Sóc basc, sóc terrorista

Em dic Koldobika Arrizabalaga i en els meus 35 anys de vida, he tingut l'oportunitat i la sort de viure al País Basc, Cuenca, Madrid i Catalunya. A més, en aquesta trajectòria de vida són diferents les poblacions, tant en les seves capitals com en petites poblacions on he viscut i participat de la seva vida, de la seva gent; de la seva manera de viure i veure la vida.

He compartit escola, transport públic, menjador, treball i oci amb les meves veïnes i amigues amb l'única necessitat de viure el moment, d'aprendre i de créixer com a persona. Lamentablement en totes aquestes poblacions, en tots aquests entorns, sempre hi ha hagut algú que ha volgut, utilitzant la meva procedència, la meva ascendència, discriminar-me i ofendre'm; "Paleto" de poble de Cuenca, "chulo pijo" de la capital, opressor del moviment basc, independentista, paràsit del sistema d'ajudes pel que rebia per treballar el camp, taurí, anti-taurí i, sobretot, la que més em va afectar per sobre de tot: ets basc, ets terrorista.

Per desgràcia, he viscut no en primera persona, però si de primera mà, els atemptats de l'11 de desembre del 1995 a Vallecas (vivia a 15 minuts caminant) i l'11 de Març de 2004 d'Atocha (el de Sta Eugènia era un tren que agafava habitualment). També vaig viure (a l’estiu en el pis dels meus avis paterns) a l’edifici confrontant al magatzem on estava segrestat Ortega Lara.

Els dies següents a cadascú d'aquests moments part de la gent amb qui convivia diàriament, petita però per a mi molt important, em va mirar amb recel, amb por, amb odi. Em preguntaven si sabia alguna cosa; si com a basc (sobre tots els primers dies després de l'11M on ETA-Batasuna era el "Late Motiv") estava d'acord i donava suport als atemptats o, simplement em giraven l'esquena i em deixaven de cridar per anar al cine, al bar o a jugar als billars o a basquet. Segons passava el temps part d'aquesta gent tornava a la meva vida (altra mai ho feia), fins que al següent succés tornava a repetir-se la seqüència. Jo no tenia res a veure, però patia pel simple fet de ser basc.

Han passat ja dies dels atemptats perpetrats a Catalunya i després dels moments que s'han viscut on la unitat de la gent de barri, sense mirar d’on venia cadascú i cridant al món NO TINC POR ha sigut una demostració d’unitat contra el terrorisme i la mateixa por, han vingut per una banda les baralles polítiques i, la que més ens ha de preocupar, les baralles de la mateixa gent que va mostrar aquesta unitat. Petita part d’aquesta gent, molt petita, però novament molt important. Aquestes baralles en forma d'afirmacions, de mirades, de divulgacions per les xarxes socials són les que més ens han de preocupar; “Que si tots els musulmans pel fet de ser-ho són potencials terroristes”; “Que si les ajudes que reben ens les treuen a la resta”; “Que si aquests dies els musulmans no surten al carrer”; “Que si surten i es diverteixen” (com la resta de la gent que hi és al seu costat).

Tinc la forta convicció i la seguretat que un assassí no necessita ser basc o musulmà per ser-ho. No hi ha una ètnia, religió o poble en què, pel fet de néixer com a tal, et converteix en assassí o terrorista. No tinc por a cridar que sóc basc, madrileny, manxec o català i mai l'he volgut tenir tampoc davant el terrorisme perquè entenia que així guanyaven ells, però tampoc mai he volgut ni merescut el vostre recel per ser d’on sóc.

Si us plau, no alimentem l'odi i el racisme davant cap persona, sigui d'on sigui, hagi nascut on hagi nascut, perquè la manera de vèncer la por no es dividir-nos en etiquetes sinó construint societats que siguin espais de convivència, on totes estem còmodes. El que volen els terroristes es destruir que ens vegem com a veïns i veïnes, companys d’escola, d’oci i de vida i és això el que hem de defensar. Gràcies.