Jocs sense respostes

En JM va morir amb catorze anys. Havíem estat companys des del parvulari i, encara que ens haguéssim distanciat, manteníem un respecte cordial l’un per l’altre. D’alguna manera, les vivències compartides des de molt petits generen un coneixement de la persona insubstituïble. Ell i jo ens coneixíem, sabíem de la bondat i de les virtuts que l’adolescència amagava. Va caure pel celobert d’un edifici de vuit plantes; se li va trencar el fràgil suport de vidre d’una claraboia sota els peus. No estava sol, altres companys estaven amb ell. Què hi feien? No ho sé, però suposo que d’una manera o altra, alguna cosa semblant a jugar.

El recordo ara quan llegeixo com s’escampa la moda de la balena blava. Una moda macabra que va plantejant fins a cinquanta reptes: quaranta-nou talls, autolesions i sessions de vídeos de terror i un desafiament final que consisteix en saltar de dalt d’un edifici. No hi ha engany ni voluntat d’amagar les conseqüències de les cinquanta proves. Acabes mort. No es trenca res. T’aboques al buit.

Com és possible que adolescents de mig món entrin a “jugar” a un disbarat tan evident? El meu amic corria un risc, va ser imprudent, cert, però d’alguna manera podem dir que va patir un accident. La seva inconsciència estava a un nivell diferent. La balena blava no té gaire res d’inconsciència. És un camí autodestructiu que es completa.

Per què no els funcionen els frens? La qüestió és aquesta. Per què no s’aturen. No pot ser un defecte de fàbrica ni una mutació genètica, alguna cosa està succeint en l’univers d’aquests adolescents que els inutilitza la funció de parada d’emergència. Intento pensar per què jo no ho faria i veig que tinc raons de pes, crec que la meva vida val la pena, que és útil com a mínim per a algú. No tenen cap d’aquestes raons? No han connectat amb la vida encara?

La balena blava em deixa perplex, atuït. Hi ha alguna cosa en el nostre estil de vida que ens apropa perillosament a la mort; ens porta a valorar el risc per sobre de la pròpia vida, a beure una ampolla d’alcohol en pocs minuts o a provar qualsevol mena de pastilla que ens ofereixi algú amb la promesa d’una bona estona; a deixar-nos morir de fam per un miratge corporal o a llençar-nos a córrer pels camins com si al final hi hagués una espècie de salvació. Hi ha alguna cosa en el nostre estil de vida que ressona buida, que ens porta a camins sense sortida. Hi ha una pèrdua de sentit que és experimentada per massa joves com perquè continuem sense pensar-hi. Probablement no necessiten les nostres respostes, però sí que algú els interpel·li amb les preguntes adequades.