Sensacions i incerteses

“Abans escrivia els articles al matí amb la seguretat que es mantindrien frescos fins al matí de l’endemà, quan sortirien publicats. Si havia d’estar absent uns dies, n’havia arribat a deixar d’avançats. Ara és igual escriure’ls al matí, a la tarda o ajustant fins l’última hora...” Això escrivia Manuel Cuyàs, que ens va convidar a la Festa la festa major passada, fa uns dies a la seva columna habitual d’El Punt/Avui i naturalment està carregat de raó.

La velocitat en la successió dels fets és de vertigen....

Les informacions es succeeixen sense fi..

Ara és això, ara és allò..

Ara som aquí i després som allà, i no han passat ni deu minuts..

Els girs argumentals són constants...

Les notícies envelleixen amb rapidesa..  

Els arguments es giren i capgiren...

Les sorpreses salten quan menys t’ho esperes....

La justícia actua amb més venjança que temprança...

Ordres de presó que fan esfereir...

Partides amb les cartes marcades...

Poques certeses i masses especulacions...

Tot plegat porta a un fenomen d’incertesa, no tens temps d’assimilar les informacions, les notícies, els fets i et mous més en el terreny de les sensacions que són també importants per situar-te en la realitat amb la teva visió pròpia.

En aquets dies n’hem tingut moltes de sensacions i hem passat de l’eufòria a la perplexitat a la tristesa i a la indignació amb una rapidesa electritzant.

Alegria. Aprovada la moció que insta al govern a desplegar la proposta de   Proclamar la república, alegria i pensar que el somni de joventut s’havia complert. Record de quan érem una minoria absoluta més aviat simpàtica però que molestava. Molts anys de sensació de rebre els menysteniment dels grans partits, sense passar-se però.

Després opció personal d’embarcar-se en un vaixell més gran sense perdre però l’origen, o almenys intentar-ho.

I ara de cop i volta allò que semblava una utopia és una realitat que no sabem si durarà però per una estona ens vam sentir republicans independents....

I naturalment compartir aquesta sensació amb altre gent i entendre també els que tenen la sensació contrària pel moment en que vivim.

Perplexitat. A aquesta moderada alegria s’hi va afegir ràpidament la sensació de  perplexitat, primer per com es va votar. Calia fer-ho de manera secreta. Entenc el posicionament de salvaguarda davant algunes acusacions també injustes però potser en un moment solemne cal també deixar-se de temences -sobretot perquè ja estem en una altre relat, ja som república- i votar amb normalitat, allò de Junqueras “ com sempre”. Però encara més sorprès voten 83 i només es recompten 82 vots...

La proclamació de la República no es publica al Butlletí del Parlament.

Perplexitat i fins i tot emprenyament de veure que en un moment solemne, històric... el President no agafi la paraula al Parlament...

Inaudit, impresentable. Després s’adreçà a la gent que hi havia al Parlament , però no era més lògic i fins i tot necessari que en el Parlament, la cambra on estem tots representats escoltessin el President de la nostra naixent República.

I no, silenci estrany, silenci decebedor...

I encara més la sensació de que tot plegat no estava ni preparat, ni en condicions de fer efectiva la República.

Quantes vegades ens havíem dit tantes vegades que tot estava a punt, que les estructures d’estat es posarien en marxa al cap de cinc minuts després de la proclamació...però clar el Govern no ha desplegat la llei que disposava la república en marxa.

Més d’una setmana després encara els passaports a l’aeroport els segella la Guardia Civil, i les duanes estan controlades per la Policia Nacional...

I la declaració de Puigdemont després del 155, molt críptica que a hores d’ara encara no sé que va dir, que no volia dir i el que en realitat ens deia. 

Perplexitat quan s’anuncia que el president marxa a Brussel·les amb uns quan consellers. I ja atònits assistim, consternats i impotents a l’empresonament del vicepresident i uns quants consellers més, amb un document de la jutgessa que passarà als annals del revengisme i una actuació d’un fiscal (reprovat pel Congrés) que actua sense cap mena de respecte a la realitat que es viu avui a Catalunya.

Acarnissament brutal.   

Indiferència? El 1-O (vet aquí quina casualitat) de l’any 2005 vaig escriure a rel de l’aprovació al Parlament de Catalunya de l’Estatut: Al meu poble (ciutat) ha quallat el costum de tirar coets cada cop que el Barça marca un gol. Esperava sincerament que des de les seus dels partits polítics el dijous passat es tiressin coets quan es va arribar a l’acord que desblocava l’estatut. No va ésser així. Quan a les 21hores i 23 minuts s’arribava al desitjat consens no em vaig abraçar a ningú ni tampoc ningú no em va abraçar.. Després vaig veure com diputats i diputades, consellers president i altres càrrecs s’abraçaven amb desfici i esclataven els aplaudiments mentre anaven entrant els protagonistes de la darrera negociació. Estava convençut que quan arribés a la feina a l’endemà divendres dia de la votació final, entre els companys i companyes de treball ens abraçaríem. Nova decepció en no rebre cap mostra de satisfacció perquè l’estatut s’aprovés.

Una mica vaig tenir també aquesta sensació l’endemà de la sessió parlamentària. Més enllà de la festa de la Plaça de la Vila, no massa concorreguda però sí amb el Drac i sonant el Turuta, gairebé cap mostra d’alegria col·lectiva quan sorties de la mateixa plaça.

Més aviat una indiferència general, sorties del punt de la Festa i tot plegat d’una “normalitat” total i absoluta.

Però com deia algú que va viure la independència d’un altre país també va constatar que l’endemà tot era normal i com cada dia. I potser ha de ser així i ja deixarem l’esclat col·lectiu per un altre moment.

Però aquí en el moment de la proclamació llevat dels que estaven al voltant de la Ciutadella, els demés poca exteriorització d’alegria.

Això sí segurament més d’un Plof!!!. L’ampolla de cava oberta que ara ens resultarà amarga 

Tristesa i indignació, tristesa per veure com han anat evolucionant el tema, la política desapareguda, la venjança inexorable de l’estat, l’actitud d’un poder judicial que va més enllà de l’aplicació del mateix 155, tristesa per la sensació i el sentiment humà de posar-se en la pell dels altres i sobretot d’aquells que han estat privats de llibertat i d’aquí a d’indignació només hi ha un pas. Indignat per la violència de l’estat contra el govern del país i per tant per extensió al país. 

Dubtes. I molts. Ens han portat al límit i ara resulta que les estructures no estaven a punt.

Cal anar a votar el dia 21? Si estic en el marc mental de que ja som una república, No.

Si encara crec que votant es pot trobar un camí de solució del conflicte. Sí.

El dubtar és fonamental per trobar al final una posició, espero que ben aviat tingui certeses, i espero que en bona part vinguin de l’àmbit polític que per això tenen part del poder...  

De tota manera tinc la sensació de que la jutgessa ha trencat les eleccions i ha abocat el país i a un frontisme que potser no porti cap element nou que ajudi a resoldre el conflicte, que ara ha entrat en una situació més dura del que molts podíem imaginar. 

Sensacions, sentiments, a la recerca de certeses...

P.S. l’Eix Diari fa cinc anys ja. Felicitats, gràcies per l’esforç i per omplir un espai informatiu al nostre territori. Per molts més anys!