Unes petites confessions

Amb la intenció de ser més engrescadors que provocadors us portem unes petites confessions a nivell personal entorn la convocatòria de referèndum sobre el futur de Catalunya del pròxim 1 d’octubre.

No és una convocatòria “normal”, no cal dir-ho, veiem com a Vilanova sembla que l’Ajuntament (amb la meitat socialista del govern en contra) cedirà els col·legis electorals habituals però, en canvi, a Sant Pere de Ribes no, desoint així la majoria absoluta del plenari, i segurament s’hauran d’utilitzar els mateixos del 9N. Tampoc sabem, a dia d’avui, el paper final que jugaran els funcionaris, incloent els cossos de seguretat, involucrats en aquest context excepcional de doble legalitat. En canvi, sí que sabem que es dóna la curiositat que per votar s'haurà de tenir la nacionalitat espanyola, excloent-hi d'aquesta convocatòria a veïnes que si poden votar en unes eleccions municipals regulars.

Hi ha una altre cosa la sap tothom, una deriva repressiva per part del govern del PP on estan passant pels jutjats ja no només polítics independentistes, sinó simplement gent favorable a la celebració d’un referèndum i això anirà en augment els pròxims dies.

Al lio! Endinsats dins la lògica processista ens trobem a l’etapa referèndum. Etapa que no és nova, ja ens hi vam veure amb els preparatius del 9N i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, la doble pregunta i les més de 2 milions de catalanes votant. D’aquella etapa, que es va saldar essent una “consulta no vinculant” en van venir les imputacions, abraçades i rius de tinta per interpretar el resultat per passar a les eleccions plebiscitàries del 27-S, el vot de la teva vida, DUI, el referèndum com a “pantalla passada”, els 18 mesos i tot plegat. El “processisme” al final ha servit per justificar tota una sèrie d’accions, decisions, girs, sortides i entrades que d’altre manera no es sustentaven, sempre revestint d’una èpica que ho arreglava tot. Sense anar més lluny, en el full de ruta del govern no hi havia un referèndum (“ja l’havíem fet”), aquesta legislatura anava de declarar la independència. Però la impossibilitat d’aprovar uns pressupostos i la moció de confiança següent van ressuscitar la pantalla passada.

Doncs bé, vers la convocatòria de les urnes els demòcrates no podem ser mai neutrals, molt menys encara els que no tenim a les esquenes la càrrega d’haver mentit als votants en una comtessa electoral sobre els reptes reals que suposen les aspiracions nacionals i, per tant, primera confessió: aquí teniu a dues persones, dos podemites, sense cap dubte a l’hora de recolzar la convocatòria de l’1 d'octubre. Ara bé, mirant enrere bé ens podríem haver estalviat els dos últims anys on ha sobrat molt parlamentarisme, dialèctica purament electoralista, pressupostos neoliberals i infinitat de xantatge polític per acabar tornant a la “pantalla passada” de la qual moltes mai ens n’havíem marxat. Ens els podríem haver estalviat perquè durant aquests dos anys la gestió tant des de La Moncloa com des de la Generalitat ha seguit escanyant les condicions de vida de les classes populars, retallant drets i serveis a les de baix, empobrint-nos encara més.

Com a regidors de dues agrupacions d’electors i membres de Podem no participem en espais independentistes, no ho són Podem, ni Som VNG, ni Fem Poble. Ara bé, tot i que algunes han intentat fer la caricatura, col·locar-nos dins del bloc “unionista” és també un gran error, ja que moltes portem anys d’esforços per construir espais on partidàries del SÍ i partidàries del NO puguin treballar juntes sota un acord: defensem el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur i construir-lo des de baix, sense tuteles. La pluralitat de l’espai és un dels nostres tresors més valuosos, ja que aquests espais de trobada són imprescindibles si volem construir un futur que interpel·li a totes, que no es deixi a ningú de banda. De fet, segona confessió, el dret a decidir se’ns queda curt si es tracta només la qüestió nacional, cal discutir i decidir també sobre economia, sobre indústria, serveis públics… Precisament nosaltres apostem per un municipalisme que apoderi la ciutadania, que davant dels continuats atacs per part de la legislació del govern del PP (Montoro, com t’estimem) no tingui por en democratitzar al màxim els ajuntaments, establint control democràtic i gestió directa als serveis per part de la ciutadania.

