Decidir

Prendre una decisió és a vegades un acte difícil, molt personal, sempre íntim.
No, no ho tenia fàcil el President Puigdemont en la seva compareixença al Parlament el dimarts dia 10 d’octubre. Moltes expectatives estaven centrades en els seu discurs. I, digués el que digués, sabia que no complauria tothom. La majoria, crec, esperaven que el Parlament proclamés la Independència.
Segur que havia rebut mil i una pressions, des de l’empresariat fins a dirigents europeus, segons diuen, perquè no fes el pas definitiu i molta altra gent en l’altre sentit, que proclamés ja la independència i a totes.....Avui pau i demà glòria.

La realitat és que el Parlament no va proclamar res tot i que el President en el seu discurs va afirmar que: Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte. I amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.

Sí, però no... de moment.

De veritat ens pensàvem que al Declaració d’Independència aniria així?

Confesso que no.

Acabat el discurs del Molt Honorable Puigdemont una sensació d’incertesa, de no saber ben bé el que havia dit, ni com això es podia interpretar, va recórrer el cos de molta gent.

En un minut, sense l’èpica recomanable i desitjable en aquesta mena de  moments històrics, el President havia dit que sí, que proclamava la república però quaranta segons, més o menys, més tard després deia que suspenia la seva efectivitat i la implementació real i pràctica de la independència per poder establir una negociació que comportés diàleg i acord en com i de quina manera es faria realitat el procés d’independència.

I ja sabem la resposta de l’Estat, un “buro-fax” demanant que sí o que no i segons la resposta clatellada en forma de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Suspensió de determinades competències i eleccions....

Ja veiem doncs que tampoc no es dóna per bona la proclamació que es fa després amb la signatura d‘un document. Crec que el document no deixa de ser un cop més un cop d’efecte, un “teatre del bueno”, una fotografia que satisfarà a alguns i segurament també era una exigència de posicionament públic per part d’algun dels grups que dóna suport el govern però que no significa a efectes legals i pràctics res de res i això ho diuen més d’un, de dos i de tres del signataris..

I encara en la declaració em sembla petulant i a més incert encapçalar dient Declaració dels representants de Catalunya, no negarem la representació dels que firmen, però no són la totalitat de Catalunya, perquè n’hi ha uns quants més que també són representants de Catalunya que no han signat ni signaran la declaració.

Comencen malament la república si ens atorguem tota la representació. Tot plegat una sessió parlamentària estranya. Tan estranya que ni el mateix President va replicar als grups de l’oposició.

La compareixença ja amb una hora de retard feia pensar que la dissensions començaven en el camp sobiranista.

El discurs del President més aviat tebi, va deixar l’èpica d’altres vegades i va anar de cara al pragmatisme sabent que se l’escoltava més fora d’aquí que aquí mateix.

En 40 segons ho deixa clar. Sí, però m’aturo i crido a la mediació. Sap Puigdemont que la valoració dels resultats del referèndum és poc convincent, ja saben que la brutalitat de la repressió va deixar algunes incògnites però els mateixos observadors internacionals deien que: El referèndum no compleix els estàndards internacionals, i no ho fa per la repressió exercida sobre la jornada i també, però, per no seguir la llei del referèndum en la seva literalitat.

En fi fos com fos passar de l’eufòria a un cert desconcert i desassossec en sentir que es suspenia l’aplicació de la declaració d’independència no va agradar gens.

Confusió, desconcert, però tampoc cal esquinçar-se els vestits, això encara no ha acabat i Puigdemont potser ha fet una filigrana, arriscada, previsible després de les pressions rebudes.

L’escenificació posterior amb la signatura d’aquesta mena de declaració d’independència té per això un valor pal·liatiu de la decepció generada en molta de la gent que aquets dies ha sortit al carrer, que va defensar els col·legis electorals.

Puigdemont crec que ha actuat amb intel·ligència política, no es tractava de acontentar als més implicats i fervents independentistes sinó d’aconseguir un temps d’or per seguir negociant –la petició del President el Consell d’Europa és important i transcendent- i aconseguir l’objectiu final.

Pot decebre, però fer un pas enrere per poder-ne fer tres endavant és important.

I els fets es succeeixen amb tanta rapidesa que el que avui dius o escrius al cap d’unes hores ja està superat.

La partida està en els seves darreres jugades i segur que en alguns moments s’haurà d’anar a allò de “caixa o faixa”, perquè les respostes de l’estat, que si bé és cert que han moderat en el llenguatge, segueixen essent un mur que no deixa cap escletxa per veure com és possible arribar a acords.

En els propers dies de nou l’honorable Puigdemont haurà de tornar decidir ja definitivament sigui per bé o per mal.