La insubstituïble presència

Segons una enquesta de l’ARHOE (Associació per la Racionalització dels Horaris Espanyols) el 75 % dels progenitors se senten cansats, tristos, impotents, culpables o altres qualificatius per l’estil en relació al temps que poden dedicar als seus fills. Tres quartes parts dels enquestats es mostren, per tant, clarament insatisfets amb la distribució horària de les seves jornades. Em pregunto si això no et genera directament una insatisfacció amb la teva vida en general. Suposo que independentment del sou i del prestigi que t’aporti una feina, sentir que no pots compartir prou temps amb la teva família ha de ser dur. Clar, ens queda allò del temps de qualitat, però la veritat, una relació amorosa, com es manté a base d’estones curtes de qualitat? Un roure no creix en una torreta de balcó. Ja pots posar-hi terra de qualitat.

La presència. És un requisit en principi molt fàcil, no cal estudiar ni tenir grans dots com a educador, ni programar activitats súper xulis. Només cal ser-hi. I això és el que els pares i els nens troben a faltar. No val passar un diumenge a tot drap a Port Aventura, fer caiac, paracaigudisme i regalar-li un Lego més gran que el del seu amic. Res d’això substitueix el senzill, discret i clàssic fet de ser-hi. Al costat, llegint, conversant, avorrint-nos. Entre sortir al parc a xutar la pilota junts o tenir un monitor de futbol amb tretze titulacions, els infants ho tenen clar. I en el fons els pares també, l’enquesta ho diu.

Queden molts intervals de temps en els quals probablement altres persones entraran en la relació. És la paradoxa de Jevons: la noia que no vas besar no es va quedar esperant-te, va sortir amb un altre. El nen que no conviu prou amb els pares, no ens esperarà eternament; donarà els minuts sobrers a altres instàncies. És un risc per als pares i per als infants, segur. Quan tingui catorze o quinze anys ens queixarem de la falta de comunicació, de l’allunyament. L’adolescent és dràstic. Hi ets o no. Formes part del seu cercle –encara que sigui com “el pesat del meu pare”- o no en formes part.

Dic això avui perquè estic a punt de començar les meves vacances de mestre. I no, no em sento malament per tenir un privilegi. Crec que és tota la societat la que hauria de recolzar amb més força les iniciatives de reforma horària, reivindicar el temps, manifestar-nos per tenir una vida, no únicament una vida laboral. No és que jo tingui moltes vacances, és que en general se’n tenen poques; es treballen moltes hores amb uns índex de productivitat molt baixos. En aquest país es fan hores, no feines. I per cert, si les empreses poden fer jornades intensives a l’estiu, per què no les poden fer a l’octubre? S’ensorraria el país? Aquesta seria la reforma educativa més efectiva i barata que podem imaginar. Dotar a les famílies de temps. Presència.

Bon estiu!