Les claus d’un gran fracàs esportiu

Acabava el CF Vilanova la temporada 15-16 amb el millor futbol i resultats des de la promoció a Paterna i amb el magnífic debut a la banqueta de Dani Gimeno, acompanyat per una tripleta de luxe, Sarasa, Pachón i Arbalat. L'equip no va pujar ni va promocionar perquè en les últimes jornades va faltar fons d'armari i a certs jugadors d'un equip molt jove els van tremolar les cames i va pesar la inexperiència en moments decisius. I tot això malgrat desfilar pel club més de 30 jugadores. Però sens dubte una gran i inoblidable temporada per emmarcar i per a la història.

Gimeno que havia arribat a la banqueta vilanovina per la confiança que van dipositar en ell, el president Sánchez i el directiu Paco Carmona, no va renovar contracte, fet motivat per la mala relació durant gairebé tota la temporada de l'entrenador amb la junta directiva i viceversa, amb algun conat que un altre d'intent de batussa entre l'entrenador i el president a final pràcticament de temporada, i malgrat que el mateix president havia evitat la destitució de l'entrenador a mitja lliga i amb l'equip situat en primeres posicions quan la junta majoritàriament, havia demanat el seu cessament per qüestions de tracte personal, mai esportives. La manca d'entesa entre dues parts, possiblement sigui culpa d’ambdues. Aquí i en qualsevol cantó.

En aquestes circumstàncies que possiblement de ser diferents haguessin canviat el curs esportiu molt negatiu d'aquesta temporada, va arribar a la direcció esportiva del primer equip, Ángel Casado, acreditat entrenador al passat, tan reeixit com llegendari. Casado va durar en el càrrec dos mesos. El rebuig dels jugadors amb el mateix, la del propi Pallarés que va amenaçar amb dimitir sinó abandonava el càrrec, i la planificació d'una mala pretemporada denunciada per tots en el seu moment, i per mi en particular, van situar l'equip en una vulnerabilitat extrema i amb una manca de treball consistent i necessari en l'inici de lliga que l'equip mai ha aconseguit remuntar al llarg de tot el campionat. Mai es va trobar una mena de patró de joc, i quan es trobava un indici, a la setmana següent es variava impedint qualsevol consolidació de sistemes i automatismes.

Una setmana abans de l'inici de la lliga (ara sí, ara no...) i sense pretemporada, va renovar un jugador carismàtic que havia quallat una gran temporada 15-16, veterà, dels que fan vestuari, magnífic company i persona, però mancat del necessari ritme i preparació, Juanjo Carricondo, que malgrat que el seu rendiment ha anat lleugerament a més, la seva falta de pretemporada, el mal moment de l'equip molt generalitzat, li ha impedit rendir com d'ell s'esperava aquesta temporada. Òbviament si no va fitxar abans, culpa seva no va ser. Error de la junta directiva.

La direcció esportiva i la junta directiva van fitxar a un entrenador prestigiós, Joan A. Pallarés al qual no calia descobrir i que durant la temporada s'envoltava d'homes tals, entre d'altres com, Samu, Moreno, "Bitxo", Giralte, Miranda, Roca, Duran, Jusi, Aaron, Bachana, que en teoria podien jugar i havien jugat a tercera divisió i algun a Segona B, amb una cama lligada a l'esquena. Tot semblava increïble. La lluita per l'ascens estava més que assegurada. Aquest any siiii!. Socis i aficionats ens fregàvem les mans. A algú però els recordava el Vilanova de Manel Moya amb Centaño, un àlbum de cromos que Palanca va evitar el desastre en el darrer moment.

Però el primer problema sorgeix quan Pallarés, bon entrenador, descuida en certa forma o no prioritza la preparació física i un sistema de joc, la qual cosa no només és denunciada per certs jugadors, sinó que realment és visible al camp. L'equip rendeix poc en les segones parts, busca un patró diumenge a diumenge, sistema que mai arribaria a trobar, però com hi havia tanta qualitat individual, l'equip fins i tot marcava gols increïbles (un com a mínim per partit) arribà a la primera posició del campionat. Un autèntic miratge. Un equip que no juga a res durant tantes jornades, i es desfonda, mai pot ascendir o promocionar i sí patir. I òbviament poc a poc, la realitat es va imposant. L'equip segueix sense jugar a res clar, encaixa gols amb molta facilitat, Pallarés i els jugadors no s'entenen, arriba el "Tourmalet" i el mateix Pallarés decideix llançar la tovallola conscient que no té solucions i que ningú el comprèn. És el principi de la fi d'una cosa que ja va començar malament. Pallarés potser culpable, però més culpable per definició qui el va escollir i aquesta era la junta directiva. Error doncs de la junta directiva.

