Terços amunt

El moment havia d’arribar. Si una colla decideix aixecar un castell desprès de convocar els seus membres i la gent que els dóna suport a la plaça, és inevitable que, en un cert moment, el cap de colla faci el crit de “Terços amunt!!” que farà que les gralles comencin a sonar, la pinya i els altres possibles reforços es posin en tensió, i els castellers encarregats de la proesa de construir el castell comencin a pujar per bastir la construcció que han pensat i planificat. És el moment de la veritat. De demostrar que allò que fins aleshores era pura teoria, es pot dur a la pràctica sense acabar fent llenya, és a dir, fracassant.

El passat dimarts, el president de la Generalitat Carles Puigdemont, el nostre cap de colla, va fer el crit preceptiu. Primer davant de la colla, als despatxos del Parlament, i després davant de la plaça, a les dependències del Teatre Nacional. Ara, ja no hi ha marxa enrere. Només queda anar pujant pisos, cremant etapes, mentre esperem que el pom de dalt remati la construcció i l’enxaneta, la nit del 1 d’octubre, faci l’aleta tot certificant que el castell s’ha coronat i, per tant, que allò que es va anunciar, s’ha acabat complint. O això o, com també es va explicitar aquest dimarts, fer llenya i, per tant, fracassar en l’intent per arribar-hi.

Una possibilitat que, afrontada amb realisme i sense buscar excuses, suposaria qüestionar al cap de colla i als seus ajudants i, per tant, sotmetre el seu lideratge a la consideració de la colla i, si molt m’apureu, dels que li donen suport i son a la plaça. És a dir, convocar eleccions autonòmiques perquè, si el poble català ho considera oportú, un altre grup de gent torni a intentar atacar aquell castell que se’ns ha resistit. I sense renunciar a priori  que aquest mateix poble revalidi els actuals gestors de la colla amb els seus vots. I tot plegat sense oblidar la possibilitat d’un vot negatiu massiu en la consulta, que certifiqui que el poble català ja no té ganes de fer castells.

El plantejament del govern català fou extremadament clar. Es farà un referèndum perquè el poble ho vol i la llei ho permet. Si el resultat d’aquest referèndum dona majoria als que aspiren a la independència de Catalunya, s’iniciarà el procés que ens hi hauria de dir. Si el resultat es decanta pels que neguen o no volen aquesta independència, els caps de colla posaran el seu càrrec a disposició dels mateixos votants a través d’unes eleccions autonòmiques catalanes.

Però els veïns de la plaça del costat, segueixen entestats en fer fracassar aquest acte de sobirania. I no paren de buscar nous camins per aturar-lo. Ara amb dues noves estratègies.

La primera, convocant als expresidents de l’estat espanyol –aquells que quan manaven no es podien veure ni en pintura- a certificar, com un sol home, que les pretensions del catalans son inconstitucionals. Com si, a mitja construcció del castell, encoratjat per la música de les gralles, algú engegués a tota pastilla un altaveu amb l’omnipresent Despacito o la cançó de moda, buscant desconcentrar els castellers o desestabilitzar la pinya.

La segona, fent que el Tribunal Constitucional invalidi, de manera força peculiar, determinades partides dels pressupostos de la Generalitat. En concret, declarant inconstitucionals aquelles que serveixin per finançar el temut i apocalíptic referèndum català. Un referèndum al que cap partida pressupostària fa referència i que, per tant, no està explícitament vinculat a cap d’elles. Al meu entendre, un nou despropòsit judicial en tant que suposa prohibir o declarar inconstitucionals, no ja les coses que es fan o es volen fer, sinó també les que es podrien fer.

Amb tot això, l’únic que acabaran aconseguint és que els castellers, la gent que s’ha acostat al castell per fer pinya, i fins i tot els que han anat a la plaça a veure com s’enlaira el castell i el pom de dalt el corona, acabin emprenyats i es girin en contra d’ells per demanar-los respecte i trencar-los la cara si persisteixen en la seva actitud obstruccionista. És realment això el que volen? Que acabem novament enfrontats i barallant-nos?

Clar que, quan hom no té arguments que contraposar als del contrincant i no està acostumat a entomar les derrotes amb esportivitat, qualsevol resposta extemporània és probable. Fins i tot l’invocació del ja famós article 155 de la Constitució vigent. Aquella carta magna que tots diuen intocable però que es van afanyar a canviar, de forma ràpida i sense consultar al poble, quan els va convenir o interessar. O algú de vosaltres va decidir l’any 1992 acceptar o rebutjar la reforma de la Constitució per adaptar-la al tractat de Maastricht?

Podrien intentar seduir-nos –en Montoro sembla que ja ha començat- amb promeses de benestar social o rebaixes d’impostos que ens portessin a aturar el castell i desmuntar-lo. O fer el seu propi castell per demostrar que son millors que nosaltres, com fan les colles quan, en una diada castellera, competeixen netament per l’excel·lència. Doncs no. Ells, el que volen és que no es facin castells. I estan disposats a fer el que calgui per evitar-ho. Fins i tot el ridícul.

Però em temo que ja han fet tard. El cap de colla ja ha cridat el “Terços amunt”. Ara ja és qüestió de caixa o faixa. Ens hi va l’honor.