Pa, treball, sostre i dignitat

Cal llegir el moment polític que estem vivint. Un moment de clarobscurs. Un moment en el que hi conviuen monstres i esperances. Ara mateix de monstres en podem veure uns quants, des dels fantasmes de la xenofòbia i l’odi expandint-se per Europa fins a les elits que ens governen tan disposades a treure’ns-ho tot.

Estem veient com la crisi s’ha emportat per davant infinitat de drets aconseguits després de moltes lluites, com davant la necessitat de protegir privilegis no hi ha hagut cap mirament en tocar sanitat, educació, drets laborals i tot el que fes falta. En aquest moment, una de les majors derrotes a les que ens enfrontem és la normalització de la precarietat, acostumar-nos a que no hi ha res més a fer i resignar-nos a la nostra sort.

Per sort, sempre hi ha qui no es resigna. Durant aquests temps, hem vist com la lluita al carrer cobrava més sentit cada dia que passa. L’allau dels primers desnonaments davant l’estafa de les hipoteques va provocar que les veïnes de les ciutats s’organitzessin per aturar-los a les portes de les cases. Davant un govern (ja fos del POSE o del PP) que legislava per agilitzar l’expulsió de famílies de casa seva, eren les plataformes i moviments socials qui forçaven la situació i aconseguien salvar habitatges. Les institucions, totalment desbordades i cegues a la realitat, han deixat de donar resposta a les necessitats de la gent i ha estat aquesta, organitzant-se paral·lelament, qui les està trobant. No és gens estrany veure com a vegades, professionals de l’atenció social, davant la falta de recursos de l’administració o la impossibilitat de trobar sortida a alguna problemàtica comencen a derivar persones cap als moviments, sabent que la gent organitzada trobada camins més enllà de la limitació institucional.

La lluita, els moviments, les plataformes, les accions, totes juntes han aconseguit que les necessitats de la gent, els nostres drets, estiguin al centre de la diana, que no els puguin ignorar. Ja poden aparèixer mil articles parlant de caques de gos que tota la gent colpejada pel sistema ha decidit que ja és hora de parlar de les seves necessitats. Durant molt de temps ignorada, tota aquella gent més colpejada ha vist com ho ha perdut tot, també la por. A la nostra ciutat ho hem vist, pisos recuperats, desnonaments aturats, aigua i subministres garantits, vides recuperades... Tot, gràcies a que la gent va decidir deixar d’esperar respostes on no n’hi havia i començar a produir-les a través de lligar els seus braços, les unes amb les altres.

Tenim exemples de victòries per molt que els mitjans (els seus mitjans) s’encaparrin a parlar més del pentinat del futbolista famós de torn. Des de la batalla de l’estiba (fa temps que no se’n parla, oi?) fins l’aprovació de la ILP d’habitatge, des de cada desnonament parat a la porta de les veïnes fins cada lloc de feina recuperat a través de la lluita, també als nostres carrers. Victòries que ens han de servir per veure el camí, per entendre que no podem tenir una actitud passiva davant les injustícies, de la mateixa manera que el lema “la política o la fem nosaltres o ens la faran contra nosaltres” és totalment vàlida, també cal entendre que tot lluita que abandonem és un derrota.

Hi ha infinitat de lleis, de camins dins la institució, de burocràcies diverses i de límits imaginaris. Moltes vegades és molt fàcil perdre’s per aquests camins en forma de laberint, cal entendre que estan fets per perdre-s’hi. Remeis? Tenir clar què som i què fem. Si volem aconseguir una vida millor no és suficient amb presentar projectes electorals, escriure articles, pensar en veu alta i queixar-se fort (sofà, barra del bar... escolliu). Cal que ens organitzem per construir aquesta vida, que treballem en comunitat i que perdem la por. Formem-nos a través de l’experiència, de posar en pràctica tot allò que pensem, de discutir obertament i de compartir experiències. A Vilanova, aquests dies tenim la sort de rebre la 3a Escola Bàsica d’Estiu, organitzada per Marea Bàsica. Aprofitem aquest i tots els espais on compartir experiències de lluita és possible, on la resignació és derrotada, on no hi ha límits establerts per aconseguir els nostres drets.

Una ciutadania activa, formada i informada sobre els seus drets, combativa i que venç la por és el que temen els poderosos, els monstres dels clarobscurs. Davant d’un sistema que ens ha abandonat no ens queda més remei que construir alternativa a través de la solidaritat, sense demanar permís. No estem demanant cap impossible, tot just pa, sostre i dignitat.