A l'interior de la boira

No hi ha realitat sense la seva part oculta, que no per això és menys real. Així, darrere, o a l’interior de La boira incessant (Edicions Tívoli), el llibre de poemes de Montserrat Aloy (Tàrrega, 1967), hi ha el món en incandescència de l’erotisme. A l’interior o darrera la boira, suau cortina d’aire i aigua, hi ha el foc més abrandat, la terra més abrusada.

L’experiència real esdevé paral.lela a la imaginació. O és la mateixa imaginació la que dóna consistència a allò viscut, fent bona la cita de Luis Buñuel, que trobem a l’entrada del llibre: La realidad sin imaginación es la mitad de la realidad. Així és en tota experiència humana des del moment en què incorporem la consciència als sentits.

A La boira incessant, llibre que s’acompanya en fèrtil diàleg de paraula i imatge d’unes magnífiques i suggeridores fotografies en blanc i negre de David Marí, llegim escrita amb totes les lletres la passió amorosa. Amb totes les lletres vull dir que l’autora diu de forma neta el que en d’altres poemaris trobem exaltat a través de metàfores. Sense perdre ni un bri de lírica, Montserrat Aloy exposa el seu sentir l’amor en el seu cos i en el cos de l’amant. I aleshores entenem, més enllà de la procedència geogràfica d’Aloy en terres de Lleida, el perquè de la referència a la boira incessant. Els cossos ara es desfan, ara se solidifiquen en una dansa que és aigua i aire, que és foc i terra, els quatre elements de la natura en tàlem d’amor.

Que sapiguem, més enllà de la grega Safo, van ser elles, les trovairitz, les poetes occitanes del segle XII, les primeres a cantar també l’amor físic, com la Comtessa de Dia, Tibors, Dama H., Azalais o Maria de Ventadorn. Cal situar en aquesta genealogia femenina –protofeminista, se n’ha dit- el llibre de poemes de Montserrat Aloy. Però aquest és un fenomen, encara que minoritari, que no té fronteres. Perquè més cap aquí hem conegut que també les antigues dones nòmades tibetanes s’explicaven contes eròtics i màgics. Els va recollir en un volum Margret Causemann, que els va sentir d’una jove nòmada, Djangden. Gairebé estaven a punt d’oblidar-se per sempre a causa de l’ocupació xinesa al Tibet i la repressió de la cultura tibetana que va seguir. Així es va salvar aquest tresor tan etnogràfic com literari en el recull aquí Paidós va publicar el 1996.

Com les avantpassades trovairitz, també Montserrat Aloy no idealitza la seva experiència amorosa i eròtica sinó que l’exposa de forma directa en el seu discurs, i, com elles, adopta la forma dialogada, conversacional. Sempre hi ha un Tu, en els poemes en prosa que integra La boira incessant. Des que t’enyoro, dirà sovint, com escriu, rememorant una taula compartida en un restaurant: També vas coure’m les mans/ en el forn de les teves. O, més explícita, sense eufemismes: Em saps rondar. Fas cercles dins el sexe. Un Tu real: l’amant de carn i ossos. Un regal per aquell a qui el dedica, amb noms i cognoms.