El mestissatge com a panacea

El mestissatge és l’hòstia de bo, i és el remei infal·lible per a tots els problemes de la cultura humana! Alejandro Sanz, diu, en una entrevista feta a Miami: «Mi identidad es la mezcla», i es queda tan ample; però l’entrevistador. home de món, interpreta: «Residente a caballo entre Miami y Madrid, viste gorra de béisbol y zapatillas blancas, el uniforme del estadounidense estándar, aunque con las pulseras y collares étnicos del europeo latino». I aquesta “mezcla”, proclamada pels grans clans mediàtics i la indústria cultural com a veritat evangèlica del segle XXI, em temo que sigui l’únic valor que pretenen vendre’ns una part important dels dirigents polítics actuals, i amb ells la gran majoria d’opiniatres amb espai pagat, per revelar i proclamar que la “mezcla” (el mestissatge) és l’hòstia! Sobretot (però això no ho proclamen) perquè sol donar poca feina i força pasta). Però a mi, que per qüestions d’origen no puc obviar ser un individu de cultura mestissa, un català, doncs, normalet, em fa una certa angunia pensar que el tan grapejat concepte de mestissatge, o “mezcla”, no sigui altra cosa que “excuses de mal pagador” per no abordar altres qüestions. Em temo que aquest mestissatge tant beneficiós i nutritiu no vingui a significar altra cosa que un frívol “munta-t’ho com vulguis, però no m’escalfis l’olla”, i no pas com el resultat formal i compromès de la relació entre cultures. Em temo que sigui una excusa per no voler atendre altres qüestions que les que sí que “tenen importància” per els hom@s que avui exerceixen  en la política cultural, i que l’utilitzen per no haver de donar respostes gaire compromeses a legítimes preguntes que se’ls hi formulen. Perquè és una obvietat admetre que el mestissatge és un fet constant i natural en el desenvolupament de la cultura humana, i que no és cap valor en si mateix: el procés del mestissatge «és gratuït», diari el castís. Però en el moment que es pretén respondre amb apriorismes i valors funcionals a la “mezcla”, és quan la utilització del terme em sona a voler fugir d’estudi. El mestissatge té valors socials precisament perquè relativitza “essències” i “substàncies”, però també pot dur a l’aculturalització, dramàtic i temerari fenomen que pot amagar-se darrera del valor econòmic que la “mezcla”. Sobretot si per mestissatge es ven la superposició d’una cultura “primada” per l’aparell propagandístic d’un estat; o per unes estructures de mercat més poderoses que unes altres; o per la deixadesa o la abandó d’uns dirigents i intel·lectuals que haurien abdicat de la seva responsabilitat, etc. Aleshores aquests pretès mestissatge passaria a ser la simple implantació d’una forma cultural amb més poder polític i econòmic al darrera, pel damunt una altra amb menys poder, com ja ha passat en més d’una ocasió.

En fi, que pel meu gust, bona part dels nostres actuals dirigents polítics s’omplen massa sovint la boca amb aquesta santa paraula, i em fa l’efecte que amb aquest argument tan simplista pretenen donar solucions per a tots els gustos, a greus qüestions que se’ls dirigeixen des de diversos sectors de la societat catalana, des dels interessats en la difusió cultural: teatre, cinema, ràdio, periodisme, etc., fins a sectors relacionats amb el desenvolupament de la llengua: professors, escriptors, periodistes, etc.; des de sectors de la cultura popular fins a la universitat. I en tot, i per posar un exemple ─només un i no el més dramàtic─ ¿per a quina de les dues llengües, el català o el castellà, deu ser la panacea, el mestissatge (la mezcla) en l’àrea de la llengua catalana? I per què? Heu d’entendre que em refereixo al dit bilingüisme, i a la pràctica del dit català del carrer, o catalanyol, que força polítics, i mediàtics, associen amb aquest concepte tou del mestissatge.