Tard i malament

Finalment, sembla que algú del costat del transatlàntic, el camió de gran tonatge o la màquina de tren, s’ha adonat que el xoc contra el vaixell de pesca, l’utilitari o el simpàtic carrilet, també els pot acabar afectant a ells. Que no tots els perjudicis son pel agosarat rebel que ha decidit posar-se finalment en direcció contraria i conduir, amb més o menys convenciment, cap al xoc de trens, vaixells o vehicles (agafeu l’exemple que més us agradi). La llàstima és que aquesta presa de consciència s’hagi produït en l’equip de maquinistes suplent. El que està escalfant banqueta en espera que l’equip conductor sigui rellevat i ell tingui accés als frens i al volant.

Pablo Iglesias, el maquinista novell just incorporat, acaba de proposar una reunió de tècnics més o menys suplents (diputats, alcaldes, regidors i tots els càrrecs electes que s’hi vulguin afegir) per debatre alternatives a la tossuderia del govern que segueix entestat en aplicar la legalitat. La seva legalitat. Aquella que vigila les impremtes, amenaça als implicats i castiga als que agafen alguna responsabilitat en el vehicle que s’acosta per veure si, finalment, premen el fre o donen el cop de volant que ell, responsable com diu ser del nostre benestar i seguretat jurídica, es nega a donar.

Tot sembla indicar que l’iniciativa arriba tard i malament. Perquè, de la mateixa manera que un cotxe avançant a tota velocitat cap a un precipici, arriba a un punt en que, per més que freni, no pot ja evitar caure pel penya-segat, el procés cap al referèndum d’autodeterminació sembla que ja no té aturador.

Podrà ser més o menys eficaç , seriós, vàlid i tots els adjectius que hi vulgueu posar, però la gent votarà. Agradi o no a Rajoy, Iglesias, Sánchez i tuti quanti, a hores d’ara hi ha gent que ja ha votat. Des de l’estranger, per correu o com més us agradi, però ja ho ha fet. I, per tant, tenim ja, si ara s’aturés tot, un referèndum consumat amb un 0,5% de participació. Que no el donaríem per bo? Segur. Però sempre es podrà dir que la cosa va anar de veres i que foren els opositors, el del transatlàntic, el camió de gran tonatge o la màquina de tren els que ho varen impedir amb la seva tossuderia en no deixar que la gent pogués dir la seva. Expressar la seva voluntat.

Queda poc més d’una setmana. I sincerament, no crec que sigui temps suficient per poder evitar ni el xoc ni les conseqüències del mateix. Per més que es reuneixin els càrrecs electes o la comunitat internacional finalment reaccioni. La inèrcia ja no dona temps a la frenada efectiva. I no sembla que la solució menys traumàtica –el descarrilament del carrilet, la sortida de la carretera de l’utilitari o l’enfonsament del vaixell de pesca- sigui considerada. Sobretot quan el gros no mostra cap símptoma de comprensió cap al sacrifici de l’altra, ans el contrari. Quan explicita que ell no pot fer res més que seguir amb el seu vehicle a tota pastilla, sense aturar-se a socórrer els ferits.

Sembla clar, per tant, que viurem una nova versió del “Vae Victis”. Aquella llegenda que explica que, quan el gal Brennus va atacar Roma i conquerir tota la ciutat inclòs el turó teòricament inexpugnable del Capitoli, va negociar la retirada de la ciutat a canvi de mil lliures d’or però que va acudir al seu cobrament amb unes balances trucades (naturalment a favor seu). Les protestes dels romans només van servir perquè el cap dels gals afegís als pesos trucats la seva espasa mentre pronunciava el popular “Vae victis!” (ai dels vençuts!).

Ens queda, però, un consol. Recordar que Juli Cèsar, uns tres-cents anys més tard, va vèncer als gals obligant al seu cap Vercingetorix a rendir les armes davant d’ell.

Però no deixa de ser una pena que tot plegat sigui fruit d’una tossuderia gens generosa que no vol ni sentir a parlar de solucions negociades. O que, siguem més ajustats a la realitat, només en vol sentir a parlar quan tot sembla indicar que ja és massa tard. Segueixen obstinats en vèncer. Oblidant que els hem triat per convèncer.

I escric això mentre sento que la guàrdia civil ha començat a controlar i entrar a les conselleries de la Generalitat. Pel que sembla, el transatlàntic, el camió de gran tonatge i la màquina de tren ha optat per enviar pel davant algú que, si és el cas, els netegi la mar, la carretera o la via fèrria. I, de passada, carregar-se les iniciatives tardanes i desencertades. No fos cas que funcionessin.