Ebullició del socialisme: transició o implosió

Vet aquí que  la recollida d’avals en les primàries del PSOE feia pensar en una victòria de la Sra. Susana Díaz. I no va ser així. Va tenir menys vots que avals i Sánchez més vots que avals. El vots secret va fer capgirar un resultat que alguns donaven i cantaven per fet. 

Contra el pronòstic doncs.

Contra allò de les elits del socialisme espanyol.

Contra l’opinió d’algunes editorials d’ alguns diaris prou importants fins ara afins la progressisme.

Contra la vella guàrdia i els barons apoltronats.

Contra la supèrbia de Díaz.

Contra les maniobres de la Gestora.

Davant tot això Pedro Sánchez guanya amb comoditat les primàries del PSOE.

La majoria de la militància no ha oblidat aquell Comitè Federal en que un grapat de vots van fer fora a un primer secretari que havia triat la militància.

Ara la militància ha reafirmat la seva posició i ha fet una gran botifarra a aquells que maniobrant de manera barroera i mesquina van eliminar al primer secretari del Partit.

A Catalunya Sánchez s’ha imposat de carrer, quasi a la búlgara, allò del “no és no” i els esgarips d’Iceta Pedro por Dios, líbranos de Rajoy....! ha valgut més que la indefinició de López i la supèrbia de Díaz que materialment no s’ha menjat ni un “rosco”.

No és que Sánchez ho hagués fet tot bé, al contrari, va treure els pitjors resultats de la història, però les formes van ser claus perquè la gent s’atipés de veure com els antic dirigents i els que avui detecten determinades esferes de poder eliminaven a un primer secretari, votat, per primera vegada pels militants del partit.

Ni Felipe González, ni Alfonso Guerra, ni Rodríguez Zapatero ni tutti quanti ha pogut frenar una onada d’una barreja entre indignació, il·lusió i ajustament de comptes.

A partir d’aquí ara s’obre una nova etapa difícil, complexa, enrevessada al PSOE, Sánchez ha guanyat, ha guanyat bé, ha guanyat molt bé però ara ve el Congrés i per tant una nova batalla que donin els delegats corresponent per poder aprovar el projecte polític i la conformació d’un nova executiva.

I ja ho hem dit no serà gens fàcil.

En el decurs de les primàries s’apuntaven dos visions del PSOE – ja veurem si la que ha guanyat es manté fidel al que deia- la que apostava per una mena de refundació a l’estil de la socialdemocràcia alemanya i fent possible la “grosse koalition” amb un primer pas amb l’abstenció en la investidura de Rajoy, sota el discurs de garantir estabilitat i servir a les raons d’estat i un altre PSOOE més esbiaixat a l’esquerra, amb voluntat de liderar de nou l’esquerra i que volia passar comptes amb el que s’anomena la vella guàrdia, el felipisme per la seva complicitat protagonisme en la destitució de Sánchez i per aquesta mena de despotisme il·lustrat que determinats ex dirigents exhibeixen sense cap mena de vergonya.

La nit electoral coneixent-se els resultats el llenguatge gestual del tres candidats ja ho diu tot. Mentre un Sánchez exultant però contingut assaborint la victòria, però també la derrota de Diaz naturalment, aquesta fa una cara de pomes agres que indica clarament que en algun moments buscarà la revenja. I Patxi López alliberat sobretot perquè amb un exigu 10% li permet seguir en el joc. I a més amb al consciència tranquil·la ha fet al seva feina, tothom el veia com un submarí de Díaz i els seus vots potser al final han estat claus en la victòria de Sánchez. Vet aquí la paradoxa.

El resultat a Catalunya dóna un cert aire al PSC, que massivament s’ha decantat per Sánchez. La victòria del madrileny pot servir per fer una lectura més oberta del protocol que la “gestora” del PSOE va fixar com marc de relació entre els dos partits.

Si després d’aquella votació al Congrés en que els representants del PSC van ser lleial al que el seu partit havia decidit en contra del que havia decidit el PSOE, es va voler “castigar” d’alguna manera al PSC  destituint els seus representants dels òrgans de direcció del Grup Socialista al Congres i amenaçant en no deixar–los votar en les primàries, ara tot podria canviar.

Iceta es va fer un fart de recorre les espanyes amb la voluntat de recosir costures i apedaçar el sets que s’havien fet.

Al final sembla que aconseguirà que el protocol, que es digui el que es digui és una pèrdua de llibertat i sobirania del PSC davant el PSOE, potser no s’aplicarà amb la contundència i la literalitat que hagués fet Susana Díaz. El seu ambaixador plenipotenciari a Catalunya Antoni Balmón ja ho va deixar clar quan cridava enfollit "El PSOE es el PSC y el PSC es el PSOE". Doncs no, resulta que no, potser una mica sí, però no del tot.

Però amb això no n’hi ha prou i Sánchez hauria de fer gestos clars per explicar la seva a la necessària consideració respecte a la relació entre Catalunya i Espanya. Ara Sánchez hauria de concretar, què és un estat plurinacional, té alguna proposta que vagi més enllà de l’ambigu document de Granada? Vol afrontar amb seriositat el repte del secessionisme i aportar una proposta que pugui convèncer? Anirà una mica més lluny que els seus predecessors. Recuperarà el projecte de referèndum pactat que el PSC reclamava no fa pas massa temps, o mirarà cap a un altra banda?

Sánchez ha guanyat a Catalunya, ara toca que Catalunya, tota guanyi amb Sánchez.

Veurem si és possible

En fi que ara comença de veritat el canvi de rumb del socialisme espanyol o ens tornem a abocar a una situació de crisi permanent i potser la darrera abans de que el socialisme espanyol passi de l’ebullició a la implosió.