Realitat virtual

Cada cop tinc més la sensació de viure una d’aquelles experiències virtuals que tant sovintegen. Però en la versió més sofisticada. Aquella que si no em falla la informació, ja ofereixen alguns parcs temàtics de primer nivell però que ben aviat, tinc la impressió, podrem tenir a casa. Pel que diuen, baixes una muntanya russa d’allò més convencional però, gràcies al morrió de realitat virtual (em resisteixo a dir-ne ulleres) que et planten davant dels ulls, veus com estàs caient per les cataractes del Niágara. Vaja, que amb una mica d’imaginació, podríem, ben aviat, baixar les escales de casa tot veient com baixem per l’escalinata del palau de Buckingham i passa pel nostre costat el príncep Charles de bracet –per posar un exemple- amb la reina Leticia.

I em pregunto. Què passaria si la meva dona i jo, cadascú amb les seves ulleres virtuals, baixéssim l’escala de casa amb un programa diferent? Jo baixant al soterrani per matar un monstre i ella baixant a rebre en George Clooney que ve a sopar amb una Nespresso sota el braç. Plantegeu-vos-ho.

Perquè tot el que estem vivint al voltant de la nostra voluntat d’independència, autodeterminació, autonomia federal/federada o digueu-li com vulgueu, em porta a aquesta imatge.

Tenim una DUI que, segons les ulleres que agafem, està proclamada o no, suspesa o en actiu. Tenim un article 155 de la Constitució que està aprovat però que, segons les ulleres que us poseu, permet unes coses o unes altres. Tenim un Parlament català que pels que porten un morrió determinat està tancat, mentre pels que porten altres morrions, veiem com s’hi fan entrevistes en directe. Tenim un PP que en uns morrions es mostra dialogant i democràtic però en altres crida, desautoritza i amenaça com un Millán Astray qualsevol. Tenim unes imatges de violència policial que uns morrions mostren desproporcionada mentre en altres son poc menys que un cant a l’amor lliure i a collir margarides. Tenim una manifestants que segons el model de morrió son sediciosos o pacifistes. Tenim...

I amb tot això, arriba la pregunta del milió. Quina d’aquestes imatges que ens mostra el nostre morrió particular és la bona? No seria millor treure’ns el morrió i contemplar l’escala de casa tal com és?

Sobretot per no fer-nos il·lusions d’aquelles que després, quan t’adones que eren una quimera o un somni, fan tant mal.

Perquè, el que seria més lògic, que tots anéssim sense ulleres, ja es veu que és pràcticament impossible. Queda la solució de posar-nos tots les mateixes ulleres de realitat virtual. Amb el mateix programa, naturalment. Així, com a mínim, ningú tindria avantatge.

Però deixeu-me dir que aquesta sensació de realitat virtual no m’agrada gens. Perquè a poc que l’analitzem, veurem quan perversa és.

Posats davant d’una màquina d’aquestes –fins i tot encara que no sigui en format de morrió- el més ecologista mata tigres, el més equilibrat a l’hora de menjar devora pastissos, el més honest fa trampes i el més patós, si s’ho proposa, pot derrotar Pau Gasol jugant a basquet virtual. I això, lentament, va donant-li falsa confiança a base de ficar-lo en una realitat que no és tal, sinó la que han dissenyat alguns fabricants de somnis.

Recordo que fa una anys, es criticava amb acritud les pel·lícules de Superman a compte d’un parell d’adolescents que, imbuïts per aquella realitat, havien intentat volar amb una capa des d’un quart pis. I hi havia qui maldava per la prohibició de la seva exhibició als cinemes i televisions. Ara, aquella mena de pel·lícules estan a l’ordre del dia. Només dic això.

Tampoc aplicaré la reflexió a la realitat política. No vull donar arguments a ningú. A més, si defenso que anem tots sense ulleres, seria absurd que ara us posés les meves, no? Tothom és prou grandet per pensar, oi?

I si no ho és, que torni a escola i que practiqui. En aquesta vida hi ha moltes coses que aprenem sense que ens les ensenyin. Que una cosa és afinar la tècnica i millorar la tàctica, i una altra de ben diferent, ser analfabet.