El mite de la caverna

Estic –i em penso que estem- una mica tocat i desorientat arran de la votació del 1-O i tot el que ha passat desprès. Com quan algú –el professor de ciències o el nostre pare- ens va explicar que els nens no venien de París. Que aquella realitat màgica i idíl·lica estava feta de plors i sang.

Anys més tard, el professor de filosofia, l’avantpassat del Merlí que ara explica Schopenhauer a una colla d’alumnes peripatètics, em va ensenyar que Plató havia formulat el mite de la caverna per explicar el món en què vivim. Una teoria que després he sabut que tenia a l’Índia un paral·lelisme força curiós en la teoria del vel de Maia. En ambdós casos, la cosa es pot resumir en què la nostra percepció de la realitat està condicionada i, sovint, distorsionada. En el cas dels hindús, pel vel que ens cobreix el cap i que la modifica i en el cas de Plató pel fet que, des de dins de la nostra caverna, només podem veure les ombres d’allò que passa a la realitat projectades a la paret.

Un amic meu fa temps que acompanya cada mostra del meu escepticisme creixent amb la frase: “Veig que ja t’ha caigut el vel de Maia”. És justament el que penso que ens ha passat a molts catalans que, tot i el nostre escepticisme, hem estat colpejats aquest cap de setmana per una realitat que ens ha superat. Que crèiem impossible de reviure. I que, lamentablement, segueix colpejant-nos a la cara amb imatges impactants i repulsives. Avis apallissats, nens atemorits, mans tacades de sang, càrregues plenes d’odi com les dels temps més foscos de la dictadura, etc...

Fins a cert punt, el que ens passa és normal. Portàvem quaranta anys creient que la democràcia s’havia instal·lat a casa nostra de forma definitiva. Amb imperfeccions menors, bàsicament fruit del comportament anòmal d’elements més o menys eixelebrats o peculiars que conformaven la galeria dels horrors de la nostra democràcia, començant per José Antonio Girón de Velasco i Carlos Arias Navarro, passant pel coronel Tejero  i Luis Roldán, i acabant amb Luís Bárcenas o Jorge Fernández Diaz. Però el nostre vel de Maia ens seguia mostrant una democràcia on els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat estaven garantits. Eren prou sòlids com per deixar-nos dormir tranquils. Tots teníem clar que, sota el paraigua d’Europa i com l’oli barrejat amb l’aigua i reposat, tot acabaria al seu lloc i a la nostra satisfacció.

Ara hem vist que no. Que els interessos econòmics d’uns quants o les necessitats dinàstiques d’una casa reial forcen una reforma constitucional que es nega quan el que hi ha és una demanda dels ciutadans. Que els teòrics garants de la democràcia invoquen la prudència quan es tracta de cantar la canya a unes forces de suposat ordre que s’extralimiten però s’abonen en la demanda de protecció cap un ordre constitucional que té molt de mercat persa. I clar, tot comença a caure.

El primer i principal, el nostre vel de Maia. I aleshores veiem, com en el conte del vestit del rei, que la nostra democràcia i tot el què comporta també està caient. Que cau el concepte d’estat-país, basat en la geografia del poder, mentre comença a emergir el d’estat-nació, basat en la geografia de la gent. Que cau el concepte d’empresa-país per deixar pas a l’empresa sense fronteres que busca benefici mentre diu protegir els nostres interessos. I, sobretot, que cau el concepte de poble-país en benefici del de poble-nació. Que és el poble-nació qui tria –encara que després l’obliguin a acceptar barreres i fronteres- amb qui vol anar de bracet. O cal recordar, al marge dels resultats del 1 d’octubre, el brèxit britànic, el referèndum escocès o el tossut nacionalisme kurd?

Fins ara, semblava que només uns quants elegits tenien dret a sortir de la caverna. A veure la realitat tal com era i, per tant, patir el vertigen del canvi sobtat. Aquell que va convertir, per posar només un parell d’exemples, al psuquero Josep Piquè en un ferm defensor de l’ordre constitucional vigent i imposat, i al referent des descamisados i fustigador de la derechona, Alfonso Guerra en fuster de l’estatut de Catalunya especialitzat en ribot i paper de vidre.

El 1-O ha demostrat que, de moment, tots tenim possibilitats de sortir de la caverna. De veure la veritat en directe i sense intermediaris. Només falta –i no és poc- tenir-ne ganes. Perquè podem dir que els mitjans de comunicació manipulen, però tenim una eina nova que ens pot permetre evitar-ho. Les dites xarxes socials que ens deixen conèixer la realitat en directe. Cert que enmig d’un núvol cada cop més dens d’informacions inútils, tendencioses o directament falses. Però en tenim la possibilitat. Que el nostre mòbil ens informi i formi sense necessitat que la llum intencionada projecti, com en el mite de la caverna, la llum en determinada direcció, convertint la realitat en unes ombres xineses més o menys intencionades que parlen de no sé quants policies ferits i d’un 0,00003% de ciutadans que han patit les naturals conseqüències d’una acció sediciosa. I, el que és més greu, d’una democràcia que es defensa. Amb cops de porra, pilotes de goma i gasos lacrimògens?. Això és una democràcia?.