Profeta (lamentablement) a la seva terra

"Crec que la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques, a mig i llarg termini, d'una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes"

"Estaria faltant a la realitat si pretengués ocultar l'estat d'ànim col·lectiu que, en general, i des de fa alguns mesos planeja sobre Catalunya". Un estat d'ànim que ha dit textualment és de "cabreig, recel, pessimisme... que alimenten un pòsit de desafecció i d'allunyament de la ciutadania respecte a la política el període agitat de la passada legislatura, les ferides obertes pel debat estatutari i la sensació dels catalans arran de la falta d'inversió en infraestructures.....”

Això deia El Molt Honorable President Montilla el 7 de Novembre del 2007 en una conferència en la tribuna del Foro Nueva Economia a l'hotel Ritz de Madrid. 10 anys més tard no sols ha crescut la desafecció, sinó que la distància em sembla ja definitivament insalvable. El trencament emocional sembla ja irreversible

I la desafecció aquest cop no és en la política, que també, sinó que és fonamentalment pel tracte rebut per la ciutadania de Catalunya el primer d’octubre mentre volia votar amb absoluta tranquil·litat.

I no tant pels, diguem-ne, resultats del referèndum del diumenge que no van anar gaire més enllà dels que ja havien obtingut el 9 de novembre (i ara aquí podríem començar el reguitzell i llista de greuges sobre els inconvenients per votar, les mancances de puritat en la votació i el seu recompte) sinó per la salvatgia d’algunes càrregues policials.

Ràbia i violència contra paciència i tranquil·litat i ordre pacífic.  

Per més cops que les hagis vist les imatges de la policia carregant contra els ciutadans que els impedien el pas pacíficament als col·legis electorals segueixen impactant.

El mateix diumenge ja corrien les vídeos de les accions policials.

Inexplicable, inacceptable la seva actuació, qui va donar els ordres del grau d’actuació segurament no estava en les millors condicions mentals. Del contrari no s’entén.

La policia pot tenir i té mètodes menys contundents, violents i brutals per anar desallotjant.

Els dies tancats als vaixells els va posar a cent i l’actitud del Mossos potser els va enfurismar i deixats anar van entrar com si això fos un camp de batalla contra gent que ni els provocava ni els atacava.

En fi aquí s’ha retratat el govern, i els comandaments policials, potser van escollir voluntaris entre aquells que són més actius a l’hora de repartir llenya....els més talòs  

Malgrat aquesta actuació per damunt dels dos milions de votants, i naturalment un 90 % a favor del sí.

El govern xifra en 700.000 els vots no escrutats pel segrest d‘urnes i impediments per votar. Bé, és una xifra tan arbitrària com si en diguessin 150. Aquest no és el problema. El problema és per una banda la brutal actuació de l’estat que si no donava cap valor al referèndum encara s’entenia menys, però amb l‘actuació crec que ha trencat qualsevol possibilitat, almenys amb aquest interlocutors, per arribar a alguns acords que intentin la solució. Però per altra banda al marge de les hòsties, condemnables sense cap mena de pal·liatiu ni justificació, les garanties de puritat en el referèndum tampoc són per tirar coets.

Van sortir a votar els del sí i uns quants del no segurament emprenyats per l’actuació de l’estat i sobretot per aquesta repressió absurda, innecessària i possiblement fora de tots els límits de la raonabilitat...

Segurament els dos Presidents han obtingut la fotografia que volien, Puigdemont per les cues al col·legis (provocades segurament per la lentitud de la votació) i Rajoy de cara als seus més addictes la policia impedint la votació (i fent–ho amb brutalitat) que per més “il·legal” que fos no es podia tallar d’aquella manera.

Ja hem vist manifestacions multitudinàries de rebuig.

Una aturada de país, àmplia, tranversal, diversa dels del sí i dels del no, dels abstencionistes i dels indiferents que no s’havia produït en el passat. El rebuig a la violència és total.

Tot plegat es podria resumir amb la frase de Puigdemont adreçada al Rei. “Així No”

Però les xifres són les que són.

9-N participació va ser de 2.305.290 persones. El suport a la independència va rebre finalment el suport de 1.861.752 votants, xifra que representa el 80,76% dels van participar en la consulta. 232.142 persones (10,07%) van optar per l’anomenada tercera via, és a dir, que Catalunya sigui un Estat però no independent. Els que directament van optar pel no van ser 104.772 persones (4,54%), mentre que el 5% restant de paperetes han estat en blanc o nul·les

En les eleccions  plebiscitàries (només per una part dels concurrents a les eleccions (amb un exercici fàcil d’adscripció al sí o al no) eren. A les opcions del  Sí 1.957.348 vots 47.74%, indefinits Sí/No*469.364 11.45%, partidaris del No 1.605.563 39.17% i Altres45.659 1.12%.

I els resultats de diumenge segons el Govern en 2.262.424  vots emesos. Sí: 2.020.144 (90,09%). No: 176.565 (7,87%). Blanco: 45.586 (2,03%). Nul: 20.129 (0,89%). La participació amb condicions adverses la van xifrar en un 42%.

A partir d’aquí cadascú que faci la lectura que vulgui i qui té la responsabilitat d’actuar políticament que ho faci, però mesurant les circumstàncies i els resultats.

Caldria anar una certa temprança, llegint bé els resultats.

No calen precipitacions, perquè vist el que s’ha vist potser el govern cal que es doni un temps per reflexionar i escoltar molt, sobretot escoltar molt...

Però els auguris malgrat tothom parli de mediació no són gens bons...la persistència en la negativa a parlar ens té a tots col·lapsats.

I cada dia noves notícies, ara és la suspensió d’un ple del Parlament, i una nova convocatòria, ara són les entitats bancàries i grans empreses que van sortint per la porta del darrera (el diner no té pàtria) del país, i el que anirem veient en les properes setmanes ....

Però vaja de tot plegat jo em quedo amb la voluntat, la tossuderia, la tenacitat, de la gent, la dignitat amb que aguantava estoicament l’espera d’hores i hores i en alguns moments la pluja més que intensa per fer allò tant senzill, grandiós i honorable de posar una papereta a la urna.

Deu anys després les paraules del President Montilla agafen una actualitat inimaginable, per un cop va ser profeta a la seva terra, de la desafecció a la ruptura emocional. Potser algú hauria de començar a assumir responsabilitats.

Responsabilitats que son compartides, ja ho sabem però hi ha qui en té moltes més i aquest té un nom i cognom: Estat espanyol i govern Rajoy.