Fa vint anys que tinc vint anys

El poder de casa nostra segueix entestat en posar el carro pel davant dels bous. Només cal veure com el PP segueix repetint el mantra que sense llei, no hi ha democràcia. Fins i tot el rei, el vigent, fa seva aquesta idea tot afirmant que “fuera de la ley, solo hay arbitrariedad, imposición y inseguridad”.

Per reblar el clau, la declaració la fa durant l’acte de commemoració del quarantè aniversari de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977. Aquelles que, segons tots els historiadors, ens van tornar la democràcia.

Però potser caldria recordar, sobretot ara que una part d’aquest estat, Catalunya, reclama el dret a votar el seu futur, la seva nova legalitat, que foren justament aquelles eleccions les que en varen donar la possibilitat de fer una legalitat nova, en forma de Constitució. Per tant, sembla clar que, per poder tenir una legalitat (o legislació, que és el que en el fons diu el PP) primer calia tenir democràcia, i això comportava poder votar per substituir aquelles Cortes franquistes per unes altres sortides de la voluntat del poble. No s’equivoquin, senyors del PP i altres que els feu -directa o indirectament- la farina plana, la democràcia porta la llei, no al revés. Encara que, ara fa quaranta anys i per aneu a saber quina estranya paradoxa, fos la legalitat franquista la que permetés, amb el seu vist i plau però també amb determinades accions personals i valentes com la legalització del PCE o la rebuda a Tarradellas, que s’obris el camí a la participació popular en unes eleccions que portaren la democràcia. Potser ja és hora de valorar aquelles decisions (interessades o no) que acabaren de donar l’empenta a un canvi pel que molts lluitàvem.

Per tant, diguem-ho clar d’un cop. El ruc i l’ombra van sempre units, com la democràcia i la legalitat, però, excepcionalment, podem tenir ruc sense ombra (nomes cal il·luminar-lo bé). Per contra, mai tindrem ombra sense ruc. I, agradi o no, la democràcia és el ruc, no l’ombra.

Corren aires de revisió de la Constitució vigent. Als que hi estan en contra, jo els dic que tornin a analitzar la frase del rei, el vigent. “Fuera de la ley, solo hay arbitrariedad, imposición y inseguridad”. I que es preguntin: “¿Y dentro?”.

Potser quan sentin com, amb la legislació vigent, surten sentències i lleis tan arbitràries com les penes de presó als corruptes o amnisties fiscals que Europa blasma, se’ls fondran els taps de cera de les orelles. Potser quan vegin com al desig de votar d’un poble, l’estat central li imposa tota mena de barreres legals en forma de tribunals tossuts que empaiten fins i tot el “Mar i Cel”, pressions mediàtiques en forma de missatges repetits cent cops cada dia i arreu, o trampes en forma de maniobres policials poc clares, els caurà la bena dels ulls. Potser quan, el dia que rondini per haver perdut les inversions o els estalvis, es sentin insegurs davant una llei, sacrosanta llei, que no sap si l’empara o li posa un parany, se’ls deslligarà la llengua.

Repeteixo. “¿Y dentro?”.  Perquè, si aquesta legalitat no hagués servit per buidar la guardiola de les pensions, afavorir sectors monopolístics de l’economia, vendre mig país als fons voltor, consolidar la feina precària, temporal i mal pagada o augmentar la distància entre gèneres, comunitats, classes socials, etc.. podríem acceptar posar, excepcionalment, la legalitat pel davant de la democràcia. Però aquest truc ja l’utilitzà Franco quan, a les primeres i tímides veus que demanaven democràcia, contraposà els “Planes de Desarrollo” que ens havien de treure de la misèria i, curiosament, encetà aquella campanya dels 25 años de Paz.

Insisteixo. “¿Y dentro?” . Per sort, la simple lògica encara ens permet veure que la llei és l’eina que fa realitat les nostres intencions i que, per tant, l’important son les intencions, no l’eina. Un cert martell pot servir per clavar un clau o per obrir un cap. Per tant, el que importa és el fuster, no el martell, que pot canviar de model i ús. Un canvi que pot fins i tot ser convenient segons el que es vulgui.

El món del 2017 no és el mateix que el del 1997. En el d’avui, fa vint anys que han passat vint anys. Potser ara toca fer dos canvis. El que tocaria avui i el que tocava fer aleshores, fa vint anys. Quan es va començar a veure que la Constitució ja havia donat tot el bo que podia donar i que, amb l’empenta inicial esmorteïda, els espavilats i els interessats començaven a treure faves d’olla de les deficiències, imperfeccions, mancances, etc... que fins aleshores s’havien obviat per allò de que Roma no es va conquerir en un dia.