I la política va entrar a les escoles

Doncs sí, la política va fer acte de presència a moltes escoles de Catalunya i no pas per ensenyar-nos en què consisteix; no vam tenir unes xerrades formatives sobre el diàleg o la representació, ni tampoc unes conferències sobre legitimitat o bé comú. La política va fracassar fa dies, quants? No ho puc precisar, però sí que penso que des del moment que va deixar de ser un servei a la comunitat per passar a ser una activitat lucrativa de gestió d’interessos majoritàriament econòmics. Potser en algun moment la política tornarà. Potser es tornarà a parlar de convivència, de solidaritat, de respecte. I, sobretot, es tornarà a parlar. Val més que sigui aviat. Comença a resultar-nos urgent.

De vegades, ens toca ensenyar als alumnes a resoldre els seus conflictes, tots ho fem un dia o altre perquè el conflicte forma part de la convivència. I tots haurem deixat clar que per resoldre qualsevol conflicte s’han d’abandonar les postures violentes i, alhora, cal ajustar-se a la normativa escolar. Són dues condicions prèvies necessàries. Normalment s’aconsegueixen amb certa facilitat, o sigui, de seguida que els nervis es calmen i es pot pensar racionalment. La raó és que en absència de violència i dins un marc comú, tothom pot ser escoltat. I el que tothom vol és precisament això, ser escoltat. No només fer-se sentir, sinó buscar activament l’entesa, l’acceptació de punts de vista diferents dels nostres, l’acord, la mútua cessió. La voluntat de conviure pacíficament per sobre de la voluntat de guanyar. Costa, és cert, però és el que ens hauria de distingir com a ciutadans de societats democràtiques.

Quan això no és possible, perquè la relació està massa deteriorada o perquè les parts no es posen d’acord ni tan sols en parlar, cal iniciar un procés de mediació. En una escola és més fàcil, implícitament tothom reconeix una autoritat superior: la direcció o el consell escolar. Poques vegades, a més, succeeix que aquesta autoritat superior hagi estat designada sospitosament, estigui involucrada en processos judicials per corrupteles o es dubti de la seva imparcialitat. Reconeguem-ho, això facilita les coses. La mediació requereix la voluntat de les dues parts per iniciar el procés, sense això, no val la pena. També és freqüent, malgrat resulti un raonament infantil, que qui té les de guanyar per la força no es vulgui arriscar a una solució diferent. Per què hauria de seure a parlar si el guanyo a garrotades? Per què hauria de parlar amb ell si igualment faré el que em sembli?

Diuen que les crisis són oportunitats. De segur que ara tenen una oportunitat de demostrar grandesa, de convèncer la gent que els nostres polítics són útils, de fer un pas endavant i demanar perdó pels excessos i per les errades. Quan vulguin tornar a l’escola, els estarem esperant; amb les portes obertes, un somriure i l’actitud que els demanem a ells; aquella actitud de professor fent tutoria que sempre, però sempre, comença amb una invitació: “Parlem-ne”.