Torna “el sotasignat”

Al llarg de la història s’han publicat una enorme quantitat de manifestos, declaracions i pronunciaments ja siguin polítics, artístics o socials. Al llarg de la història hi ha hagut molts i molts sotasignat i sotasignada.

Hi va haver un temps -almenys pels que hem viscut la transició- que era habitual la recollida de signatures per donar suport a alguna causa, reclamar algun dret o oposar-se a les actuacions de les administracions o a decisions polítiques que prenien les autoritats corresponents.

Hi havia el signats habituals, alguns gairebé ja s’havien convertit en signats professionals i fins i tot es valorava la capacitat d’influir en la política o en la societat per la quantitat de manifestos, cartes o declaracions que s’havien signat.

O pel contrari, qui no era convidat a signar ja es podia considerar gairebé fora del protagonisme del moment polític o social. Ja no comptava per gairebé res.   

El gènere del manifest signat, en que fonamentalment signaven els artistes i els intel·lectuals va ser prou notable al llarg dels temps que hem viscut però ara sembla que també hi hem tornat i s’ha democratitzat molt més, ara signa qui vulgui. Els fets són realment propicis per recuperar els manifestos i les signatures

Aquesta quantitat de manifestos i posicionaments col·lectius ha portat fins i tot a que l’historiador Santos Julià publiqués un llibre que amb el títol de Nosotros, los abajo firmantes (Galaxia-Gutemberg) en que repassa la història d’Espanya a través dels manifestos que en diverses èpoques han signat els intel·lectuals del país i el corresponent compromís i influència en la política i en la societat. 

Hi ha recollida de signatures històriques, sobretot per l’època en que es va produir, com la que es va fer contra l’abocador del Garraf o contra la tèrmica de Cubelles que molts anys després han aconseguit el seu propòsit però han deixat el territori una mica més ferit. Hi ha manifestos que són recordats pel nombre de signatures recollides, el del 2.300 també conegut com el Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña en el que un seguit de professionals i intel·lectuals que vivien a Catalunya denunciaven la marginació de la llengua  castellana, era l’any 1985 i just començava a desplegar-se la immersió i ja tenia el primers atacs. Automàticament va sorgir un altre manifest La Crida a la Solidaritat en Defesa de Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.

De recollides de signatures se’n han produït milers, però n’hi ha algunes de sonades i significatives pel seu abast i les seves conseqüències polítiques com la campanya realitzada pel PP a tot Espanya recollint signatures contra l’estatut de l’any 2006.

El president del PP, Mariano Rajoy, va presentar l’abril del 2006, al Congrés dels Diputats la proposició no de llei que demanava al Govern un referèndum en tota Espanya sobre el nou Estatut de Catalunya de l’any 2006. Aquesta proposició no de llei va anar acompanyada de més de quatre milions de signatures que el PP va recollir, sota el lema Tots tenim dret a opinar. En declaracions d’aquells moments Rajoy va dir que "no és una iniciativa ni de dretes ni d'esquerres ni de centre", sinó "en defensa de les regles de joc" de 1978, de la "nació espanyola i de la igualtat entre els espanyols". Quina paradoxa Rajoy demanant un referèndum. Increïble!!

D’aquelles signatures en bona part venen els conflictes actuals i naturalment d’aquella recollida de signatures també venen bona part de les actituds que hi ha respecte al PP al país. No s’oblida l’agressiva campanya contra el que havia decidit el poble de Catalunya.

Avui, amb el moment polític que vivim, ha ressorgit amb força la demanda de recollir signatures, per signar manifestos i peticions. Sempre, això sí, s’ha mantingut viva aquesta manera de fer peticions, ara però ja no cal fer-ho de manera presencial, hi ha el portal Change.org on podem estampar la nostra signatura per demanar mil coses o donar suport a mil causes per més originals o perdudes que puguin arribar a semblar.

