Mentre pugui dir-ho

Després de tantes jornades anomenades històriques a bombo i plateret, sembla que avui n’estem vivint, per fi, una. Si Galileu va dir que la naturalesa era un llibre obert escrit amb caràcters matemàtics, jo em permeto la llibertat de parafrasejar-lo i afirmar que la història és un llibre en blanc que es va escrivint amb armes i amb violència. Avui hi ha un cos militar entrant a les institucions de govern catalanes. La línia de monotonia quotidiana que presideix les nostres vides es trenca i, a hores d’ara, no és fàcil predir què passarà demà.

Mig de broma, mig seriosament, ahir mateix al súper, una mare d’alumna es troba amb la seva professora de castellà. Tenen una relació de coneixença personal de fa anys i un cert grau de confiança. La mare li diu: “a veure què faràs el curs vinent! No ho sé! Potser ja no s’estudia això teu!” La professora, que té la brometa bastant trillada, li respon: “no ho sé, potser estaré al departament de llengües estrangeres com la d’anglès, o potser seré una optativa!” Es nota que és un dia històric perquè amb la Guàrdia Civil entrant armada a les seus del govern, el qui ja no sap si l’any vinent tindrà feina sóc jo, que sóc el de català. El grau d’incertesa augmenta. Haurem d’anar seguint què passa amb nosaltres a la ràdio. Si és que la història és molt bonica i, ben explicada, molt entretinguda, però trobar-s’hi al mig sempre genera algun maldecap.

De moment, els alumnes no me n’han dit res. La seva hiperconnexió va per altres bandes. Només un noi de segon de batxillerat somreia obertament mentre jo els requisava els mòbils abans de fer una prova: “si algú no me’l vol donar, jo no li prenc; no tinc cap ordre judicial, per tant, necessito el vostre consentiment per sostreure-us una propietat. Això és un país lliure.” Però el tema sortirà algun dia. És més, el faran sortir amb diversos professors, per perdre una mica el temps i també per veure les nostres contradiccions, els nostres matisos, els nostres arguments contrastats.

A mi m’atacaran a l’hora de filosofia, segur. Els hauré de recordar, per una banda, que votar no és sinònim de democràcia, que es votava amb Franco i també amb Stalin. Però d’altra banda democràcia és un sistema per a que la sobirania recaigui en el poble. És difícil ser demòcrata i alhora negar la veu al poble. En canvi, quan el tema derivi cap a l’obediència o no de la llei, serà molt més fàcil. Els pares de l’Església ja van deixar establert el dret d’oposició contra els governants injustos, sants d’estampeta van deixar escrit que matar un tirà no és en absolut il·lícit. I per no quedar-me només en una opció medieval, els recordaré com Locke reserva al poble el dret de revolució si el governant no compleix la seva part del pacte social, o com Kohlberg, des d’una perspectiva psicològica, entén que el grau més alt de desenvolupament moral és el d’aquells individus capaços de posar els seus valors per sobre de la llei positiva, com va fer per exemple Gandhi. Aneu entenent per què la filosofia és una nosa? Ho veieu com les idees són perilloses?

(Aquest article ha estat escrit amb la voluntat sincera de no vulnerar cap de les lleis establertes i en vigor per qualsevol dels múltiples organismes estatals o supraestatals. Si alguna de les meves opinions ha entrat en discrepància amb el que estableixen les lleis, ha estat per desconeixement o imperícia personal. No em faig responsable dels danys que la difusió d’aquest article pugui causar a tercers.)