Torna la inquisició?

Primer van ser els vuit professors acusats d’un delicte d’odi a la Seu d’Urgell i, sincerament, no es veu cap delicte en el fet de parlar en una aula sobre la violència policial del dia 1 d’octubre. Si realment aquest és el fet que se’ls imputa i finalment aparegués una sentència condemnatòria, molts professors de Catalunya i de tota Espanya tindríem un greu problema a l’hora d’obrir la boca a la classe. Portar els temes d’actualitat a l’aula i plantejar-los per a un debat sembla una pràctica ben arrelada. Connectar els continguts d’assignatures de l’àmbit social o humanístic, com poden ser la història, la filosofia, la sociologia o altres, amb el que passa efectivament en el nostre món és potser la cosa pedagògicament menys discutible de totes les que es fan en una aula. No crec que aquests vuit docents hagin estat els únics a fer-ho.

Però és que ara tenim també una acusació contra un mestre de Tremp, Manel Riu, basada en publicacions seves a les xarxes socials i no pas en el que digués a dins de l’aula en la seva activitat docent. Suposo que l’acusació no serà pel fet de ser docent sinó únicament pel que digués en aquestes xarxes prescindint de la seva condició d’educador. Vull suposar-ho.

Clar, a les aules no debatrem sobre la conveniència d’un clima benigne o la necessitat de respirar de manera quotidiana perquè, encara que algú s’ho pensi, no estem per bajanades. A l’escola, i més encara amb adolescents, els temes de debat són les qüestions punyents de la societat en cada moment, allò que ens reclama l’atenció i que ens fa posicionar-nos –també a les xarxes socials i a les converses de bar-. Es debat sobre la crisi dels immigrants i sobre el rescat bancari, sobre els desnonaments i sobre l’ètica empresarial, sobre el terrorisme i sobre el canvi climàtic. La veritat, no recordo cap tema prohibit ni censurat, la qual cosa em fa pensar que estic en zona de risc evident de rebre una denúncia.

Exposar una opinió pot convertir-se sense més en una incitació a l’odi? Tots hem tingut el professor marxista que convertia les seves classes d’història en mítings polítics, el de filosofia que només pensava a través de Sant Tomàs o, més recentment, el professor d’economia convençut de les bondats del neoliberalisme i que ensenya des d’aquesta òptica de manera excloent. Fins ara, en els últims quaranta anys, res d’això havia estat delicte, ni tampoc ens havia portat a odiar ningú. Adoctrinaments flagrants eren coneguts com opinions personals dels professors. És més, ensinistraments barroers en la lògica del capitalisme acrític s’han presentat en societat com a “educació financera” i han estat aplaudits. Emprenedoria va sorgir precisament per intentar un adoctrinament més efectiu en el jovent que pretenia –il·lusos- trobar una feina ben remunerada.

Si realment resultés que el nostre sistema judicial ens posés en problemes pel fet de treure determinats temes a l’aula o a les xarxes socials o en un diari –cosa que ara mateix no vull creure possible- caldria demanar la màxima claredat als responsables polítics i, a més, una assegurança que ens cobreixi de descuits imperdonables com ara donar la nostra opinió. Als pobres indefensos de cervells tendres ens cal una definició respecte als temes que són aptes i els que no, o sigui, una llista de temes prohibits, tesis indiscutibles, dogmes de fe de l’estat, llibres que s’han de cremar i autors proscrits. Si no, seguirem caient en l’error d’afirmar que ens repugna un home armat bastonejant una iaia o que la democràcia consisteix en què el poder és del poble. Pel nostre bé i el de la nostra ànima –que per això es va inventar la Inquisició- hem de reclamar llum sobre aquests temes, que no voldria jo de cap manera incitar ningú a l’odi o allunyar-lo del camí de la recta ignorància.