A cop de pitjar una tecla ens comprometem amb una causa. Abans com a mínim calia fer l’exercici de rubricar la signatura. Tot són avantatge però també la inflació de tantes demandes fa perdre una mica la seva efectivitat.

Aquí en tot el procés, el post procés i el tutti quanti han portat altra vegada a la recollida de signatures i l’aparició de manifestos signats per determinats sectors. Així en el ja llunyà 9-N després d’emetre el vot podies signar una petició per fer arribar a Europa una visió sobre la situació a Catalunya, més endavant recollida de signatures per reclamar diverses accions al voltant de les iniciatives populars vinculades a internacionalitzar el procés o a carregar contra alguna de les accions judicials fetes contra el 9-N i els seus presumptes responsables.

Altre manifests molt signat (més de mig milió de signatures) és el que va tirar endavant el Pacte Nacional pel Referèndum el text “insta el Govern i l'Estat a "superar les dificultats polítiques i els apriorismes i a assolir finalment l'acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries" per a la celebració d'un referèndum”. Les signatures es van recollir a Catalunya, Espanya i Europa.

I encara més recentment hem pogut signar diversos manifestos i cartes públiques com són Manifest d’ex militants socialistes: ”Com a ex militants i ex càrrecs orgànics i electes del Partit dels Socialistes de Catalunya, volem unir les nostres veus en tant que socialistes, demòcrates i partidaris del dret a l’autodeterminació i el dret a decidir de Catalunya per manifestar la nostra posició en un dels moments més importants i decisius de la història del nostre país”.

O el manifest contra les acusacions fets a sis mestres de a Seu d’Urgell: Manifest en defensa de l'escola catalana.

Per altra banda personalitats vinculades als governs de tots colors han fet públic un manifest en que reclamen que tots els partits catalanistes portin en el seu programa la celebració d’un referèndum pactat...

I encara ja s’han recollit moltes, moltes signatures per allò que en diuen la Llista del President a través de la llistunitària.Cat o republica.cat que proposen una candidatura d’unitat civil: Democràcia i Dignitat. L’últim cartutx que li queda a Puigdemont per poder tenir una llista que aplegui a tot el sobiranisme, encapçalada per ell naturalment (tot i que havia dit a tothom que se l’escoltés que no repetiria com a  cap de llista, però ja se sap que en moments excepcionals.....).

I encara ens quedarà finalment la recollida de signatures si qualla la idea d’una Agrupació d’Electors per permetre la candidatura de Puigdemont ja que es necessiten uns quants milers de signatures i per tant caldrà anar a recollir-les....

En fi tornar signar s’ha convertit en un hàbit com ho va ser en el procés de la transició democràtica, però alerta no és veritat que qualsevol temps passat fou millor.

El futur no esta escrit i per tant cal que hi posem nosaltres el text, i clar, ara també la signatura.

P.S. i encara ens ha quedat parlar de les signatures per proposar iniciatives populars tant al Parlament com al Congrés que han estat forces variades i amb resultats diferents.

Article 87.3 constitució

1.- Una ley orgánica regulará las formas de ejercicio y requisitos de la iniciativa popular para la presentación de proposiciones de ley. En todo caso se exigirán no menos de 500.000 firmas acreditadas. No procederá dicha iniciativa en materias propias de ley orgánica, tributarias o de carácter internacional, ni en lo relativo a la prerrogativa de gracia.

1. Què és la Iniciativa Legislativa Popular?

La iniciativa legislativa popular té el seu fonament normatiu a l’article 87.3 de la Constitució Espanyola i a l’article 32.6 de l’Estatut d’autonomia. Ambdós preveuen que l’impuls de l’activitat legislativa també la puguin dur a terme els ciutadans, no únicament el Govern o el Parlament.

A casa nostra, aquesta iniciativa s’exerceix per mitjà de la presentació a la Mesa del Parlament d’una proposició de llei, amb el suport de, com a mínim, 50.000 signatures degudament autenticades.