El darrer rubicó?

Disculpeu la nota erudita, però a força de posar èpica a les properes setmanes dels catalans, no he pogut resistir la temptació de recordar el moment en què Juli Cèsar, rebutjat i declarat enemic públic de la legalitat romana instal·lada al Coliseum de la capital de l’imperi, tria el camí de la desobediència i, al davant de les seves tropes, creua el riu que li tallava simbòlicament el camí cap a Roma, i mostrant la seva ferma voluntat d’arribar fins al final i canviar aquella situació que per ell havia esdevingut insostenible.

Però, fet i debatut, tampoc em puc estar de recordar quants Rubicons, quants dies màgics, quantes fites històriques porto viscudes des d’aquell 11 de setembre en què, amb la meva filla damunt les espatlles, vaig anar, junt amb un altre milió de catalans, a Barcelona a reclamar el retorn de la Generalitat, omplint a vessar el Passeig de Gràcia perquè algú que manava i que no volia deixar anar la mamella, tingués clar d’una vegada per totes que el poble català caminava decidit cap a un objectiu absolutament definit. El seu autogovern.

Enguany, però, sembla que tot serà diferent. Quan els catalans creuem el nostre enèsim Rubicó omplint els carrers del centre de Barcelona per fer una creu groga als carrers de Barcelona que permeti mostrar al món, a vista de dron, com marquem la X simbòlica del nostre vot en el referèndum d’autodeterminació –imatge que probablement esdevingui “trending tòpic” a les xarxes socials al costat de qualsevol bajanada intranscendent- tot estarà pràcticament enllestit. El nostre Parlament haurà tramitat i discutit les lleis que ens han de permetre fer la consulta. La premsa internacional s’haurà rendit a la idea expressada aquesta setmana per alguns mitjans que Catalunya pot governar-se ella soleta desprès de demostrar que ja és major d’edat. I el bastió de Madrid, com el govern de Roma davant la gosadia de Juli Cèsar, haurà baixat espases i retirat obstacles, finalment resignat a escoltar la veu sobirana del poble de Catalunya. El nostre camí cap a la proclamació d’un primer d’octubre excels estarà obert.

Despertem?. Aterrem? Baixem al que ens diu la crua realitat més enllà dels nostres somnis? Perquè si una iniciativa com la de convocar una manifestació de suport a les víctimes i rebuig a actes violents com els atemptats de les Rambles i de Cambrils, ha portat l’enrenou que ha portat i ha mostrat les dissensions que ha mostrat, què no pot arribar a passar entre avui i el primer d’octubre? Quants pals a les rodes no ens posaran –i ens posarem, també ens posarem- en el nostre camí cap a Roma, un cop travessat el nostre enèsim Rubicó, per fer sentir la nostra veu?

Roma va acabar acceptant tot remugant, que aquell general que havia demostrar que era capaç de pacificar la Gàl·lia, excepte el poblet d’Astèrix (per cert, heu observat que mai surt esmentat pel nom?), es mereixia ser qui tallés el bacallà. Però també convé recordar que mentre ell avançava cap a Roma, el Senat es reunia per veure de frenar unes aspiracions que avui definiríem com dictatorials. I que fins i tot va preparar una conjura de senadors –Brutus inclòs- que no es va estar de fer-li la pell, solidàriament i en un dels moments més dolços de la seva popularitat, per salvar el vell sistema polític romà. El que ells consideraven la legalitat vigent.

Però no voldria ser derrotista. No voldria augurar que acabarem, com ho hem fet des de fa ja tants anys, donant-nos cita pel proper onze de setembre que, aquell sí, serà el definitiu. El dia que travessarem el nostre darrer Rubicó per agafar el camí que, aquell any sí, ens durà a Roma per proclamar la nostra llibertat. Una mica més cansats, un punt més decebuts i escèptics, però amb la satisfacció d’haver arribat a la Terra Promesa de la nostra llibertat com a poble. Mentrestant, permeteu-me que, com aquell arúspex que va alertar Juli Cèsar dels idus de març, alerti que no tot el peix està venut ni tots els obstacles superats. A fora i a dins. No siguem tan autocomplaents de pensar que, com en aquelles naus enfrontades a la tempesta que abocaven el seu voltant uns barrils d’oli que calmaven les aigües més properes, la tempesta ha amainat. Probablement, el més fort, encara està per venir.