Han passat gairebé 4 anys del naixement de Podemos, temps on ha passat de tot, bo i dolent, però, tercera confessió, creiem i seguim apostant per ser una força desobedient, que no es posa còmoda sobre les catifes de les institucions i que sempre estigui recolzant la ruptura. Fa uns dies rellegíem “Mover Ficha”, el manifest fundacional, i ens deia això: “Una candidatura que, frente a unos gobiernos al servicio de la minoría del 1% reivindique una «democracia real» basada en la soberanía de los pueblos y en su derecho a decidir su futuro libre y solidariamente. La democracia no nos da miedo a las y los demócratas; estamos encantados y encantadas de que escoceses y catalanes puedan hablar y decir qué futuro desean. Por tanto, que apoya la celebración de la consulta convocada en Catalunya para el 9 de noviembre.” Des de la coherència amb aquells dies, quan vam capgirar la política estatal a través d’unes eleccions europees, la democràcia ens segueix sense fer cap por i seguim encantats amb que la gent decideixi el seu futur, de la mateixa manera que entenem que no hi ha cap lluita democràtica que no sigui nostra. En general, les diferents forces de l'espai del canvi s'han referit a l'1-O no com un referèndum  sinó com una mobilització popular i hi ha hagut un debat més centrat en procediments i legalismes que en política real. Entenem que és difícil donar una única resposta davant la pluralitat dels espais, però deixem anar una petita reflexió: Les anticapitalistes, totes aquelles que apostem per la transformació social, considerem infinitament vinculant una mobilització popular massiva, sempre.

Recordem, el 20D i el 26J es va tancar una finestra de canvi a Espanya per la qual vam demanar suport a En Comú Podem, també als sectors independentistes, el vam rebre i així va ser com es van guanyar electoralment aquelles eleccions a Catalunya. Els valors de la fraternitat (gens incompatibles amb la unilateralitat, per cert) van ser responsables dels 5 milions de vots favorables al dret a decidir al conjunt de l’Estat, insuficient per establir una nova correlació de forces, d’acord, però molt significatius. Ara, apel·lats no només a la democràcia sinó a la mateixa fraternitat, l’1-O se’ns apareix com una nova finestra que possibilita la ruptura amb el règim del 78 i cal tenir una cosa molt clara: un fracàs en participació i mobilització només afavoreix al règim, al govern del PP i a les elits. Més enllà del sentit de vot, el  pròxim 1 d’octubre toca votar i durant aquests dies tocarà mobilitzar-se contra la repressió que vindrà per part de l’Estat.

Mantenint tota la crítica, sense xecs en blanc a ningú, davant la papereta que recollirem al col·legi electoral també sabem on deixarem la X. Amb el convenciment i compromís amb la ruptura, votarem per trencar el marc actual, fer tremolar el règim, discutir a la monarquia i obrir un procés constituent. Ho farem en solidaritat amb totes les companyes que tenim a la resta de l’Estat perquè creiem que la plurinacionalitat no es pot decretar des de Madrid, s’ha de crear a través de pobles lliures i també perquè, ara mateix, la finestra d’oportunitat per canviar-ho tot, el que fa por a la casta, passa pel referèndum, per construir una República Catalana.

Ho confessem, marcarem el SÍ, també convençuts que l’embat no acabarà el diumenge de votació, sinó que serà primordial mobilitzar-se primer per fer possible la votació i després per defensar el resultat. Apostem pel SÍ no només com a eina rebel i destituent del règim del 78 sinó com una porta oberta a un possible acord plurinacional amb l’estat espanyol molt més eficient que un inofensiu NO.

La vida seguirà, hi haurà un 2 d’octubre i caldrà construir el futur plegades, des de baix. No permetrem que ens imposin un recanvi d’elits, que ens segueixin governant els de sempre amb un altra disfressa. El futur de Catalunya passarà també perquè ens mobilitzem juntes de cara a obrir un procés constituent per protegir els drets de la majoria, la justícia social, per acabar amb el règims corruptes, amb les màfies i els majordoms de la troika. És molt important que ara no ens dediquem a posar-nos el dit a l’ull sobre què votarem (o si votarem, inclòs) perquè si volem que tot plegat serveixi de res, ningú pot quedar-ne exclòs, ens necessitem totes. Ja ho deia Allende, “la història és nostra i la fan els pobles”.

Alejandro Conde. Regidor de Fem Poble, membre de Podem i militant d’Anticapitalistes

Enver Aznar. Regidor de Som VNG, membre de Podem i militant d’Anticapitalistes