Calen explicacions

Som o no república? Em pregunto quan veig la pancarta “som república” que s’exposa en la magnífica, necessària i multitudinària manifestació a favor de la llibertat de mig govern i dels dirigents socials empresonats crec que injustament i venjativament a Madrid.

Però. som o no som?

Si he de fer cas a la Consellera Clara Ponsatí en declaracions a RAC-1 el dubte creix “Jo com a membre del govern no vaig proclamar res. El Parlament va fer la declaració solemne sobre el que els catalans van decidir l’1-O".

“La república pot estar proclamada però és evident que no hi ha un govern amb capacitat de fer govern. Són a la presó. Van agafar l’AVE i se’n van anar a Madrid a declarar d’una autoritat que clarament no era republicana”.

No havien passat ni vint-i-quatre hores d’aquestes declaracions quan el portaveu de d’ERC, Sergi Sabrià, ja s’arrenglerava amb la consellera i deia coses semblants. I encara sorprenien més les declaracions del Conseller Comin: “Potser vam insistir poc en la part més inquietant del relat i potser es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè així tenies la gent més cohesionada”. Realment donada l’envergadura del repte polític el dubte és majúscul.

Quan en el tram final del procés des d’alguns sectors es qüestionava si tot estava a punt, els dubtosos rebien les imprecacions des del sectors més convençuts del sobiranisme, una munió de diputats es van distribuir pel territori i encara recalcaven que tot estava apunt que la república seria un fet només proclamar-se al Parlament.

Reclamaven de nou un acte de fe de la ciutadania tot plegat recordava aquella màxima militar de «Moral de victoria, fe ciega en el mando».

I així va ser però després quan arriba el moment i el Parlament aprova aixecar la mesura de suspensió de la proclamació de la república i instar al govern a desenvolupar les lleis de transitorietat, no hi havia eufòria i la desaparició del govern encara posava més incertesa al moment.

Però calia seguir tenint fe….

Segurament és així i cal seguir tenint en fe en el país, en el futur, en les persones i la seva bondat però potser ja no cal tenir-ne en segons quines proclames polítiques i naturalment en qui els fan.

I per tot això crec que abans del procés electoral calen doncs moltes explicacions.

Hi ha qui diu que encara no és el moment de reclamar als nostres dirigents responsabilitats de perquè  tot allò que segons deien estava perfectament reglat i prepara va acabar desfent-se com un terrós de sucre en el cafè calent. Potser tenen raó mentre hi hagi un sol presoner vinculat al procés no cal esbatussar-se . Primer treure la gent de les presons per poder abordar la demanda d’explicacions i si cal responsabilitats amb tranquil·litat i sense l’angoixa de pensar que alguns dirigents polítics i socials encara estan entre reixes per unes raons que la majoria de penalistes d’aquets país i d’altres troben una autèntica barbaritat que els ha portat fins i tot ha signar ( los abajos firmantes, altre cop) un manifest on després d’analitzar la inexistència del delictes de rebel·lió i la no capacitat de l’Audiència Nacional per jutjar la presumpta  sedició conclouen que : Resulta preciso, por otra parte, denunciar la falta de mesura de la titular del Juzgado Central de Instrucción núm. 3 tanto en la fijación de fechas para prestar declaración (sobre todo si tenemos en cuenta la decisión tomada al respecto por el Instructor del Tribunal Supremo), como en el dictado de las prisiones preventivas que, sin duda, han sido gravemente desproporcionadas y carentes de suficiente justificación, más allá de abstractas manifestaciones.

En conclusión: desde una perspectiva estrictamente jurídica reclamamos a las instancias fiscales y judiciales que se atengan al Derecho, a la Ley, que investiguen y, en su caso, castiguen todo lo que el Estado de Derecho autoriza y obliga, pero exclusivamente eso, porque sólo dentro de esos márgenes puede haber oportunidad, proporción y Justicia.

