És fàcil?

De bon matí em sorprenc de veure que a les faroles del carrer de casa hi ha penjats unes cartelleres que em venen a explicar que a Vilanova es fàcil viure-hi. Han desaparegut les banderoles dels procés (un altre procés) participatiu sobre els pressupostos que ja tenen resultat i ja coneixem els projectes més votats i reprodueixo el que vaig llegir aquí mateix a l’Eix La col·locació de caixes niu per controlar el mosquit tigre i l'adaptació del Teatre Principal per projectar pel·lícules són les dues propostes guanyadores dels primers pressupostos participatius de l'Ajuntament de Vilanova. El procés de votacions va finalitzar el passat diumenge, aconseguint la participació de 1.899 ciutadans majors de setze anys empadronats a Vilanova, el que suposa un 3,40% de la franja d'edat que podia votar. El govern local es mostra satisfet amb el procés, que suposarà una partida total de 154.000 euros repartits en sis projectes que caldrà materialitzar aquest any. Felicitats. Però no negaré la meva sorpresa per la proposta més votada. Segurament ja se’n trauran conclusions i anàlisi que corresponguin. Ara en aquestes noves cartelleres que hem vist un seguit de fotografies de persones, que deuen voler representar la diversitat ciutadana, que ens expliquen que viure a Vilanova és fàcil.  

Ho és  de fàcil?

La percepció és aquesta?

És més un desig que una realitat?

Compartim aquesta afirmació?

Assumim la facilitat?

Difícil de respondre perquè cadascú pot fer la seva valoració, té la seva percepció i la seva experiència quotidiana..

Aquells o aquelles que tenen cobertes les seves necessitats, doncs possiblement tindran una resposta positiva. A aquells o aquelles que no tenen cobertes les necessitats (a Vilanova o arreu) dirien que no, que no els és fàcil viure-hi.

Però entremig hi deu haver una quantitat enorme de matisos que ens poden fer afirmar que hi viu bé o el contrari.

Algunes dades extretes dels Indicadors de risc social i exclusió social a VNG, 2017. (un treball més que interessant per contrastar realitats)

L’any 2015, l’antic banc de queviures ha passat a ser l’Economat, un espai cogestionat de manera col·laborativa entre Càritas i l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, en un format de supermercat social. Les dades registrades d’usuaris a finals del 2015 era de 798 famílies, formades per 2.383 persones, de les quals, un 40,62 % eren menors d’edat. Enguany, hi ha un increment d’un 14 % (394 persones més) de persones usuàries del servei, i un lleu increment del 2,6 % (150 més) dels menors que atén el servei. Ens consta que la relació del temps de vinculació del servei de les famílies tendeix a certa cronicitat de l’ús del servei. Un 68% de les famílies fa més de 12 mesos que utilitza el servei, un 14% de les famílies fa entre 6 i 12 mesos que utilitza el servei, i un 18% fa 6 mesos o menys que en fa ús. El cost del servei persona/any (a 30 d’octubre del 2016), és de 73,72 €.

O bé aquest: En els últims 6 anys les problemàtiques socials més abundants amb les que treballen els EBAS –Equips Bàsics d’Atenció Social- de VNG, tenen a veure amb les actuacions derivades de problemàtiques de salut i drogodependències, les problemàtiques econòmiques i les mancances relacionals i/o socials.

El mateix estudi ens aporta la dada que hi ha més d’un miler de persones amb necessitats econòmiques gairebé de supervivència. O bé ens hem preguntat  quina és la mitjana d’una pensió a Vilanova i si ho contrastem amb els preus de les residències (Oh Plataforma!!) veiem que hi ha un desfasament brutal sense que la llei de dependències ho resolgui. És fàcil viure a Vilanova per aquests sectors?

En fi, l’afirmació de que a Vilanova es fàcil viure-hi queda clarament matisada, almenys per algunes franges de la nostra societat.

I no hi ha dubte que a Vilanova s’hi viu bé, que és diferent de que sigui fàcil viure-hi.

S‘hi viu bé i s’hi podria viure molt millor, sempre hi ha capacitat de millora, des de l’espai físics amb garantia d’accessibilitat fins els seus serveis que han de generar cohesió i la màxima igualtat possible, almenys en oportunitats, des de  la cura de l’entorn incloent-hi la preservació paisatgística fins a les condicions  dels sectors mes febles de la societat vilanovina.

M’expliquen el perquè d’aquets afirmació en els cartells. Em diuen que és l’inici, el pròleg d’una campanya més llarga sobre civisme i espai públic (m’ho diuen, i no crec que m’enganyin). No hi ha dubte que avui la majoria dels fets que generen dificultat per conviure en una ciutat són aspectes que tenen a veure amb el comportament cívic de la ciutadania, és una realitat que el nombre més alt de les queixes d’inseguretat es deuen a actes d’incivisme que generen una situació d‘inseguretat i incertesa que no fan fàcil viure a la ciutat. Temes com els sorolls, la brutícia dels carrers, la tinença d’animals de manera incontrolada, les baralles veïnes, les destrosses del seu mobiliari urbà, són factors que generen molta sensació d’inseguretat i segur que dificulten la convivència.

Veurem doncs si finalment, després de la campanya i de contrastar les diverses realitats de la ciutat es pot fer l’afirmació. És fàcil, ho diuen des de l’ajuntament.

La ciutadania segur que ho té més com una pregunta. Com una incògnita que com una afirmació, com un desig més que com una realitat. Veurem si quan acaba la campanya, amb les complicitats necessàries s’aconsegueixen tancar els esvorancs socials, aïllar l’incivisme, i cohesionar la ciutat, l’afirmació que avui és un reclam esdevé una convicció generalitzada entre les persones que viuen i conviuen quotidianament a la ciutat.

Veurem.