I si tinc por?

La sobtada i brutal irrupció del fenomen terrorista a tocar de la porta de casa ens ha posat davant d’un problema –em resisteixo a dir-li dilema-  que hauríem de poder tractar amb el cap fred. Que hauríem d’haver tractat ja fa temps, conscients que no som cap excepció i que la nostra realitat no difereix de la de París, Niça o Berlín. Sobretot quan ens entestem en sortir als diaris cada dia per demostrar a la resta del món quan bons, savis i originals som.

Perquè ara, a cop calent, mana la víscera. I tenim tendència a decantar-nos cap als extrems. Cap a la valentia de sortir de casa traient pit i disposats a enfrontar-nos a tots els dimonis haguts i per haver, o cap a la covardia de quedar-nos al menjador, arronsats en el sofà i preparats per suportar totes les humiliacions i crítiques possibles. A posar-nos al davant dels que reclamen no fer ni un pas enrere o a amagar-nos entre els escèptics que intueixen tota mena de conspiracions o fatalitats i invoquen sense parar la prudència.

Sabíem de feia temps que la radicalització estava instal·lada entre nosaltres. En una forma molt més perillosa que l’habitual fins fa poc d’aquells moviments més o menys organitzats que, vulguis o no, acaben deixant pistes que permeten lluitar contra ells. Ara, amb el creixent individualisme que envaeix la nostra societat i la facilitat de contacte entre els antisocials (terroristes o pederastes) que dóna la comunicació virtual a través de les noves tecnologies, els enemics son llops solitaris o manades de pocs individus que saben perfectament que la seva acció serà amplificada pels mitjans de comunicació d’una societat a qui cada cop més sembla que li agradi passar por o a la que aquesta por se li imposa per poder vendre més o allò que convé a algú que surti al mercat.

I malgrat tot, en aquest camp, seguim amb els protocols d’actuació antics. Per posar només un exemple, si consulteu el ciberespai buscant un hotel o un model de samarreta, és probable que els dies següents les vostres consultes estiguin plenes de cookies i anuncis oferint-vos habitacions a bon preu o roba de marca com la que vareu consultar. I dic consultar, no encarregar o investigar. Com s’entén doncs que els que consulten pàgines terroristes o de tendències antisocials no passin a engruixir la llista dels sospitosos investigats? Jo, sincerament, només hi veig una explicació. L’interès d’uns per vendre i la lluita amb pocs recursos dels altres.

Però parlava de la por. D’aquesta sensació que els manifestants de la Rambla i la plaça de Catalunya d’aquest divendres negaven amb contundència, emparats per la multitud que els envoltava. Jo no estic tan segur, com deien estar-ho els nostres polítics, que aquesta sensació hagi impregnat les persones fins fer-les completament valentes i disposades a qualsevol cosa. I fins i tot diria que me’n alegro. Perquè de ser així, potser el que hauríem creat no seria, en tots els casos, un valent i, entre ells, se’ns colaria algun que altre fanàtic.

A mi, sincerament, el que em preocupa en aquests moments és el sentiment de la gent (jo estimo que la majoria, però no en vull fer dogma de fe) que sent la por a la gola quan torna a casa seva a la nit, quan entra al metro o quan els seus fills adolescents surten de casa el divendres al vespre per passar la vetllada amb els amics. Perquè al marge del boig radicalitzat que agafa la furgoneta i accelera Rambles avall, hi ha també el boig “antisocialitzat” que respon a una topada fortuïta a la discoteca amb una puntada de peu al cap.

Perquè aquesta por no es cura reunint a la gent per fer un minut de silenci, posant espelmes, flors i peluixos al lloc dels fets o fent crides a recuperar una vida normal (l’econòmica, naturalment) com si res hagués passat. Aquesta por es cura demostrant que s’ha après dels moments dolents perquè els bons, a partir d’aleshores, siguin millors. Si cal, amb l’aplicació de mesures noves que, aquestes sí, no haurien de fer por. Ja m’agradaria veure als responsables de la nostra legislació aplicant mesures racionals, valentes i eficaces contra les xacres dels nostres temps i dient en veu alta: No tic por, ni un pas enrere.