Cal no oblidar tampoc que la Junta Directiva, el seu president, va prometre una ocupació laboral a Jusi, "Bicho" Duran i Moreno, i cap d'elles va arribar, el que òbviament al marge de l'incompliment, en res contribueix a mimar un jugador ni a crear un bon clima. Sí en canvi van tenir ocupació laboral, Toño i Henarejos, qui curiosament aquest últim, ha deixat de jugar per estar en una ocupació laboral facilitada pel club, el qual, espero algú algun dia m'ho pugui explicarper que segueixo sense comprendre-ho. Si no pots complir, no prometis. Error de la junta directiva.

Sense Pallarés, sense Casado i ja amb un degoteig de baixes progressiu, es fitxa a un entrenador jove i prometedor que havia realitzat unes bones temporades a el Igualada (encara que tampoc en el top de les meves preferències com no ho era Pallarés i sí Ángel García ara al Tortosa i que va pràcticament fitxat pel Vilanova abans que Pallarés), Edu Berrocal.

Un Berrocal que va prometre  portar a jugadors de la seva corda, com Iñaki, Peña, Jonny.. als quals havia entrenat, però cap dels citats van recalar a Vilanova per motius diferents. Si a això afegim que Jusi també ja havia marxat de l'equip, que l'excel·lent lateral comarcal David Gómez s'havia trencat per a tota la temporada i que per consell de Berrocal es va fitxar Maturana (que va acabar marxant també), l'equip es va anar devaluant a marxes forçades, buscant encara un sistema de joc que mai ha trobat. Una devaluació molt més greu si tenim en compte que l'equip semblava en algun moment més un àlbum de cromos que una plantilla de veritat, i amb veritables desajustaments i desequilibris. Uns cromos que mai van arribar a enganxar sobre el paper de l’àlbum quan fitxes jugadors que no responen i no tens les posicions ben cobertes, el problema es multiplica, i es va multiplicar. Error del que cal responsabilitzar a la junta directiva, que ha de respondre de lo bo i de lo dolent.

Per si tot això no fos suficient, Samu, Roca, Miranda, i els locals i excel·lents jugadors Adri Alonso, i Carlos Contreras que en la temporada passada aquests dos darrers van marcar conjuntament gairebé 40 gols, en el seu retorn al club, ho van fer lesionats i cap ha rendit com s'esperava i en aquestes circumstàncies, lògicament tampoc han resultat ni salvadors ni decisius com ho haguessin estat probablement de trobar-se físicament bé. No és un error de la directiva, però com dic per responsabilitat sí es atribuïble a ella.

Finalment arriba, el tercer entrenador, Solsona al club, mític i ancestral jugador, vella i aclamada glòria, però amb uns coneixements inapropiats, del futbol de Catalana, on la Junta Directiva decideix cessar-lo després del primer partit a Rubí, però la falta de liquiditat per finiquitar-lo ho impedeixen finalment. Els seus entrenaments llunyans a lo exigible segons van apuntar els mateixos jugadors, no han contribuït a un ressorgir físic de l'equip. Uns jugadors que tiren d'orgull i amor propi, realitzen bones primeres parts però cedeixen en general en les segones, per una preparació física insuficient. Una preparació física agreujada per què en diferents moments de la temporada algun o alguns jugadors per motius laborals no han pogut entrenar regularment i això s'acaba traslladant negativament al terreny de joc. Cal però malgrat tot reconèixer que l’equip en els darrers partits tot i no guanyar ha jugat amb més ordre i posicionament que amb Pallarés i Berrocal. Error doncs també directa o indirectament del que ha de respondre la junta directiva. Solsona no és el responsable en cap cas del descens.

Es pot ser gran jugador, gran comentarista, però això no garanteix ser un bon i adequat entrenador. Casos semblants recents i sense més lluny, als de Roberto Elvira, Angoy, Walter Pandiani, tots exjugadors de primera divisió entre molts.

Tampoc ajuda òbviament  la marxa no voluntària del president durant més de dos mesos i que de ser-hi, podria haver evitat algunes situacions d'estar present. Ni una filiació que mai vaig entendre amb el Molanta i que mai ha funcionat.

I lògicament al final de tot això i com els miracles no existeixen, l'equip merescudament descendeix sense culpa cap dels jugadors que han jugat l'últim terç del campionat.

Això és un breu resum, molt breu del que ha passat a nivell esportiu.

¿Però que responsabilitat té en tot això la junta directiva?

Com ja he manifestat, la junta directiva i ja per definició, és la màxima responsable exponencial d'un èxit o fracàs

Com Rajoy pot no ser corrupte però és el màxim responsable de la corrupció que es pugui demostrar existeix en el seu partit polític, i Puigdemont és o serà el màxim responsable, ho sigui o no, del disbarat que pugui produir-se (o no) a Catalunya a nivell polític. I insisteixo, això és per definició i ja de entrada. Culpable doncs en primer i emmarcat lloc, la junta directiva amb el seu president al front .

