Perdre les formes

Escric aquestes ratlles en plena incertesa sobre el nostre desitjat referèndum. L’acte democràtic que ens hauria de permetre saber quina és la voluntat de catalanes i catalans pel que fa al seu futur polític com a estat, un cop demostrat que tenim absolutament assumit el concepte de nació.

Lamento no tenir una bola de vidre que em mostri el futur i, per tant, no poder tranquil·litzar als meus conciutadans o preparar-los pel gran disgust, però la vida és així. Plena d’incerteses que només el pas del temps va resolent i definint.

Però si el resultat final és, en aquests moments, incert, una cosa ja fa dies que està clara. Que la lluita és desigual i que un dels contrincants, l’estat espanyol, s’ha saltat les normes elementals i ha perdut completament les formes més elementals de respecte al rival. Un comportament que m’ha fet pensar en els orígens de la boxa. En aquelles lluites que es feien a les places públiques britàniques allà pel segle XVI, que permetien fer juguesques i on dues persones lluitaven a cops de puny i tot el que fes falta, per derrotar al contrari i poder endur-se el premi o un percentatge del diner apostat.

La duresa i crueltat d’aquelles lluites –sovint el perdedor moria per culpa de les ferides rebudes- va acabar generant per part dels mateixos lluitadors, regles que les convertiren en menys perilloses per la seva integritat. Regles que feren evolucionar aquella pràctica bàrbara i salvatge cap a un esport avui menystingut per la majoria de la gent, però que segueix oferint arguments –justament aquelles regles- en defensa del seu manteniment i pràctica.

Si avui els boxejadors es retiren al racó quan el contrincant cau, l’àrbitre compta un temps fins deixar seguir un combat que té una durada preacordada o els cops per sota de la cintura estan prohibits, és perquè un bon dia, els lluitadors van decidir que aquelles serien les regles de joc des d’aquell moment. Entenent que el combat no buscava la mort del contrincant sinó simplement la seva derrota. Un canvi de mort a derrota que passava obligatòriament per unes regles que intentaven salvaguardar la vida, impedint l’acarnissament del guanyador sobre el derrotat i, sobretot, el joc brut.

Tot semblava indicar que la política i les accions de govern havien fet un camí paral·lel. Que les regles de joc democràtic eren clares i el respecte al contrari o contrincant, finalment s’havia imposat. Però si alguna cosa està demostrant el que ha passat aquestes darreres setmanes a Catalunya és que, com els crancs, hem fet un pas enrere.

Que hem tornat als temps del totalitarisme absolutista en que el poderós pot fer el que vol. Com aquell llunyà 1681 en que, en el que es considera el primer combat de boxa de la història, el duc d’Abermale va convèncer al seu majordom i al seu carnisser perquè lluitessin per un premi en metàl·lic, a cops de puny i sense guants, mentre ell recollia les apostes dels espectadors. Un combat que sembla que durà hores i que acabà amb un dels contrincants inconscient, mig mort i, per tant, derrotat.

I la nostra política ha fet aquest camí, al meu entendre, perquè Rajoy i els seus saben molt bé que entre les regles de la boxa hi ha aquella que permet que, quan es disputa un títol de campió, el que n’és el posseïdor tingui a favor seu l’empat que li permet mantenir-lo. I que aquesta norma, de fet, també hi és en política quan, per exemple, encara que no tingui majoria absoluta, el partit més votat rep automàticament l’encàrrec de formar govern. Això, al meu entendre, explica que, de la mateixa manera que el boxejador que defensa el títol busca travar-se amb el rival per deixar passar el temps, conscient del seu avantatge en cas d’empat, el govern de Madrid busqui embrollar la situació per poder, si cal, arribar al referèndum amb un resultat com més anòmal millor que li permeti invocar-ne la nul·litat i, per tant, no treure cap conclusió dels resultats i mantenir l’estatus existent.

Per això fa tot el que fa. Per invalidar uns resultats que, per altra banda, cal recordar que només tenen valor orientatiu. Saber que pensem els catalans del nostre futur i donar pautes als nostres governants per la seva acció de futur.

Tot plegat doncs, mostra una preocupant tendència a la involució democràtica. A tornar a formes de govern que creiem ja del tot obsoletes gràcies a les regles que, aparentment, ens havíem imposat. La realitat ens mostra, com quan jo era petit i jugava a futbol al carrer amb els amics, que aquell que sigui l’amo de la pilota, apart de jugar, té poder per aturar el partit. Enduent-se la seva pilota. I que no sempre ho fa perquè, com passava amb el Joan de la meva infantesa, la mare el crida a sopar.