Un nen malcriat

No tota la culpa es seva. El seu pare, Manuel Fraga, ja anava pels mateixos camins quan deia allò de la calle es mía. Els seus germans, començant pel gran, el Jose Marí i passant pel Jaime, el Rodrigo, el Paco y el Javier (els de la foto de família al balcó de Gènova el dia de la majoria absoluta del primer) seguiren amb els plantejaments autoritaris i entossudits del progenitor. Amb uns antecedents així, que havia d'acabar fent el pobre Marianín?.

I aquí el tenim. Tímid com per sortir a parlar amb la gent a través del plasma o sense acceptar preguntes a les rodes de premsa, però amb cops de geni més o menys dissimulats per evitar que els seus germans (el pare va traspassar fa un temps) li facin el llit i acabin substituint-lo per alguna cosíneta espavilada com ara l'Esperança o la mateixa Soraya. I clar, aquesta timidesa genera una imatge d'aparent indefinició que els seus rivals interpreten com a debilitat i que els porta a plantejar obertament els seus plans per fer-lo fora mentre ell, des de l’actitud desmenjada i un punt absent, va deixant als seus assessors o segons tota la feina bruta i la preparació dels plans de futur. Si no em creieu, nomes heu de repassar quants disgusts ens ha donat na Soraya o alguns dels seus ministres, a compte del Marianin.

Algú podria dir: I on es doncs la dolenteria d'aquest xicot? Em permeto respondre-li: En les seves obres. En el que fa dia rere dia i que, en aquestes darreres setmanes porta pel pedregar, entre moltes altres coses, el futur de Catalunya.

Perquè, si em permeteu el símil, Mariano Rajoy ha fet com aquell nen malcriat que, quan veu que està perdent als escacs, amb l’excusa de veure el dibuix del tapet, aixeca el tauler i fa caure les peces a terra. O potser no és això el que va fer quan va veure que els catalans anàvem conquerint quotes importants d’autoestima any rere any, diada rere diada, fins arribar a proposar-nos fer un referèndum? Un referèndum que, lamentablement, va acabar en una consulta que, tot i les seves maniobres per desvirtuar-la, va resultar prou clara com per poder proclamar unilateralment que Catalunya volia ser un país lliure i que estava disposat a fer els passos que calguessin per aconseguir-ho.

Davant d’aquesta victòria aclaparadora de la voluntat emancipadora dels catalans, Rajoy va optar per aixecar el tauler. Amb l’ajut d’un article constitucional, el 155, que havia entrat a la carta magna recomanat pels immobilistes, que havia passat 38 anys sense que ningú gosés trencar-li el son, i que ara, era despertat per ser interpretat arbitràriament i en benefici de part interessada, és a dir, del govern de l’estat. Mentrestant, les peces seguien caient del tauler.

Però el nen s’avorria. I, com el nen viciat de l’exemple, va demanar –millor dit, va manar- que continués la partida. Posant les peces on a ell li venia de gust, suprimint peons de l’adversari i fent-hi tornar alfils o torres seus que havien estat menjats abans de la interrupció. Convocant unes eleccions segons ell normals, però a les que determinades forces polítiques haurien de concórrer amb una ma lligada a l’esquena i un esparadrap a la boca. Una veritable tupinada.  

Encara hi ha més. Perquè el nen malcriat, en una exhibició de cinisme, acabà acusant al seu rival d’haver aixecat el tauler. De no saber perdre. D’haver fet trampes durant la partida. D’haver-lo obligat a jugar a escacs quan ell es delia per fer una partida de Cluedo. És el que tenen els nens malcriats. Que acaben creient-se les seves pròpies mentides i negant les veritats més evidents que els altres exposen.

Això és el que fa més mal de tot plegat. Que, després de jugar lleialment amb ells una partida d’escacs durant 39 anys i amb normes constitucionals acceptades democràticament (amb tot el que això suposa de respectar la voluntat majoritària), uns nens malcriats i capriciosos ens facin anar de corcoll interpretant a la seva conveniència les regles del joc. Com Rajoy, que prometia ahir una reforma d’aquella constitució que acompanyà l’article 155, i jurava avui que ell només havia dit que parlaria amb qui fos de la conveniència de debatre sobre la possibilitat de canviar alguns aspectes no fonamentals de la carta magna. O com el PP, que diu que estima Catalunya però publicita, sense posar-se vermell i en dues versions, les balances fiscals del 2014, les del govern central i les del govern 155 de Catalunya que, per més conya, no coincideixen. O que es declara preocupat pels seus súbdits però modifica la llei de pobresa energètica perquè els seus amics elèctrics no perdin beneficis regalant als pobres allò que el sol o l’aigua els regala a ells.

I al damunt de tot això, ens quedem amb la sensació que com a molt, si tenim sort, podem aconseguir començar una nova partida d’escacs amb aquell nen malcriat, o amb qui el succeeixi. Desesperançador.