Ni tant ni tan poc

Estem acostumats darrerament a assistir a dies històrics, a moments memorables de la nostra història. En fi una corrent èpica sembla que recórrer el discurs polítics.

Es evident que tots i totes tenim en la memòria alguns moments d’aquets que qualifiquem d’històrics. És una percepció subjectiva atorgar el qualificatiu al dia o a l’esdeveniment.

Però també hi d’altres en la història en que col·lectivament pel que van significar poden ser qualificades d’històrics i excepcionals ...

I segurament convindríem que el 15 de juny de l’any 1977, ara ha fet quaranta anys, va ser un dia assenyalat en la història del país. En aquell ja llunyà 15 de juny es van celebrar els primeres eleccions democràtiques (amb els matisos que hom vulgui posar-hi) després del franquisme. Per primera vegada des de la República es van confrontar a les urnes projectes polítics ben diferents i alguns contraposats obertament (fins i tot alguna oposició independentista, que contrastava amb la no legalització encara d’ERC. El dimoni llavors era la república i no la independència).

És evident que aquelles primeres eleccions no complien les garanties democràtiques exigibles en un marc europeu, partits democràtics no legalitzats, encara hi havia presos politics, els ajuntaments eren encara els derivats del franquisme.... en fi. Però hi ha haver una acceptació tàcita de les condicions precisament per canviar-les. Els partits democràtics que tot just sortien de la clandestinitat van considerar que el mal menor potser eren a aquelles eleccions amb els condicionants existents però si van abocar i tot i les condicions van treure un resultats realment bons, no van guanyar per van posar les bases dels canvis que es produirien en poc temps.

Vilanova va viure també amb interès aquell procés electoral, començaven a sortir a la llum els dirigents polítics que ja eren coneguts entre la minoria polititzada però anaven guanyant popularitat i credibilitat.
La campanya fou intensa i amb una participació al mítings que van ser multitudinàries, el Pavelló d’esports per exemple ple de gom a gom amb grups polítics diferents. Si ara amb prou feines s’omple un mig centenar de cadires en aquells moments la necessitat de “fer política” d’identificació en les idees i propostes que es feien feia que els partits -la majoria d’ells- congreguessin molts simpatitzats.

La jornada electoral a Vilanova fou tranquil·la amb incidències menors, alguns col·legis que no van poder obrir a l’hora, recomptes que van durar fins a la matinada (ara també passa), aturada de votacions per reclamacions i impugnacions, interpretacions sui generis de la força pública al col·legi electoral de l’escola Carrero Blanco (encara llavors, ara Canigó) que no deixaven entrar als agents electorals durant el recompte i més aviat els feien fora a caixes destemplades... En fi anècdotes que ben segur es podrien compilar i comparant-les amb algunes d’actuals tampoc hem avançat tant.

Els resultats van ser contundents en la victòria de l’esquerra:

PSC PSOE – 9274 vots – 39 %
PSUC - 4182 vots -  17,79%
UCD - 3219 vots - 13, 69 %
PDC – Pacte Democràtic per Catalunya 3018 vots - 12,84 %
Esquerra de Catalunya – 1387 vots 5,9 % .

Tot això amb una participació que va ratllar el 85 % del cens electoral. Altíssima participació que, sens dubte, demostra la voluntat de canviar coses, de superar el franquisme del passat i de voluntat d’encarar el futur d’una altra manera, de passar de súbdits a ciutadans amb els plens drets politics.

Aquelles corts sorgides del 15 de juny van esdevenir corts constituents, van redactar la Constitució que fou votada també majoritàriament i el 1979 vam tornar a votar. El procés de la transició agafava ja forma concreta amb la voluntat d‘intentar eliminar els restes del franquisme –cosa que segurament no es va aconseguir- i fonamentar una democràcia parlamentària que complís les garanties reclamades pels països occidentals amb ja llarga tradició democràtica.

Evidentment la transició cal rellegir-la com ja s’ha fet. Hi ha corrents que desacrediten aquell procés per diverses raons i per la cessions que van fer les forces progressistes. Potser és així, però els protagonistes d’aquell moment d’incerteses i d’inseguretats però també de grans esperances, han justificat i argumentat  les seves actuacions moltes vegades. De tot plegat només fa quaranta anys –i semblen tants- però més  enllà del judici crític o benèvol que es vulgui tenir del procés de la transició des de l’òptica política no cal oblidar tampoc les sensacions i percepcions que tenien la ciutadania en aquells moments, i aquestes eren majoritàriament que s‘estaven vivint moment complexos però necessaris per sortir del franquisme.

Es podran criticar les cessions que es van fer, es podrà parlar fins i tot de poc coratge polític, però generalment ho fan els que no van viure aquell moments, la població tenia la sensació de que es feien passos importants cap a la democratització de la societat. Tot estava embastat però no lligat ni cosit, només cal recordar que a l’any 81 es va materialitzar un cop d’estat, fallit, sí però va ser els més visible dels molts moviments retrogrades que es van intentar.

La transició no va ser ni tan meravellosa com ens han volgut fer creure ni tan deplorable com ens volen fer veure ara algunes corrents historicistes. Va ser el que va poder ser i a partir d’aquí s’ha anat millorant i consolidant el sistema democràtic. Ni tant ni tant poc, doncs.

Ara fa quaranta anys escrivíem el mateix dia 16 de juny de bon matí: “S’ha qualificat la nit del 15 al 16 la nit més llarga del franquisme. És cert, fou una nit sense descans, amunt i avall, recollint dades o senzillament contemplant les informacions. Era una nit llarga però plena d’esperança. Quan a els 9 del matí trobàrem un company repartint encara Vilanova Socialista,(1) vàrem adonar-nos que alguna cosa havia canviat: el franquisme estava definitivament enterrada .Així sia”.

Avui quan han passat algunes dècades matisaríem l’afirmació final... Però vaja viure aquella experiència va ser sens dubte positiu, com per recordar-ho i valorar que hem avançat substancialment. 

(1) publicació del PSC de Vilanova i la Geltrú