Anar a remolc

Com si dos jugadors de pòquer o d’escacs s’enfrontessin en una partida decisiva però un d’ells li hagués promès a la dona que tornaria a casa, a sopar, a una hora determinada i l’altre la tingués de vacances a l’apartament de la costa. Vosaltres creieu que el segon jugador no miraria d’allargar com més millor cada jugada per aconseguir que el rellotge jugués a favor seu?

Jo tinc la sensació que, justament aquesta, és la situació de la partida de pòquer que juguen la Generalitat i el Govern Central en aquests moments i al voltant del tema del referèndum. Catalunya ha posat data al final de la timba i el govern espanyol no té pressa per tornar a casa, conscient que mentre tingui aquest pollastre obert en canal, el personal està entretingut i es fixa menys en altres problemes com la corrupció o l’economia. Més encara, ajudat per la psicosi de trencament de la unió d’Espanya, aconsegueix que altres grups li vagin aprovant propostes sense entrar massa a fons en el seu contingut. A hores d’ara, ja té, aprovats per la Cambra, uns pressupostos, un sostre d’endeutament i algunes altres lleis que el poden ajudar a mantenir-se en el poder tot i no tenir la majoria absoluta i els esgarips dels seus dits “socis de govern”, que més aviat semblen lacais, i dels que no ho son però anteposen, segons ells, el bé d’Espanya a qualsevol altra consideració. Passen dies per aconseguir empènyer anys enllà el fantasma de les noves eleccions.

Però encara hi ha més. El govern, en aquesta partida d’escacs que juga, es limita a moure un cavall o una torre (l’article 155, les inhabilitacions, etc...) endavant i endarrere. Mentre la Generalitat va fent jugades suposadament estratègiques. Amb mentalitat de jugador, Puigdemont mou una peça esperant la reacció del contrari i preveient: Si ara fa A, jo faré 1. Si fa B, jo faré 2. Però resulta que el contrincant, com deia, no fa cap de les dues coses que dictaria la lògica i es limita a fer que el cavall avanci i reculi. O, cosa encara pitjor, fa A i B a la vegada, contradient les normes universals dels escacs.

La Generalitat anuncia la data del referèndum. La partida avança. El govern respon dient que aquella jugada no val i amenaçant amb aturar la partida quan arribi el moment. Però no fa res per anul·lar-la i, mentrestant, segueix jugant a atacar als promotors del 9-N, ara amenaçant-los amb demanar-los responsabilitat comptable que, segons les seves regles, podria acabar fent-los pagar les despeses d’aquella consulta que haguessin anat per compte de la Generalitat.

I aleshores, el govern de la Generalitat –que no Catalunya, que només aspira a poder votar- es troba que ha de seguir, de forma simultània, el pla 1 pel referèndum, el 2 per les conseqüències del 9-N i, a més, improvisar un pla 3 per si el govern de Madrid encara té algun altre cop amagat. I clar, això esquerda la posició teòricament monolítica del govern de la Generalitat. Perquè, si hi ha consciència que entre els catalans hi ha partidaris del sí i partidaris del no en el referèndum, és lògic pensar que, en el si del govern que ens mana, hi hagi qui està per la contrajugada 1 i qui voldria fer la contrajugada 2.

Fixeu-vos en el tema de la compra de les urnes. Vista l’inevitable inhabilitació que empaita, com l’ombra al ruc, qualsevol gest al voltant del referèndum, ja han sorgit dues posicions que, pel que sembla, enfronten una part del govern Puigdemont amb la resta de consellers i alts càrrecs. Hi ha qui diu que la solució, la jugada hàbil, és concentrar la gestió d’aquesta compra en un únic conseller que rebria tots els mastegots i qui defensa que es faci en règim de cooperativa, amb tots els membres implicats, signant els albarans i repartint-se les plantofades. Ja tenim el dimoni de la divisió ficat a casa. Sobretot perquè Madrid es limita a amenaçar amb represàlies si es fa la compra que ell titlla d’il·legal. Però introdueix una nova variable. Diu que, qui la faci, probablement haurà d’acabar pagant les urnes de la seva butxaca i enfrontar-se a una acusació de malbaratament de diners públics. I això no estava previst ni en el pla 1 ni en el 2. Tornem a improvisar!!!

Potser la solució a aquest enèsim dilema en el camí cap al primer d’Octubre –els altres no tinc temps de tractar-los- seria que cada català amb possibles comprés una urna (o més si vol) i en fes donació a la Generalitat. Però mentre pensava i escrivia la proposta, m’he adonat que tampoc és viable. I que ens portaria a una nova divisió. Perquè segur que el govern de Mariano Rajoy acabaria acusant als compradors-donants de finançament il·legal del govern català. De crear una caixa B de la Generalitat (amb urnes, no amb bitllets de 500€) equiparable a la de les donacions que recollien Rita Barberá o Luís Bárcenas. Que no ho prohibeix explícitament perquè això seria autoritarisme bolivarià, però que ho posa en mans de la fiscalia per que ho investigui. I això tornaria a dividir als catalans en dos grups. Els que dirien que aquelles urnes son de la Generalitat i que, per tant, ells hi renuncien, i els que, vist com estaria el tema, demanarien recuperar-les per poder-les posar a la venta a E-bay o Wallapop.