Voler i poder

La saviesa popular, generalment encertada però també sovint curta de mires, ens recorda que si de dos que es barallen, un no vol, no hi haurà enfrontament. Però, al marge d’oblidar que la paciència té un límit i, per tant, que aquell pacifista inicial pot acabar convertit en un Rambo si li toquen massa el voraviu, o que l’agressiu no sol ser reflexiu, s’oblida de fer la proposició complementària. Que si de dos que han de discutir o negociar, un es nega a fer-ho, mai s’arribarà al previsible i desitjable acord final. Per més que l’altre aporti arguments abundants i contundents.

+Més encara. L’acord mai arribarà si els dos interlocutors parteixen de principis diferents, parlen idiomes diferents o vicien els seus arguments.

La ciència més exacte (ja sabeu quant m’agraden els exemples externs que, al meu entendre, eliminen els prejudicis), la matemàtica, ens en aporta un.

Si jo pregunto quant són 2 + 2, fins i tot els nens de P5 respondran immediatament que 4. I aleshores jo els contestaré que depèn, perquè per mi el resultat és 11. I és que jo, en comptes de comptar en base 10 (amb el llistat del 0 al 9 com a números simples) ho faig en base 3, i per mi només existeixen el 0, el1 i el 2.  Per tant, si segueixo sumant-ne un, desprès del 2 haig d’anar ja als números de dues xifres, primer el 10 i desprès l’11, cinquè de la llista que justifica la meva resposta.

Significa això que jo tinc més raó que el meu interlocutor? No. L’únic corol·lari que podem treure d’aquest exemple és que, abans d’iniciar una discussió, hem de fixar les bases i principis en què ens basem per fer-la. I fixar-les amb tota claredat per evitar malentesos i trampes dialèctiques. Amb independència de la bona o mala voluntat dels dos interlocutors, algun dels quals pot entrar en l’intercanvi raonat d’arguments, amb la voluntat amagada de no arribar a acords peti qui peti i es digui el que es digui. Fent trampa.

Per tant, potser abans de posar a parir el contrincant atribuint-li intencions amagades i objectius inconfessables, els interlocutors del diàleg Estat - Generalitat haurien de fer un examen de consciència i veure si els argumentaris i les normes als quals s’acullen son prou clars com per no permetre dues, tres o vint-i-dues interpretacions. Perquè no deixa de ser paradoxal que cada article de la constitució o del reglament del Parlament català que s’invoca per defensar un argument, trobi immediatament un altre article de la mateixa font que permet defensar el contrari. Ambdós amb un cert marge de lògica.

No és per tant que un dels dos menteixi (hipòtesi que certament no podem descartar en aquests temps de falses veritats). El que passa és que el corpus argumental és ambigu o, com a mínim, poc precís.

Per tant, el problema del referèndum de Catalunya sobre el seu dret a exercir l’autodeterminació com a poble, potser rau en què aquella suposadament meravellosa Constitució que varem aprovar ara fa quasi 40 anys (sí, sí, els catalans també, prou que ens ho refreguen pel nas cada dos per tres) era i segueix essent un model d’ambigüitat destinat a acontentar tothom. Una peculiaritat potser necessària en aquells anys per la por a la involució, però que, amb el temps, s’hauria d’haver anat corregint per fer-la més unívoca i menys ambigua.

A l’hora de la veritat, però, s’ha fet just el contrari. Aprofitar descaradament les situacions de privilegi que donaven les majories absolutes, per introduir modificacions que afavoreixen determinades interpretacions en benefici del modificador. Nomes cal recordar la forma en què el PP de Rajoy va allargar l'agonia de l'anterior legislatura "per responsabilitat política davant dels ciutadans i per consolidar la recuperació", mentre aprofitava la seva majoria absoluta per aprovar els pressupostos generals i, sobretot, modificar la legislació del TC que ara, gràcies a aquella reforma, li està fent la feina bruta mentre ell torna a tancar-se a la torre d’ivori, protegit pels seus arguments, reals però enganyosos, del 2 + 2 = 11. Afegint, en forma també matemàtica, que “legalitat > legitimitat”.

Per això, mentre per uns, 2+2 son els 4 de tota la vida, i per altres, fruit d'una interpretació vàlida però recargolada i no dita, son 11, no hi haurà solució consensuada. Com quan, mentre per uns el poder final rau en el poble (Legitimitat > Legalitat) i per altres està en la llei (Legalitat > Legitimitat), sigui en la Constitució o en el reglament del Parlament, no hi haurà res a pelar. Voler i poder seguiran dissociats. Excepte per qui tingui el poder, naturalment.