Els senyors de la pau

En aquest món tan complex i inestable en què vivim, les postures erràtiques solen ser les més preocupants en tant que menys previsibles. I naturalment, com més influent sigui la posició de qui la té, pitjor.

Per això, quan comprovem que el president –electe per més Inri- d’una de les majors potències mundials, avui diu blanc i demà es declara partidari del negre, no podem sinó sentir un calfred a l’esquena, imaginant-lo assegut en una taula al despatx oval, mirant un botó vermell i dubtant entre prémer-lo o guardar-lo al calaix.

La darrera gira mundial de Donald Trump, els president dels EEUU per obra i gràcia dels vots dels nord-americans, n’és un exemple claríssim. Veure com, sense cap mena de vergonya, es posa a ballar al costat dels dictadors d’Aràbia Saudita amb una espasa a la mà, mentre negocia la major venda d’armes de tots els temps amb aquells que, si hem de fer cas de les informacions dels dits experts, van finançar per sotamà l’atac a les torres bessones, és per posar-se a tremolar.

Si aquest xicot multimilionari de cabells tenyits s’aturés aquí, podríem titllar-lo de radical, de cavall de Troia de determinats plantejaments extrems i, per tant, tindríem clar a qui ens enfrontem i en quin bàndol situar-lo.

Però no. El noi, l’endemà, es desplaça a Israel i arriba més lluny que cap altre president dels EEUU en el posicionament públic a favor de la causa sionista. Anant a pregar al mur de les lamentacions i recolzant les postures expansionistes i bel·licoses de Tel Aviv. A què juga en Donald Trump?

Perquè, siguem realistes, una cosa és que el dictador d’un petit país centreafricà adopti postures totalitàries erràtiques i una altra força diferent, que ho faci el cap d’una superpotència mundial. El primer afectarà –ho dic sense menystenir-ne els efectes a nivell local- al seu entorn immediat mentre el segon afectarà fins i tot als esquimals del cercle polar àrtic.

Ho hem vist en la continuació de la gira mundial del president de les americanes amples. Amb tres imatges força significatives. La primera i més esbombada, la d’un ric prepotent exigint als que tenen quatre euros que l’ajudin a pagar les factures de mantenir el món (la casa de tots) en ordre. La d’un president nord-americà tirant-li en cara a l’Europa unida –si més no, nominalment i amb permís de Gran Bretanya- que ell posa el doble de pressupost de defensa que ells i que, si volen mantenir aquest nivell de protecció i seguretat, s’han de gratar la butxaca. I molt.

La segona, la d’un Rajoy avançant, amb aquell pas de marxador atlètic amb què vol mostrar la seguretat que no té, cap a la trobada amb Donald Trump, i essent bruscament aturat per una responsable de protocol que li diu, aparentment, que el president encara no està disponible. Que ha d’esperar un parell de minuts.

La típica estratègia de qui vol mostrar el seu poder i que, una estona més tard, a l’hora de fer la foto de grup amb tots els capitosts de la NATO, no dubtarà en apartar un d’ells –el president de Montenegro- amb males maneres i per tenir una major i millor visibilitat a la foto.

Però la més preocupant, per mi, és la tercera. La d’un Trump intentant donar una imatge d’harmonia familiar amb la seva dona Melania, enmig del maremàgnum protocol·lari a base de buscar-li la mà per exemplificar la parella enamorada tòpica i típica de les revistes del cor. I essent rebutjat per dues vegades en el seu intent per una Melania, per cert, d’origen estranger i nacionalitzada nord-americana l’any 2006, força desprès que molts dels immigrants ara amenaçats pel 45é president dels EEUU amb l’expulsió. Unes imatges –una “cobra” en diuen, no?- que suggereixen manca d’autoritat o de reconeixement a nivell familiar i personal. Una mancança privada que molts experts asseguren que es sol combatre a base d’un excés d’autoritarisme a nivell públic. O no hem sentit molts cops explicat l’autoritarisme de Franco en base a les seves vivències personals?

Aquesta inestabilitat emocional de qui exerceix el poder és el que a mi em resulta més preocupant. Perquè posa en risc les actuacions de qui, havent d’actuar com a senyor de la pau i per culpa d’això, tendeix a convertir-se en senyor de la guerra.

No em negareu, per exemple, que aquests dies post-primàries heu pensat més en la revenja de Pedro Sánchez que en la seva actuació per recompondre el maltret PSOE. O en la fuetada d’Ada Colau al PDCAT que en la seva voluntat de clarificació de la corrupció en el judici del 3%.

Malfiança? Cert. Injustificada? Ho dubto.

No em negareu que, de motius per experimentar-la, en tenim. Per omplir un i cent coves.