Tornada mogudeta

En aquell ja llunyà 17 d’agost de l’any 2016 l’avui omnipresent i omnipotent Conseller de Presidència Jordi Turull afirmava: “Amb el full de ruta que hi ha, l’any que ve per aquestes dates, a la Festa Major de Gràcia, si la gent de Catalunya ho vol, ja haurem proclamat la independència de Catalunya”. “Apunteu-lo. L’any que ve”.

I jo amb una fe immensa m’ho vaig apuntar a l’agenda. Ara he hagut d’esborrar-ho. No passa res

I encara perquè ho tinguéssim prou clar va reblar “Mai hi havia hagut un president ni un Govern tant determinat a culminar un mandat democràtic com va ser el del 27 de setembre per assolir la independència de Catalunya”.

No ho dubtem però veurem de que serveix.

Potser, només potser, quan hagin sortit aquestes línies s’haurà presentat al debat (?) parlamentari la Llei del referèndum i començarem a veure l’horitzó més obert. O no. Podrem consultar el cens per si cal fer-hi esmenes si no hi figurem? Hi haurà temps per resoldre els possibles problemes censals?  Qui el controlarà?.

L’autoritat electoral serà independent de veritat? Qui ho garantirà?... En fi com diu el vicepresident “com sempre” .. au va!

Era un 4 de juliol (Independence Day al EEUU, per fer-ho més solemne i potser fer una picada d’ullet perquè ens reconeguin) quan va ser presentada la Llei del Referèndum i després fou registrada al Parlament. Recordem la presentació pública al Teatre Nacional i la desfilada de tots els diputats de la majoria parlamentària firmant la llei per donar-hi solemnitat. Es presenta amb tràmit d’extrema urgència i després l’astúcia processal va decidir que es retardés el seu debat. Retardar el moment zero de la situació de clara confrontació amb l’estat. Sembla que finalment s’optarà per modificar un ordre del dia del Ple o per decret per evitar fins i tot que els Grups puguin a anar al Consell de Garanties. Comencem amb bon peu?

Ja sabíem que ens havíem d’agafar fort que venien corbes, i tancades, que les sacsejades serien fortes i les sotragades encara més.

Es preveia un agost carregat de notícies i lamentablement ha estat així i la notícia de l’atemptat a Barcelona deixa en segona línia qualsevol altre notícia. Per un dies tot lògicament va girar a l’entorn del lamentable succés. Ara amb els dies que han passat comencen a sortir algunes informacions i documents qüestionats sobre l’atemptat que posen en dubte algunes de les afirmacions categòriques dels conseller i del més alt comandament dels mossos...

La manifestació del dissabte 26, amb totes les polèmiques, possiblement innecessàries, incloses marcava el final de la treva i a partir d’aquí tot ha estat un reguitzell de noves notícies que activen el curs polític.

A diferència d’altres cops el començament no és precisament un aterratge suau sinó intens i més propi d’un “aterriza como puedas” amb algunes situacions que per no plorar diríem que fan riure.

Què ha estat si no un paripé de baixa estofa la compareixença a petició de Mariano Rajoy al Congrés per parlar de la corrupció i el cas Gurtel, però finalment no esmenta ni una vegada el cas Gurtel i aprofita l’ocasió per reptar a l’oposició a retirar-li al confiança parlamentària.

Realment Rajoy com una anguila s’esmuny entre les mans i encara, vet aquí,  en surt reforçat i trasllada el debat l’oposició dient-les-hi que construeixen una alternativa si és que aquest existeix.

De corrupció com que diu ja n’ha parlat 52 vegades, quan se’l cita formalment al Congres, pilotes fora que guanyem...

Un altre exemple, la Comissió sobre l’Operació Catalunya acaba la seva tasca i es prepara per emetre conclusions, que evidentment són ja conegudes un fiasco del Ministeri del Interior i la barroera actuació d’alguns elements dels  serveis policials de manera partidista i fora de tota lleialtat a la seva feina. Es voluntat del parlament judicialitzar la política i portar les conclusions a la fiscalia... Però només tres grups del parlament abonen la seva actuació. Alguns recorden l’actitud de la majoria parlamentària de fer fracassar l’anomenada Comissió Vidal oposant-se a totes les compareixences. No tenen res a veure una amb l’altre però els comportament a vegades cal que siguis clars i transparents.....sobretot si no hi ha res a amagar....

I per acabar d’adobar-ho i fer més intensa la reentré. Es presenta la llei de transitorietat jurídica, és a dir allò que s’aplicarà a partir del dia 2 d’octubre, nacionalitat, justícia hisenda.... en fi el marc pre-constitucional català. Aquesta llei preveu entre moltes coses que la  futura "assemblea constituent" electa queda sotmesa al que s'hagi decidit en el procés participatiu liderat per la societat civil no electa a partir del "referèndum”. Més d’un jurista ha obert els ulls com a taronges de sorpresa.

Ep! I si hi ha territoris del país que no la volem aplicar invocant la constitució espanyola i perquè no reconeixen aquesta transitorietat ...què passa?

I després de tot aquest xou es genera un debat sobre si exèrcit sí, exèrcit no en una hipotètica Catalunya independent.

En fi gairebé ja marejats i només estem a principis de setembre.

Hem tingut un estiu d’onades de calor successives, ara que les primeres pluges de setembre han temperat les calorades la temperatura política puja i puja fins al límits... Si puja més això petarà. 

Potser millor asseure’s en una cadira i a veure-les venir i esperar anar a votar. Potser no seria una actitud prou patriòtica però ens no ens marejaríem tant.