La quarta serà la bona

Molta gent s’acull a la tradició per intuir la sortida final al tema del referèndum i autodeterminació de Catalunya. En concret, a la dita que explica que la tercera és la bona i tot pensant que, als Estatuts del 1979 i del 2006, els succeirà la votació d’aquest primer d’octubre. La tercera oportunitat.

Curiosament, per aquesta gent, l’estatut de Núria, que acabà convertit en l’estatut del 1932, sembla que no compta. I justament és del que, al meu entendre, hauríem d’haver tret més ensenyaments i experiències.

Perquè potser convé recordar que arrenca de la proclamació de la segona república, el ja llunyà 14 d’abril del 1931. El mateix dia que Francesc Macià proclamava pel seu costat la nostra República catalana, a la que s’oposà el govern provisional de la nova República en base al pacte de San Sebastian. Però aleshores sembla que hi havia voluntat d’entesa i, en un parell de setmanes de negociació, s’arribà a l’acord d’encomanar a la Generalitat l’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia que seria plebiscitat a Catalunya (només a Catalunya) i ratificat (només ratificat) per les futures Corts Constituents espanyoles.

La voluntat catalana hi era. La prova, que el 20 de juny, la ponència redactora presidida per Jaume Carner, tenia el projecte enllestit. Que, tot i algunes esmenes menors proposades pel govern central i acordades amb la Generalitat, es pronunciaren els ajuntaments de forma quasi unànime i el poble donà el seu veredicte el 2 d’agost amb un 99% dels vots masculins afirmatius. Les dones, excloses per llei encara del dret a votar, reuneixen un manifest de 400.000 signatures a favor. Tothom anava per feina.

El decret de la Generalitat té data 11 d’agost i, cinc dies desprès, el dia 16, Niceto Alcalà Zamora el presenta a les corts espanyoles. Tot va com una seda. L’estatut proposa una estructura federal amb un govern pels països catalans, el català com a llengua oficial i un repartiment de competències entre el govern central i el català força satisfactori.

Però el somni s’atura i els bons auguris es torcen quan, el 10 de desembre, l’Espanya republicana aprova la seva nova constitució. Una constitució que renega del federalisme, de la possibilitat d’unions parcials com la dels Països Catalans i dels plebiscits regionals. Una constitució que converteix l’estatut català de Nuria, sobirà, en un avantprojecte estatal que les corts espanyoles poden modificar en tots i cadascun dels punts.

Malgrat tot, el 6 de maig comença el debat parlamentari. Un debat que es converteix en un procés de regateig a la baixa que només l’aixecament frustrat del general Sanjurjo de l’agost de 1932 –fet en nom de la sacrosanta unitat d’Espanya- aturarà permetent, el 9 de setembre, aprovar el que a hores d’aleshores quedava de l’estatut original.

Ignoro si el lector hi veu paral·lelismes amb la situació actual. Jo sí. Però m’estaré de treure’n conclusions i explicitar-les. Només voldria acabar aquesta petita i modesta lliçó d’història (naturalment oberta a quantes rectificacions o precisions s’hi vulguin fer) recordant que aquell estatut, avui força oblidat aneu a saber per quines raons, va entrar en vigor.

De forma efectiva? Torno al que narren les cròniques. I diuen que el 21 de novembre, poc més de dos mesos més tard, es creà la comissió mixta per afrontar el traspàs de serveis entre estat i Generalitat, previ inventari dels bens i drets de l’estat que passarien a la Generalitat i que, el 1939, encara no s’havia enllestit. Que l’estat espanyol declarà inconstitucional la primera llei catalana important aprovada per Catalunya (la dels contractes de conreu), marcant un camí a seguir. O que arran del fets d’octubre del 1934, aquell estatut pactat, degradat i retallat, fou suspès. Només la victòria electoral del Front Popular del febrer de 1936, permeté reprendre les converses per anar ajustant aquell estatut a les noves situacions, lamentablement ja condicionades per la revolta de Franco que acabaria amb tota aquella legalitat.

Vist tot això, em pregunto: No seria alliçonador per tots que aquesta realitat fos més analitzada, reflexionada, explicada, debatuda i posicionada? O potser som dels que creuen, en aquesta modernitat líquida que ens envolta, que el passat està molt bé per les hemeroteques, però que no ens ha de condicionar, i ni tant sols fer pensar?.

Ensopegar amb una pedra ens fa més savis. Tornar-hi a ensopegar, diuen, és de rucs. I jo em pregunto: Què deu ser ensopegar-hi per quarta vegada? Sí, sí, quarta, no tercera. I espero que sigui la bona. Que l’oblit sigui només aparent. Per despistar.