Un exemple vàlid?

No fa gaire dies, en un programa de radio, recordava com va començar l’afer Watergate als EEUU. Un afer que acabà enduent-se pel davant a tot un president electe (Richard Nixon) en una mostra perfecte de com legalitat i legitimitat poden i han de caminar en paral·lel, no una darrera l’altra com pretén el nostre govern actual.

Tot començà amb uns micros per escoltar al partit demòcrata. Com els de La Camarga. La diferència és que allà l’incident va passar ràpidament al jutjat i aquí, la suposada bonhomia d’Alicia Sánchez Camacho ho deixà en unes quantes declaracions victimistes.

Trec el tema perquè acabem de saber que, entre altres, el fill i gendre del president actual dels EEUU i alguns dels seus col·laboradors més íntims hauran d’anar a declarar davant una comissió del Senat per intentar escatir si hi va haver connivència amb gent de l’entorn de Putin per perjudicar als demòcrates. Uns en secret i altres en audiència pública, però tots desprès de jurar que diran la veritat. No com aquí.

Perquè aquí acabem de tancar unes comissions d’investigació que no han arribat a cap conclusió important i on els compareixents ni juren ni prometen, i el més habitual és que es neguin a contestar. I que sovint, a més de contestar el que volen, ho fan en to amenaçador o pocasolta. Com el senyor Naseiro dient-li al diputat Tardà que estava gras o el senyor Pujol pare, amenaçant a la comissió amb una caiguda de nius de les branques de l’arbre poc menys que apocalíptica.

Potser, per poder comparar, estaria bé repassar els fets de l’afer Watergate, quan els intrusos de l’oficina del partit demòcrata foren relacionats, durant el judici (amb condemna inclosa) en un jutjat “normal”, amb el Comitè de Reelecció Presidencial de Richard Nixon, creat per garantir-li un segon mandat, i amb un grup secret, els dits lampistes, creat per intentar evitar les filtracions a la premsa que tants mals de cap li donaren a Nixon al principi de la legislatura que acabava de guanyar pels pèls.

La cosa seguí quan un dels inculpats, escrigué al jutge dient-li que era pressionat des del govern perquè es declarés culpable. Això i el gavadal de diners que remenaven els acusats, provinents de xecs “donats” altruísticament al tresorer i comptable del Comitè, i gestionats des de bancs estrangers, convertiren el delicte en un escàndol polític. Amb l’ajut de les investigacions dels principals diaris (Time, New York Times i especialment Washington Post amb el seu Gola Profunda), forçaren al Senat a obrir una comissió d’investigació.

Si el relat acabés aquí, potser podríem presumir d’institucions modèliques i homologables a casa nostra. El paral·lelisme amb certs afers polítics nostres és més que evident. Però és just aquí on els camins es separen, portant als EEUU (amb ombres, no ho nego) a la gloria d’una democràcia seriosa, mentre ens aboquen a la pena d’un sainet més o menys penós.

Perquè el Senat dels EEUU no dubtà ni un segon en constituir una comissió i en citar-hi a declarar al personal de la Casa Blanca, forçant a Nixon a acomiadar els seus primers col·laboradors, els més escandalosament implicats, mentre anomenava un fiscal especial per investigar el cas en paral·lel. Tampoc la premsa afluixà i les tres cadenes principals de televisió pactaren per emetre, en forma de cursa de relleus per compartir penes i glòries, els debats de la comissió. En directe, sense interrupcions i amb una audiència rècord. El 85% dels nord-americans seguiren els tres mesos de retransmissió en un moment o altra.

Tampoc el Senat va estar per cortesies. Els interrogatoris i debats foren implacables. En un d’ells saltà a la llum que la Casa Blanca enregistrava totes les converses del president. La petició immediata del Senat de totes les cintes enregistrades, topà amb la negativa de Nixon. Però es veié obligat per un jutge a enviar-ne, com a mínim, les transcripcions. Ràpidament es demostrà que en les transcripcions hi havia omissions. La declaració de la secretaria personal del president sobre un suposat “accident d’esborrat” no convencé ningú. Nixon, finalment, no tingué altra remei, per ordre del Tribunal Suprem, que entregar les cintes mentre comença a redactar el seu discurs de dimissió entre rumors creixents de “impeachment”. El 9 d’agost de 1974, Nixon feia les maletes i els EEUU demostraven ser una democràcia seriosa. O, si més no, capaç de ser-ho quan s’ho proposava.

Avui, en 2017, tot sembla indicar que l’estat espanyol no té aquesta capacitat. Qui ha de denunciar, sembla que ho fa al dictat. Qui ha de rectificar sembla que es limita a dissimular amb paraules més o menys altisonants. Qui ha de donar un cop de puny a la taula, es limita a escurar-se la gargamella, i sense fer massa soroll. Qui ha de demostrar la seva independència segueix assegut esperant la llum verda. Així no anem enlloc.

Però el més greu és que, pel que sembla, aquells que van donar exemple ara fa una quarantena d’anys, tampoc ho tenen massa clar. En els propers mesos veurem si l’onada Trump és l’excepció que ha despertat la consciència adormida o si la “siesta” espanyola ha assolit nivells d’epidèmia i, el que passa als EEUU només és la mosca que destorba la “siesta” plàcida.