En el present supòsit, la Junta Directiva ha realitzat en les seves dues primeres temporades dos grans plantilles, i en teoria sobre el paper la segona, molt superior a les de Teo Traveria i Angel Calvo en Catalana. Amb Travería es va descendir a Catalana, i amb Calvo es van alternar posicions intermèdies amb situacions perilloses. Els impagats de Travería molt considerables, els de Calvo menys quantiosos, i els de Sánchez també existents encara que menors en especial aquesta temporada lo qual és encert de la junta directiva .

Cert és que Travería no tenia la menor experiència i si la màxima tossuderia i obcecació, Calvo va ser el que més diners recent aparegut al club, va posar de la seva butxaca en una lluita en solitari, perquè o ningú va voler o saber estar al seu costat en moments difícils, i Sánchez ha pogut pagar fitxes molt superiors i complir més compromisos (el segon pressupost del grup 2 de Primera Catalana aquesta temporada) perquè també ha sabut gestionar millor l'obtenció d'ingressos publicitaris. Econòmicament aquesta junta directiva ha superat considerablement a totes les anteriors a Catalana, però això de res ara serveix amb un descens esportiu davant del nas.

Amb tot, cap dels tres presidents és penalitzable en aquest aspecte, perquè aquí realment tots ens queixem, però econòmicament amb 100 socis difícilment es pot jugar a Primera Catalana, menys a tercera, tot i que el Gavà, tingui 120 socis, però els diners surt d'altres ingressos, òbviament. D'una SAD en vies de constitució amb un propietari argentí a l'ombra.

No deixa de ser curiós i lamentable, que en la primera temporada de Sánchez l'equip funcioni com no ho feia en anys, en la segona es tingui la millor plantilla de la dècada però l'única realitat és que l'equip estigui a segona catalana. De res doncs serveix, que esportiva (per plantilles) i econòmicament els dos anys de Sánchez hagin estat superiors als dels seus antecessors perquè el primer equip ha baixat, la qual cosa com a mínim i a Catalana tant Traveria com Calvo van aconseguir evitar, i al capdavall i a la fi, això és el que es veu, i l'únic que li importa al soci i aficionat, o com a mínim a la gran majoria d’ells. Les dades son sempre manipulables o recargolables segons qui les interpreti, que ó qui tingui al darrera o l’interès que el mogui, ja ho sabem.

Si la pilota entra a la porteria, al soci poc li importa que al club hi hagi deutes. Al capdavall tots els clubs deuen en qualsevol divisió. El soci d'un club, de tots els clubs, em recorda sovint la Roma Imperial on es llançava als cristians al circ romà per ser cristians i la gent aplaudia quan se'ls menjaven els lleons, si bé ningú sabia que era un cristià, i igualment haurien aplaudit si s'haguessin menjat a un xinès, a un indi o un cartaginès.

Més enllà de la definició exponencial, la Junta Directiva és responsable efectivament d'haver triat un director esportiu que va equivocar radicalment la planificació esportiva de pretemporada, així mateix error de la directiva a situar dos bons entrenadors al capdavant del club que van fracassar i dotats d'un sentit formatiu -pràctic insuficient en una cosa tan important com la preparació física. Error també a portar un entrenador exjugador de prestigi que era inadequat per a dirigir actualment a Primera Catalana. Massa temps lluny del dia a dia real, no del virtual de les ones.

Resulta també molt sorprenent i em fa reflexionar que cap, absolutament cap dels grans fitxatges de la temporada hagi rendit gens ni mica del que se li esperava i s'havia demostrat en altres clubs i hagi hagut de ser Marcel Álvaro, primera temporada d'amateur, de la casa i compromès, el millor jugador de la temporada. Aquest fet ens ha de fer reflexionar i molt.

Evidentment que cap jugador-estrella hagi rendit gens ni mica, no és responsabilitat de la junta directiva, però sí ha d'assumir també aquesta responsabilitat. Com així mateix en la banda negativa ha d'enquadrar la falta en el tram final de la lliga d'un fisioterapeuta en els partits a domicili per raons econòmiques, la qual cosa és en un club referent com és el CF Vilanova, resulta d'un patètic dramatisme, sobretot quan algun jugador com Pape, que va fitxar i no va jugar, va marxar i va cobrar alguna quantitat. El fitxatge d'aquest jugador es va efectuar en època Berrocal, sense que arribés a debutar. Aquests tràfecs de jugadors també van succeir la temporada passada, però almenys alguns van rendir. El problema en el fons no és altre, que si la piloteta hagués entrat, possiblement ara no estaríem parlant de cap responsabilitat ni responsables. Però perquè la pilota entri, com menys esportivament cal cometre molts menys errors. I aquests errors ha d'intentar evitar-una junta directiva. Cosa que insisteixo no s’ha fet.

