Vencereu (o no) però no convencereu (segur)

Per aquelles generacions que van viure les darreries de l’antifranquisme, les grans manifestacions de Sant Boi i de l’any 1977 a Barcelona, aquelles generacions que vam viure amb una certa emoció el retorn de Tarradellas ara fa quaranta anys i el restabliment e la Generalitat de Catalunya ens sentim avui no sols esferites davant la possibilitat de l’aplicació real i abusiva de l’article 155 de la Constitució sinó una certa tristesa perquè per via d’un article de la Constitució, que sembla que dóna màniga ample, i sobretot de la nul·la voluntat de l’estat de cercar solucions al conflicte Catalunya-Espanya fan desaparèixer de facto aquelles institucions per les que van lluitar un part de la ciutadania del país.

Com és normal en aquestes situacions cada banda carrega les culpes sobre els altres. Des de la banda constitucional es carrega contra Puigdemont i el considera el culpable del que està succeint avui. Però no deixa de ser una mirada massa esbiaixada ja que la situació que es viu avui és conseqüència d’una tossuda voluntat de l’estat i sobretot en els darrers anys del govern del PP de no oferir cap alternativa plausible als desitjos de més i millor autogovern de Catalunya.

Ben segur que l’independentisme i el govern del país ha comès errors d’interpretació, potser interpretar de manera parcial els resultats del 27-S, forçar legalitat i fins i tot interpretar uns resultats el 1-O, una mostra meravellosa de mobilització popular, però que els mateixos observadors internacionals convidats per la Generalitat no validen, per culpa de l’estat, ben segur, però la realitat és la que és i no ho donen com a bo.

Però hi ha un pecat original en tot això del procés. El darrer intent del catalanisme modern d’intentar col·laborar en regenerar la política espanyola (objectiu del catalanisme més clàssic) va fracassar estrepitosament. Pasqual Maragall va plantejar la reforma de l’estatut de Catalunya, però va fer-ho, no només per avançar algunes cotes d’autogovern, sinó per fer avançar la comprensió del concepte de l’Espanya federal, amb allò del federalisme asimètric. El resultat de tot plegat ja el coneixem, els del PP com a bojos recollint signatures per portar l’estatut al TC, TC que fruit de baixes i magistrats que ja havien complert el seu mandat estava altament desacreditat, però que  després d’uns quants anys i alerta!, després que la ciutadania ho votés, el degrada de manera greu potser fent cas a l’impresentable idea de Guerra de “pasaremos el cepillo”, i l’inexplicable manca de reacció del PSOE que estan al govern podria estimular els canvis legislatius per fer possible el text de l’estatut. Tot plegat engega a dida les aspiracions tant de millora l’autogovern com de millorar la relació i de passada, i no és poca cosa, trenca el pacte constitucional entre Catalunya i Espanya.

Aquestes actituds recentralitzadores i fins i tot mesquines políticament van portar a un creixement sostingut de l’independentisme i per altra banda el creixement de la desafecció entre els catalans a la política espanyola (en termes usats pel MHP Montilla) que ja venia de lluny en temes com les infraestructures, les inversions de l’estat i les aportacions a les polítiques socials compromeses i mai realitzades.

Però el més lamentable de tot plegat  és que des de l’estat no hi hagi ni projecte ni un relat sobre Catalunya.

No hi ha cap oferta a les justes reclamacions que s’han fet en moltes, moltes ocasions.

No hi ha un projecte d’Espanya per Catalunya.

No hi ha hagut un relat des de les forces polítiques espanyoles per atraure i fer possible un acord polític estable o almenys durador per uns quans anys com podria haver esta l’estatut abans de ser retallat.

I amb aquest panorama vam viure un dijous (26 d’octubre) de vertigen, caos, confusió incerteses, anades, vingudes, dimissions, desconfiances entre aquí i allà i aquí mateix,

Ens vam llevar amb una possible DUI, al migdia estàvem amb eleccions, a mitja tarda tornarem a la DUI però el President passava la pilota al Parlament.

Mentre de manera descarnada i crec que totalment injusta es titllava a Puigdemont de traïdor. Trist, innecessari i injustificat.

Puigdemont  renunciava a convocar eleccions perquè deia que no tenia garanties: Tampoc hi ha cap intenció d’aturar la repressió i de procurar unes condicions d’absència de violència en què unes possibles eleccions s’haurien de celebrar.

He intentat obtenir aquestes garanties. Crec haver obrat d’acord amb la meva responsabilitat i amb el sentiment de gent de diferents opcions que ho ha anat plantejant. Però això no ha aconseguit, una vegada més, una resposta responsable per part del Govern espanyol, que ha aprofitat aquesta opció per afegir tensió en un moment en què el que cal és màxima distensió i diàleg.

Algun dia caldrà explicar amb claredat i sense embuts quines eren les garanties reclamades i les respostes obtingudes.

Arribat aquí Puigdemont llença la pilota al Parlament: En aquest punt, i naturalment sense haver signat cap decret de dissolució de convocatòria d’eleccions, correspon al Parlament procedir amb el que la majoria parlamentària determini en relació a les conseqüències de l’aplicació contra Catalunya de l’article 155.

El duel Parlament-Senat està servit, amb conseqüències ara per ara imprevisibles.

Mentre alguns diputats de JxSí  deien que plegaven amb la convocatòria d’eleccions, cal saber si ja han dimitit si és així la majoria perilla...Deu-n’hi-do...Després diuen que no, que han reconsiderat la dimissió, la volatilitat de les afirmacions queda palesa....

El que sí que ha plegat de veritat és el Conseller Vila, ho deia just acabar el Ple del Parlament de dijous.

Les propostes de resolució que s’han votat aixecaven la suspensió de la Declaració d’Independència i el Senat aprovà l’aplicació del 155.

Declaració doncs en defensa pròpia.

Finalment en una estranya sessió on sorprèn el mutisme a l’hemicicle del President en una hora crucial pel País per 70 vots es proclama la república. Eren les 15,29 de la tarda i encara no mitja hora més tard el Senat donava llum verda al 155

La República ha nascut, visca la república!!....fins que duri.

S’ha culminat doncs a l’enfrontament entre la DUI i el 155...

Segurament vencerà el 155 però per descomptat no convencerà i trencarà els darrers ponts que encara pugin quedar.

Ens aboquem a la dimensió desconeguda.... potser al sinistre total.

I amb una perspectiva d’eleccions el 21 de desembre, ja ho veurem...

I es fan crides a defensar la República al carrer. I en aquets sentit deia la  sociòloga Marina Subirats en un article el diari ARA: Si l’única defensa possible és la de la gent al carrer, la desgràcia serà grossa, la decepció irrevocable. El carrer té els seus límits, enfront de les armes, i els governants han de saber-ho. Preservem intacta la força d’un moviment exemplar ampliant els objectius i les complicitats.

En definitiva tot plegat el fracàs de la política.