Sempre els ajuntaments

Abril de 1979, dia tres, eleccions municipals a Espanya, les primeres de després de la Guerra i els quaranta anys de franquisme.

Gairebé tothom tenia algun amic, conegut o saludat i, quan no, un parent proper o llunyà que anava en alguna de les llistes electorals que es presentaren. També es produïen algunes sorpreses per veure adscripcions polítiques mai intuïdes d’alguns del noms que anaven en aquelles llistes.

La majoria dels partits que s’hi presentaven tenien encara segurament alguns tics i comportament fruit de la clandestinitat. Entre la composició del consistori la majoria dels regidors i regidores electes tenien una neta trajectòria democràtica i, fins i tot, alguns d’ells i elles eren líders socials i polítics reconeguts ja durant els darrers temps del franquisme per la seva lluita i per la posició social i política en defensa de les llibertats personals i col·lectives. Es diu que a les municipals hi ha molt de component personal en la votació, que es valora molt més el nom de la persona que les sigles sota les que es presenta, si això és així, creiem que a l’any 79 va ser clarament el reconeixement públic de la feina feta a la ciutat en els períodes difícils de la repressió política.

El repte pels partits polítics i pels propis candidats d’aquelles eleccions no era fàcil. La incertesa planava sobre el panorama polític, el desconeixements dels mecanismes de funcionament de les administracions era una dificultat afegida. Calia fer un programa de govern, que per una banda trenqués amb el funcionament dels ajuntaments franquistes moguts per inèrcia i sense massa predicament ciutadà i, per altra banda, fer una reflexió sobre la ciutat en uns moments en que no sabien com podrien desenvolupar-lo per manca de recursos humans i econòmics i fins tot una feble situació de la consolidació democràtica la país. Va ser, sens dubte, un exercici d’imaginació en tots els àmbits d’actuació municipal però també de responsabilitat política.

Queda llunyà ja, però rellegir els documents públics els partits del moment són il·lustratius d’una bona preparació teòrica, i també, però d’un realisme polític també molt clar.

Documents com: L’Alternativa Democràtica Municipal, els debats o a l’entorn del Pla General començat pel l’alcalde Piqué, documents sobre l’estat de l’educació i la sanitat a la ciutat o sobre els temes de patrimoni són materials que sens dubte varen constituir una base prou sòlida per elaborar des del partits democràtics uns programes electorals que volien ésser un documents que mostressin a la ciutadania que les forces democràtiques eren prou capaces de governar i fer-ho per millorar les ciutat i aprofundir en el sistema polític democràtic que sens dubte era molt millor que hi havia en aquell temps.

La major part de la ciutadania ho va entendre així i per comptes de mantenir el vot a aquells que ja havien detectat el poder, ara reconvertits en demòcrates, va votar de manera molt majoritària als qui procedien de la lluita per les llibertats i els va donar confiança per començar una nova època: la dels ajuntaments democràtics. L’elecció va ser, creiem, encertada i les ciutats van tenir una transformació cap a millor, sens dubte, imparable.

D’això ja fa trenta vuit anys i en aquest anys els municipalisme s’ha consolidat com una estructura essencial en el funcionament del país.

Tot i així també cal dir que els grans dèficits històrics del municipalisme, com són la concreció de competències que han d’assumir els ajuntaments i el seu finançament, no estan encara resolt. Al contrari els recursos municipals han minvat i les lleis del govern central no han ajudat a pal·liar la manca de recursos sinó, al contrari, han agreujat encara més les mancances de recursos i per tant les possibilitats d’actuar, de tenir els serveis públics de qualitat i actuar com agents actius en el procés econòmic. Els ajuntaments en la seva precarietat i malgrat tot han procurat ser emprenedors, han fet inversions rendibles socialment i econòmica, han potenciat les infraestructures com element d’enriquiment, creant el marc necessari de cohesió socials que permeti afrontar el repte de repartir la riquesa i el treball.

Els ajuntaments que per voluntat pròpia del seus consistoris i també perquè en política impera el principi pràctic de la subsidiarietat (si una administració pot resoldre un problema no cal que un altra ho intenti fer) han vingut a consolidar-se com l’administració de proximitat, aquella que de ben a prop detecta el problema i intenta resoldre, aquella administració en que els seus representants polítics són coneguts, amb la facilitat de ser interpel·lats i per tant de saber entendre la problemàtica i els neguits de la ciutadania i les accions necessàries per resoldre-ho en gran part. El problema està en que coneixent els problemes de més a prop no sempre tenen la possibilitats de resoldre’ls per manca de competència, en alguns casos, i recursos en altres o ambdues coses que ho permetin.

I això certament es dóna en molts àmbits des de la confecció de determinats currículum educatius fins a temes de sanitat primària passant per una llarga llista de temes. Gestionar des de ben a prop, segurament ajudaria fer possible moltes de les solucions sense haver d’esperar massa temps i també estalviant recursos.

Possiblement la modernització i règim jurídic, urbanisme tecnologies i sostenibilitat, relacions amb la ciutadania i recursos i finançaments serien entre altres els eixos estructuradors i reptes que marcaran la pauta del nou municipalisme que en el futur haurà de regir les nostres ciutats.

Aquets reptes que hauran d’afrontar els ajuntaments són els que es derivaran d’una vegada per totes d’assumir noves competències llargament reclamades i tenir els recursos necessaris per fer-ho possible. L’aplicació del principi de la subsidiarietat com a complement d’aquestes competències més properes: sanitat, habitatges, educació, polítiques actives d’ocupació, immigració..., implementar en les nostres ciutats les noves tecnologies com nous elements de la millora i qualitat de vida; el reclamar un finançament que permeti millorar la prestació de serveis..... És el moment de, com s’ha vingut fent, plantejar de nou però amb força el que volen ser els ajuntaments amb l’objectiu de millorar les condicions dels nostres territoris i de la nostra gent. Estar més a prop dels ciutadans i ciutadanes, obrint canals nous de participació que ajudin a prendre decisió sobre els propis problemes i pensar en la cogestió d’alguns serveis locals.

Tenim ara al davant un procés important pel nostre país, no sabem com acabarà però cal ser positius i creure que podrem estructurar un nou país però aquest país també s’hauria d’estructurar administrativament sobre els ajuntaments, i hauria de ser la gran oportunitat, defugint els tòpics fàcils, per superar el marc de l’estricta reivindicació immediata i aprofundir en la millora i eixamplament de les competències i el finançament  municipals. Avui per avui els ajuntaments son l’administració més directament relacionades amb la gent, amb els ciutadans d’aquest país i per tant esdevenen una xarxa contra les desigualtats i per estructurar el país i per tant mereix el tracte per part del govern del nous país que estem creant.

A veure si aquest cop  va seriosament..