Penediment o estratègia?

Ho sento amb l’ànima però la meva mirada sobre la situació actual de Catalunya fluctua entre aquests dos pols. Amb tendència a quedar-se més estona en el segon, cosa que no em complau gens, però que haig de confessar si no vull caure en el mateix parany que denuncio.

Probablement, tot vingui d’aquella estratègia perfecte que s’havien inventat els capellans i monges de la meva infantesa i que tan bé em varen (ens varen) saber inculcar. Aquella que deia Dels capellans escolta el que prediquen i no el que practiquen. Un argument perfecte per exculpar-se ells de castigar-nos o picar-nos les puntes dels dits amb el punter, i passar-nos a nosaltres la responsabilitat de la nostra enjogassada infància i adolescència que ells havien de reprimir per fer-nos uns homes de bé. Però –i aquí rau bona part del meu argumentari- que havien construït, explicat i aplicat ells. Amb la complicitat d’una societat que el que volia era perpetuar uns esquemes de funcionament clarament deficients però que havien acabat perfectament integrats en un model de societat utilitària que es resistia al canvi.

Avui, en el nostre bàndol, el de la Catalunya que, com el nen joganer de l’exemple anterior, vol viure la seva pròpia vida i no la que altres li imposen, han començat a proliferar declaracions de penediment per part dels polítics que ens havien promès un viatge plàcid i ràpid cap a una Arcàdia feliç i pròspera. Penediments que tendeixen a carregar les culpes a l’adversari. A la reacció abrupta i desproporcionada del govern de Madrid i el seu article 155. Llàstima que no vagin acompanyades de peticions de perdó per no haver sabut intuir que el carro podria anar per aquest pedregar. Perquè en un món infestat d’anàlisis DAFO, no foren capaços de calibrar ni la debilitat de no tenir poder, ni l’amenaça del poder que sí tenia el rival, ni la fortalesa que ens donava la societat civil mobilitzada, ni l’oportunitat d’un suposat recolzament internacional que no ha aparegut per enlloc. I entenc que aquesta és una responsabilitat seva. D’aquells que, sentint-se capaços de manar un poble, sotmeteren la seva candidatura lliurement i voluntari, a la ratificació d’unes eleccions.

Penediments, però, que no porten incorporat propòsit d’esmena. Aparentment. Perquè, en lloc de fer pinya com reclama la ciutadania i demostrà el potent recolzament participatiu a les eleccions que van dur Junts pel Sí al poder (insuficient però poder), els partits han optat per concórrer separats a l’envit del 21 de desembre. Un envit especialment greu perquè té enfront un possible front comú de PP, C’s i PSOE amb Inés Arrimadas com a presidenta. O ho negarem?

A més, enfront a aquesta situació catalana que es planteja com de penediment però que traspua estratègia de partits, el govern del PP actua com el capellà que, lluny de justificar les seves accions de càstig invocant el nostre bé, es dedicava a aplicar-nos el càstig, a cridar-nos l’amenaça i a convèncer als nostres pares de la bondat de les seves accions, sense donar cap explicació. Rajoy, que sembla haver convençut per activa o per passiva a la UE del perill català, tampoc perd el temps donant explicacions. Actua. Sabent que té al davant una gent que, empatxada de diàleg, ho repensa tot cinquanta vegades des del dubte hamletià. Per això, després d’acceptar la creació d’una comissió al Congrés per explorar la reforma constitucional a canvi del recolzament del PSOE al 155, en arribar l’hora de la veritat, diu que no hi té cap interès i que, a més, no és possible. Perquè no ens apliquem d’una punyetera vegada aquella dita que certifica que ja pots xiular, que si l’ase no vol beure, no beurà?

Una darrera reflexió. Sobre l’ús abusiu del concepte pantalla a l’hora d’analitzar la situació. Tothom parla de pantalles superades. Perquè? Que potser no és sà, de tant en tant, tornar enrere? O de passar pantalla. Potser la realitat que vivim no aconsella tornar a la casella de sortida, la de l’estatut, i explorar altres camins possibles? I per això, francament, jo crec que aniria millor escampar fulls damunt una taula per poder-los veure tots d’una ullada, en visió global, que centrar-nos en una pantalla. Encara que sigui tan important com la del 21 de desembre.

Com en el cas del penediment, siguem clars. Queda molt bé sortir a l’escenari i reconèixer que hom es va equivocar. Però també ho feu Galileo Galilei mentre per dintre seguia pensant que la terra girava al voltant del sol.

Al meu entendre, quan hi ha altres persones afectades (i en el cas de Catalunya és un poble sencer) no n’hi ha prou en sortir i, com el Borbó, dir Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir. Potser caldria demanar perdó de forma explicita i qui sap si fer l’enèsim pas al costat per donar pas a altres més partidaris de la taula que de la pantalla. De la negociació que del twitter. De l’explicació que de l’invocació a la fe. De practicar que de predicar.