Ni morir d’èxit ni matar d’avorriment

Ja ha passat la Festa Major, la ciutat adquireix de nou la normalitat trasbalsada pel dies festius, encara tenim la festa a la Geltrú i ja l’agost anirà declinant.

Les sensacions encara però perduren en els vilanovins i vilanovines que han participat directament o com espectadors de l’espectacle de la festa.

Hem pogut córrer al davant del foc de diables i dracs, hem ensumat l’olor de la pólvora que segur que ajuda a la gaudir de la festa.

L’espai públic ha estat ocupat pels rituals i litúrgia de la festa, ha estat un  recordatori de que l’espai públic és espai de socialització i en temps de festa agafa un sentit de l’expressió de referència de l’imaginari popular

Dies, doncs, viscuts amb intensitat, amb joia, amb plenitud. Hem viscut la festa  i hem fet memòria també de quan en els primers anys de recuperació de la festa. Foren anys intensos, de debat profund i en algunes ocasions apassionat i apassionant del com i dels perquè de cada acte, de cada cercavila, del paper dels elements festius, de la corporació. Aquells estructuradors de la festa “post-dictadura” ho feien sense penjar banderes al campanar -posats a penjar-la perquè no fer-ho d’un edifici civil- ni  medalles corporatives de cap Confraria, es feia amb la voluntat de contribuir a recuperar un sentit festiu vinculat a la ciutat.

Es crearen Comissions amb noms llarg  que eren la suma de les entitats i la gent a títol personal, votacions de com fer les coses, per exemple no anar a l’ofici corporativament. Després ja es votà en sentit “polític- partidista”. Però tampoc cal caure en allò de que els temps passat van ser millors. I, ara!!.

Tot plegat ha millorat, potser s’ha fet més complex de gestionar i s’enyora també una certa capacitat d’incidència de les entitats locals, sobretot d’aquelles que tenen participació activa en la festa de la ciutat.

S’estructurà amb l’arribada dels ajuntaments democràtics un nou -o bé retrobat- model festiu que va posar damunt la taula ara fa una llarga trentena d’anys amb l’arribada de la democràcia a les nostres viles i ciutats. Cert que en el tardo franquisme i en la transició a la ciutat el model que es va impulsar des de l’organització de Festa major de la Geltrú que ja era un cert espai -reduït, sens dubte- de llibertat creativa en l’espai de la festa però també és cert que la consolidació d’aquest nou espai de la festa no arriba amb plenitud fins els anys 79 i 80 amb la creació de les primeres comissions, que també hagueren de  sortejar problemes, incomprensions i alguna que altre intromissió política, amb nodrida representació associativa que amb hores i hores de debat  estructuraren un esquelet de celebració al voltant del qual cada anys hi ha un farciment diferents, depenent, ara, dels avui, anomenats Pabordes, del mercat i l’èxit i pel risc que es vulgui córrer.

Però el més important creiem que és la continuïtat que s’ha aconseguit amb estructures organitzatives diferents però amb molts objectius compartits, que hi hagi hagut relleus naturals i d’obligats, substitucions sense traumes i amb traumes també, sense malts rotllos i amb malt rotllos. Amb gent diversa i dispersa, provinent de col·lectius diferents. Però la festa ha reeixit i avui la tenim amb molt esplendor.

I de l’esplendor a la decadència hi ha un pas. 

Pas que creiem s’ha d’evitar.

Noves fórmules de participació i organització més propera a la realitat s’assagen i es consoliden. Una part de la gent jove canalitza la seva integració i socialització a partir de la seva inclusió en els balls populars i comparteixen el  gaudi del comú i ho fan amb una espectacularitat envejable. S’assagen nous actes, sembla que enguany la sortida nocturna del gegants va ser tot un èxit de participació, el temps, si de cas, ja la consolidarà o no.

Hem tingut la sensació de que enguany hi havia menys gent veient el cercavila de vigília tarda. Potser en ser divendres la gent tenia altres feines o simplement potser això de que la crisi s’ha acabat i hi havia moltes més famílies de vacances.

Però caldria fer una certa reflexió a l’entorn dels mateixos cercaviles. Hi ha qui, no mancat de part de raó, diu de que això sembla un cercavila de les colles de diables que no tenen massa diferencia ritual entre elles, dels ball de bastons que ballen les mateixes danses, i els altres. Potser no n’hi ha per tant però potser els “savis” del protocol de la festa haurien de pensar alguna cosa per evitar que el cercavila acabi morint d’èxit o esdevingui un element feixuc -ja ho és una mica ara- i desdibuixat i desorganitzat en el seu final. I cal també, potser, estructurar el cercavila d’anada ofici, cercavila molt més protocol·lari ja que es tracta d‘un acompanyament, ni les formes d’alguns balls, poc es pot ballar després d’una nit de rauxa -i ben fet que fan, però potser que dormin i no ballin- ni les aturades que trenquen el ritme ni el poc convenciment que veus en el moments de ballar d’alguns ajuden a que tingui la solemnitat que hom hauria de reclamar a aquest cercavila.

També cal pensar que hem tingut a més cercaviles temàtics, diguis correfoc, diguis aniversari dels bastoners....que ja han complet l’objectiu

Mentre pensàvem com es podria resoldre aquest fet els Bordegassos han emès un comunicat, el subscrivim majoritàriament de dalt a  baix. Tenen tota la raó.

Un parell de paràgrafs que són significatius de la percepció que tenen els bordegassos que segurament és molt més compartida.

Durant la Festa Major, d'uns anys ençà, anem detectant un deteriorament en les cercaviles que la conformen on, per protocol, sempre anem al darrere. Som conscients de la necessitat d'aquest i que a tothom li agrada lluir-se en aquestes dates, però també som conscients que el creixement de la ciutat i les ganes de participar a les cercaviles han desbordat un model pensat per als com a molt, 10 entremesos de llavors.

Volem una Festa Major millor. Creiem que cal repensar-la per fer-la més vistosa i amena. Per això, estem disposats a col·laborar en repensar un model que sigui viable per a les circumstàncies actuals. Creiem que hem de ser conscients que la festa és de tots, no d'un ball o un altre. Si això implica deixar de participar en alguns actes per evitar matar la festa, que no mori d'èxit, estem disposats a fer-ho. Però pensem que abans d'arribar a aquests extrems valdria la pena, entre totes les parts implicades, trobar una solució que ens beneficiés a tots, organitzadors, participants i públic.

Posant damunt la taula un debat més que interessant que cal afrontar sense apriorismes ni amb solucions tancades ni prefixades.

Com diuen la festa pot morir d’èxit per no saber-se adaptar a les noves necessitats de tothom, dels que ballen, dels que miren del mateix espai urbà o pot la fets a morir d’avorriment, que ningú la miri, i una cercavila buida de públic no té cap sentit.

Parlem-ho ara que tenim encara un any per davant.