ella no ha assumit ni assumirà mai que el seu comportament hagi estat irregular. Cap pecat d’acció. El que sí assumeix, és el pecat d’omissió. Reconeix i denuncia públicament que li han aixecat el camisó i que, per això, no cal que ningú, cap jutge ni cap Rajoy, dictin sentència contra ella. Que se’n va per voluntat pròpia i tan bon punt ha conegut els fets. Per tant, fica el cas, de ple i des del primer minut, en el terreny polític i en el fons, repta als seus opositors (i no sols als dels altres partits) a ser tan coherents com ella i a plegar. Duent-lo a un àmbit sensible per la ciutadania en general. El de la coherència personal. Intentant, sense els escarafalls de Pujol amb l’arbre i els nius, estendre’n l’exigència arreu per fer un darrer favor a la gent del seu partit ara marginada dels despatxos del poder. Aquella que veu en ella l’heroïna combatent però ingènua, i que simpatitza, no ens enganyem, amb l’ala dura del partit. A més, així allibera als ciutadans de qualsevol sentiment de culpa. En un clar intent de mantenir l’electorat enganxat al PP.

Per això crec que val la pena comparar les dues situacions de dos ex-líders que, com es sol dir ara, han anat a la paperera de la història. Perquè, contràriament al que podria semblar, Pujol, tot i oferir-se a fer de tallafocs, no acabarà sent-ho. I CiU i els seus hereus acabaran com aquell formatge tendre que fermenta, acaba podrit i cal llençar a la brossa.

Aguirre, en canvi, fa de tallafocs sense títol. I encara que no li agradi, amb el vist i plau d’un Rajoy que sap que, en el fons, mai acabarà de tirar de la manta per voluntat pròpia i, per tant, que el partit no ha de patir més del compte. Que podrà seguir viu i en bon estat de salut política. Tornant al símil del formatge, com aquell de pasta tova i pell florida que, tot i que externament resulti poc atractiu, conserva en el cor una part disponible, comestible i, a més, millorada per l’envelliment.

Aquí rau, al meu entendre, la diferència de tarannàs. Que mentre a Catalunya la ciutadania percep una situació “de fons” en què és tota la massa política la que està en, segons es miri, fermentació o putrefacció, a l’estat espanyol s’intueix una mena d’alteració “superficial”, una floridura que , segons es miri, es considera rància o purificadora, però que no afecta a la totalitat de la massa política que, en el fons, segueix conservant les essències.

I clar, mentre els catalans tenim cada cop més ganes de canviar-ho tot de dalt a baix, a la resta de l’estat, els ciutadans segueixen pensant que amb un arrebossat nou i una capa de pintura, tot pot tornar a ser com abans. Com sempre.

Ho sento molt. Voldria equivocar-me i que tornés a passar tants cops com calgui fins que fem cau i net. Però...