Però aquesta situació greu, injusta i innecessària del govern català i de líders socials no ha evitat que alguns partits sobiranistes comencessin a fer el que ara sí consideren necessària fer l’autocrítica (el terme és potser equívoc) o una interpretació més realista de la situació. "Hem estat tots molt clars, ni el país ni el Govern estaven preparats per fer front a un Estat autoritari. Hi havia una línia vermella que era la no violència. I davant aquest risc es van prendre les decisions”.

Ambdós Ponsatí i Sabrià parlen del perill de la violència, i ho fa encara molt més preocupant Marta Rovira quan afirma “El que el Govern no estava disposat a fer era assumir un escenari de violència extrema amb morts al carrer que es va posar d’una manera molt contundent sobre la taula. Ens deien que hi hauria sang, que no serien pilotes de goma com l’1 d’octubre, que la cosa seria contundent”. De violència ja en vam veure part d’aquesta el primer d’octubre, però caldria explicar amb molta més claredat quines eren les amenaces concretes que teníem sobre el nostre cap.

I si es temia una resposta violenta, no s’havia previst? Ningú havia pensat que això podia succeir? Quines mesures es podria haver pres per evitar-ho?.

Cal que aquestes afirmacions es fonamentin en proves fefaents.

Moltes incògnites i poques respostes.

I sí, segurament ningú esperava la resposta de l’Estat, però en la gestió dels govern hi ha d’haver la previsió de tots els escenaris per més inversemblants que puguin arribar a imaginar.

Possiblement -i és una posició molt personal- crec que la declaració d’independència pretenia ser una posició de força perquè l’estat s’avingués a negociar les noves condicions de relació però la realitat és que cap dels supòsits que ens havien explicat va produir-se, ningú no ens va reconèixer, no teníem en absolut el control efectiu i real del territori, ni teníem la força suficient per aplicar la coerció pel compliment de les lleis ni sembla que hi havia una previsió, i això sembla el més preocupant, del que podria passar els diversos escenaris reals que podien plantejar-se.

Quan s’intentava reflexionar sobre això críticament automàticament tenies al damunt una llum de crítiques, algunes fins i tot verbalment violentes, des de derrotista a espanyolista i podien acabar invocant el feixisme segons com plantejaves el neguits, dubtes i desacords en l’estratègia, la manca de realisme en alguns moments i el pocs càlculs dels costos.

“A cada problema una solució” proclamava amb fermesa el conseller Turull, quan va venir el problema de debò aquí vam veure que el més calent era a l’aigüera.

Ara bé dit això, que ja d’antuvi reconec que a pilota passada és molt fàcil de dir, tampoc és acceptable que aquesta mena d’autocrítica es vulgui plantejar com una renúncia com volen fer veure alguns mitjans de comunicació i els grups polítics. Acusen als dirigents empresonats i als que estan lluny del país de mentiders com a mínim i poden apujar el tó i el grau de qualificatiu.

Ni tot és blanc ni tot és negre.

Hi ha un gamma de colors prou ampli com per considerar que el que s’ha fet fons ara no és inútil, que s’ha avançat que s’ha eixamplat –potser encara no prou- l’àmbit del sobiranisme, i que s’ha aprés el cost i la dificultat d’arribar a l’objectiu final.

Ara eleccions, possibilitat de refer posteriorment el full de ruta amb realisme, sense terminis, sense renunciar a cap objectiu però modulant el temps i l‘acció política,analitzant els possibles costos i naturalment transmetre sense embuts i en cada moment quina és la realitat i com procedirà el govern a encarar el repte del futur.

Ara caldrà llegir els programes de govern i els compromisos que es prenen per veure si realment hi ha una rectificació amb tota regla o bé hi ha un afinament de temps i objectius.

Els programes electorals dels partits acabaran de donar les explicacions que la ciutadania reclama després del desconcert.

I també cercar solucions possibles i veure que vol dir allò que va dir el President Puigdemont al diari Le Soir: “Une autre solution que l’indépendance est possible”.

Ho veurem.