Res a imputar als jugadors que han jugat en l'últim tram de lliga sinó tot el contrari. Amb més o menys encert, amb limitacions però amb molt d'amor propi i compromís, han donat tot el que tenien i han caigut amb el màxim honor i dignitat.

I ja per rematar l'assumpte Javi Morillas que va jugar 23 partits amb una llicència errònia. Al marge de la negligència de la pròpia Federació, dels col·legiats, no és menys cert que un director esportiu, o/i un president quan fitxa ha de saber a qui fitxa, per què fitxa, i que edat té a qui es fitxa. Un error majúscul, monumental, i del qual una junta directiva o el seu president encara que sigui per definició és responsable. Tampoc em val com va dir la Federació que això era culpa del delegat de l'equip, perquè aquest va arribar a la tercera jornada de la competició i ell ho ignorava, i perquè tractant-se de responsabilitats federatives en part, passa com amb els governs dels polítics. La culpa és de l'altre, mai pròpia. L'èxit té molts pares, el fracàs cap.

I ara que?

Doncs diverses possibles alternatives. La primera i més immediata, que la junta directiva  doni ja explicacions del perquè de tots dels seus errors, alguns dels quals en si, no ho són, però sí dels que exponencialment com ja he indicat ha de respondre com a màxim òrgan responsable que adopta decisions.

Un cop dit això, o simultàniament, posar el càrrec a disposició de l'assemblea de socis, per si aquesta considerés que ha de procedir-se a la dimissió de tots o si més no d'alguns dels responsables. O cas contrari, fonamentar el perquè d'aquesta negativa. Això comporta necessàriament una alternativa de reemplaçament immediat.

En cas de dimissió, explorar la possibilitat d'un relleu, lògicament coherent i amb fonament en un projecte viable en tots els àmbits amb persones amb arrelament a la ciutat, compromesos amb el club, lluny de nouvinguts i oportunistes a la recerca de promoció personal com ja ha succeït en el passat en algun supòsit i que eviti un nou fracàs com el d'aquesta temporada. El club no necessita ni visionaris ni ressentits, ni pescadors en aigües revoltades. El problema es en aquest cas, que el Vilanova de veritat no el virtual, no te cap persona nova que no hagi estat ja en el passat, i aquest club des de la marxa de Ramón Centaño i tret de la passada temporada, ha anat en detriment amb els uns i amb els altres, i tots els  presidents que van passar-hi abans i l’actual, van prometre o han promès portar el club a tercera divisió, i cap ho va poder complir o si més no de moment, no ho han complert.

Un vot de censura contra la directiva o algun dels seus membres, però això de ser factible legalment, ens ficaria de ple gairebé en l'inici pràcticament de la temporada propera amb un buit de poder tant o més greu que la situació actual i amb un símil amb el Psoe actual, si no hi ha eleccions amb persones consensuades ara més que mai es pot aïllar i trencar el club.

En resum, els miracles no existeixen. Amb una mala planificació de la pretemporada. Amb tres entrenadors que no han funcionat. Amb tots els jugadors, absolutament tots, de gran nivell que han passat desapercebuts. Amb una infinitat de lesionats importants en instants decisius. Amb incompliments contractuals pel que fa a obligacions laborals amb jugadors, demanar grans èxits i miracles, resulta totalment il·lògic i impossible.

El club no s'atura, l'activitat segueix, i realment ara serà bon moment per veure qui és del Vilanova renovant carnets de soci (a preu més barat clar), o sol·licitant aquells que encara no ho siguin, o els que ho són només de boca, parlant en mitjans privats o públics però sense contribuir econòmicament, ni tampoc aportant cap tipus de solució.

Molta feina per fer, tot un repte, però tinc l'esperança dins del neguit que vivim moments difícils però dels quals ressorgirà  un Vilanova molt diferent en totes les seves facetes, i del que en un temps tots ens sentirem orgullosos. Un Vilanova on una secretaria esportiva o una comissió esportiva independent amb el beneplàcit de la directiva, ha de fitxar un nou entrenador i a jugadors per la temporada17-18.

Els directius a gestionar el club, obtenir recursos, crear clima propici esportiu, seure a la llotja, fumar cigars, menjar pastes al descans, però de cap manera fitxar a ningú. Sabater a les teves sabates.

Queda per veure i debatre, si cal derruir o simplement reconstruir l'edifici.

Vaig començar a escriure aquest article després de la victòria contra el Suburense i l´acabo avui després del partit del Santboià. En la seva publicació no influeix que l’equip hagi perdut categoria. En cercles privats ja vaig manifestar i és ben conegut, que malgrat l’esforç i entrega titànica dels jugadors que han acabat la temporada, aquest equip no estava en condicions de guanyar cap dels darrers cinc partits i no pas per culpa dels jugadors.