En el crepuscle de les idees

Tenen raó els meus col·legues professors de filosofia de lamentar-se del canvi perpetrat a última hora contra la història de la filosofia. Amb nocturnitat, sense debat i sense raons mínimament coherents, la història del pensament ha passat de la fase general de la selectivitat a la fase específica. Suposo que qualsevol que em senti dir això des de fora de l’àmbit escolar em dirà: i? Perquè efectivament sembla un detall, una minúcia sense més transcendència. Què passarà a partir d’ara? Doncs que absolutament tots els alumnes catalans que vulguin accedir a la universitat hauran de passar una prova d’Història d’Espanya –cosa que abans no era així- i que per a molts d’ells la filosofia passa a ser una maria, una matèria de segona categoria, una part del farciment. Canviem el concepte “pensament” pel concepte “Espanya”, signes dels temps potser.

No obstant, no és això el que més m’indigna sinó la percepció, un cop més, que la filosofia molesta. És incòmoda. Deu ser que l’entrenament en la lògica i el rigor argumentatiu no són el més necessari en l’era de Twitter; avui dia és molt millor ser ràpid en la resposta, ocurrent, provocador. Inconsistent i fal·laç, però brillant i entenedor com un renec, esmolat en el cos a cos, un imant per a les audiències radiofòniques i la repiulada massiva. Segurament és que la capacitat critica interessa només quan es dirigeix, en seguidisme boví dels tertulians del règim, contra els esquers de torn o els molins castellans de Don Quixot; potser és que la reflexió ètica ens pot distreure del consum de cap de setmana o que pensar sobre el model social i econòmic ens portaria a conclusions no desitjades. Puc entendre-ho. Puc entendre la incomoditat de molta gent amb aquestes qüestions. I, en el fons, els agraeixo que a poc a poc ens vagin arraconant a la clandestinitat, a la frontera d’allò que la societat considera correcte. Mai la filosofia havia estat una activitat pròpia, digna i assenyada. Encara recordo la prèdica de mon pare quan li vaig comunicar la meva decisió. Anava encapçalada per unes arreladíssimes paraules d’aixada i barretina: i això, de què et servirà?

I tenia raó. La filosofia no aporta prestigi, triomf social, sous astronòmics, llotges al Liceu ni iots al Club Nàutic. La filosofia no comptabilitza en el PIB de cap país del món, no crec que aporti llocs de treball ni que millori la productivitat. Encara menys, els beneficis de cap companyia energètica on retirar-se de la vida pública. Potser només en reps un tel de bohèmia vintage i un gust desmesurat per la discussió i la polèmica. Ara, a més, se’ns va posant al nostre lloc: fora del carril central de la formació dels joves, a la dissidència. Sort als qui la trieu! Inevitablement pensareu de manera més lliure. Hi ha més risc, menys comoditat, més solitud, però també s’està més viu.