Banda Sonora Original (BSO) per a la FM VNG (Festa Major de Vilanova i la Geltrú)

Les músiques i els sons, que no sorolls, conformen el imaginari col·lectiu de Festa Major. Si bé originàriament eren les canyes de les gralles i les caixes dels tambors amb el toc de matinades les qui despertaven l’esperit festiu, actualment aquest convit musical s’avança en el temps amb els multitudinaris concerts del Tingadu, saraus gratuïts, que són l’estrada i la plataforma, pòrtic de la FM VNG.

La BSO s’amplifica amb la inclusió del festival Nowa Reggae dins les activitats del programa de FM. Els escenaris es multipliquen abastant tots el recons de la ciutat, connectant diferents indrets que semblaven allunyats, enllaçant els balladors en una gran sardana que té el seu centre geogràfic a la Plaça de la Vila, on es congrien les músiques més sentides, el toc de castells que preludia l’aplaudiment clamorós i els visques adreçats als arriscats castellers i a la canalla valenta que corona les catedrals humanes nascudes de les pinyes. Un flabiol i un tamborí, tocats amb gràcia i a ritme, marquen la pauta d’un recapte que mercat per mercat, del Central al de Mar, va portant els ginys i complements que identifiquen i defineixen la FM, el cartell, les samarretes, ventalls, bosses, polseretes, barrets i mocadors. Gadgets que ajuden a pagar la festa gran d’una ciutat que es celebra ella mateixa, vital i activa malgrat la calorada, viva i alegre tot i el vinagre o la pedregada de la que demana salvar-se’n.

Cada un dels sons acompanya un ball i cada ball té el seu espai propi, els salons, els carrers o les places convertides per uns dies en sales de ball guarnides amb ventalls i lluminàries. La més gran i lluïda és la Rambla, un passeig arbrat que acull totes les passades, amunt i avall, balls i entremesos, dracs i mulasses. Els carrerons estrets a l’entorn de l’arxiprestal es presten a un espectacle més íntim a ràtzies de correfoc i cercaviles amb aires medievals de moixigangues i muixerangues, danses i contradanses vingudes de terra endins per celebrar els 25 anys de la recuperació d’un acte sagramental sortit de l’església per fer-se notori i públic al carrer.

Les músiques identifiquen sectors d’edat, de gustos i preferències, però no cal tampoc diferenciar massa les ballarugues i els balladors, els gemegaires o els cantants d’havaneres que omplen les places d’oïdors àvids de trobar-se per sentir-se comuns, singulars en la pluralitat.

La filharmonia promou estats anímics serens o ens transporta a l’èxtasi de les bacanals mediterrànies. Saltar i ballar traçant les coreografies antigues ens acosta a un paradisíac jardí terrenal, per uns dies tot anirà rimat i seguint el ritme ancestral i renovat que el pabordes hauran posat en solfa. La Daurada també hi posarà el seu òbol amb El Tintorera, petit festival del Mediterrani, amb Els Amics de les Arts i Búhos, que són mussols músics agrupats.

La banda de música Mestre Montserrat enfilarà les notes d’un pas doble o d’un vals, la negra nuvolada passarà de llarg i  del cel obert en cauran els pètals d’una rosa ben daurada, desfullada en honor a la verge Blanca de les Neus, trobada en un Vinyet proper, amb un gotim de raïm en una ma i a l’altre damunt la falda l’infanto Jesús. Maria li cantarà una cançó napolitana bressolant el son del seu fill diví.

La BSO de la FMVNG té l’olor de les alfàbregues i gust dels raïms premsats. S’escolta ja el repicar de campanes i els morterets que anuncien pluja de granissat de llimona i orxata blanca.