No prendràs el pacte en va

Aquestes darreres setmanes s’ha especulat molt sobre la fortalesa del pacte entre CiU i PSC a Vilanova.

Des de l’oposició es reclamava el seu trencament i s’interpel·lava directament a l’alcaldessa perquè expulsés del govern als regidors del PSC fruit de la situació provocada per violència exercida sobre els votants de l’1 d’octubre i la posterior  repressió de l’estat sobre el govern de la Generalitat amb l’aplicació del 155 de la Constitució amb empresonaments i suspensió de bona part de les competències que són ara exercides des del govern central (només cal veure el desafortunat episodi de els obres  d’art de Sixena).

Veus qualificades i notables del socialisme vilanoví han sortit en bloc en defensa del pacte i de la seva necessitat per la governabilitat de la ciutat. Segurament per part dels socialistes va ser més difícil, en aquell maig del 2015 després de la fragmentació dels resultats electoral i venint del seu pitjor resultat de la història, acceptar el pacte amb la CiU de llavors no era massa fàcil. Trencar el tabú de la sociovergència no va ser bufar i fer ampolles tot i que l’assemblea del socialistes ho va aprovar després d’un ampli debat, amb algunes veus en contra –amb arguments prou sòlids- però de forma majoritària.

Va ser un part difícil tot i que alguns dirigents socialistes en privat ja abans de les eleccions anunciaven que en cas de poder sumar el pacte amb CiU seria una realitat. Després això es desmentia oficialment però finalment l’acord va quallar sense però tenir majoria absoluta si que facilitava força la governabilitat de la ciutat.

I aquesta governabilitat va ser una de les raons més importants que es van posar damunt la taula perquè el pacte superés les reticències a banda i banda, que les tenia i forces.

I naturalment el pacte va ser criticat automàticament per l’oposició per titllar-lo d’oportunista. Però ja se sap que el debat sobre la legitimitat dels pactes sempre es mira sota el prisma de la conveniència de l’opció que hom defensa.

Convindrem però que governar Vilanova amb sis regidors (que era la xifra dels regidors de la força més votada) de vint-i-cinc semblava a priori una temeritat, per tant calia cercar pactes, potser un tripartit o un govern més ampli de dues forces amb el suport extern d’algun grup amb un full de ruta pactat prèviament. Les combinacions podien donar molt de sí. Finalment però la sociovèrgencia es va imposar i amb dificultats i, a contra corrent en ocasions, han aconseguit tirar endavant el mandat.

El document del pacte contenia un seguit d’acords (raonablement complerts) i deixava fora de l’acord qualsevol referència als temes nacionals en el que es donava llibertat de vot i d’actuació com així ha estat en forces ocasions.

La situació d’excepció que viu el país ha tensat sens dubte la relació política  entre l’antiga convergència ara PDeCAT i el PSC, l’obvietat dels posicionaments contraris davant els fets arran de la declaració de la república i les posteriors conseqüències, posava contar les cordes el pacte.

El PDeCAT reclamava al PSC manifestacions expresses de condemna dels fets i el PSC Vilanoví treu comunicats reclamant la llibertat dels empresonats, i es posiciona condemnat la violència exercida contar els votants del 1 d’octubre (només faltaria”!). En definitiva fa una declaració que sembla satisfà al seus socis ex-convergents i així el pacte va resistint entre els dubtes propis i la ferotge demanda d’alguns grups de l’oposició que reclamen el trencament i la creació d’un govern de caire “sobiranista” (ara?) però alerta perquè avui el PDeCAT ja no és la primera força de l’ajuntament, la sortida dels dos regidors de l’antiga Unió (que el més honest hauria haver deixat l’acta de regidor i marxar a casa) situa la resta del grup com la tercera força política en nombre de regidors. Aquest pot ser també un motiu per mantenir el pacte. O no.

I de moment el pacte segueix i els grups que el formen han fet públic un document en el que expressen les bases del mateix i alhora critiquen a l’oposició perquè més enllà de les paraules no hi ha mesures concretes per la ciutat:

Des del govern, ens reafirmem en aquest pacte de govern, des del respecte a posicionaments polítics diferents però legítims. Vilanova i la Geltrú no es mereix caure en una paràlisi política i institucional, com de forma molt irresponsable ens volen dur alguns grups de la oposició, tal i com s’ha demostrar els darrers dies amb els seus posicionaments. També considerem reprovable la voluntat de generar crispació en moments en els quals són i seran més necessaris que mai amplis consensos a la ciutat, com també són absolutament lamentables les pressions a la màxima institució de la ciutat, l’alcaldia, només per interessos partidistes, sense posar al costat cap proposta ni projecte de ciutat.

Més enllà dels resultat concrets del pacte o del seu èxit polític si que cal dir que s’ha procurat entenem afrontar els problemes de la ciutat amb tota l’honestedat i constància possible. Ja hi haurà temps de valorar els resultats i les circumstàncies que han concorregut en el mandat. La ciutadania ja jutjarà. Totes les forces polítiques aspiren legítimament a governar o a influir en el govern. En el seu moment CiU i PSC van apostar per fer-ho conjuntament aïllant-se el tot el possible de la política nacional i sembla que volen continuar fent-ho així.

El pacte té sentit si es compleixen els documents signats i si hi ha voluntat de seguir complint-los.

Ja se sap que hi ha qui considera que els pactes es signen per ser trenats i altres que creuen que es pacta per complir els acords. Em posiciono entre els segons. Però no amagarem que aquets pacte té ara més dificultats que el maig del 2015 –però ja llavors s’intuïen les possibles sotsobres que hauria de suportar i patir- i encara potser en tindrà més després del 21-D. Però quan pactes els acords no s’han de prendre en va.

Hi ha en joc  la credibilitat posterior. I segur que en el futur caldran pactes, molts, i molt més transversals.