Llavors, els peixos

El passat 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia, vaig ser convidada a presentar a la llibreria Ona de Barcelona el darrer llibre de poemes de Marta Pérez i Sierra, Llavors, els peixos, en una acurada edició de La Garúa Libros-Tanit. Al costat dels seixanta poemes en prosa, dividits en dues parts, hi dialoguen setze imaginatives pintures de Jordi Vila i Llàcer. La contemplació d’aquestes pintures revelen aspectes simbòlics i onírics de Llavors, els peixos, que enriqueixen de forma plàstica, visual, les potents imatges poètiques de Marta Pérez i Sierra.

De la mateixa manera que la vida i la seva interpretació és oberta, també la poesia, que és un reflex de l’experiència de la vida, és oberta a una gran diversitat d’interpretacions. Escrivim des del que sabem, però també des del que intuïm a través de fulguracions mentals i sensibles, i que en aquest cas han emergit de la lectura. Invitada per Marta Pérez i Sierra a escriure un pròleg per a Llavors, els peixos, reprodueixo a continuació la meva lectura d’aquest llibre esplèndid, i que vaig titular Sóc tot allò que estimo:

Franquejar el pont cap a la vida –la vida en plenitud, en consciència- només pot fer-se d’una manera: unint les forces femenina i masculina, el yin i el yang, els dos pols que mouen l’univers, mare i pare de l’existència.

Aquest és el secret. Sembla senzill, i ho és, ja que la vida és mestra i en tots els plans de la manifestació es va repetint aquest esquema. Però no ho sembla tant per a nosaltres, humans que tantes vegades ens mostrem indigents i amb poca vista per a les coses essencials; no ho és tant, de senzill, accedir al secret, des del moment en què tan sovint ens perdem pel camí. Ja des de l’inici, des del mite del Paradís amb la Caiguda, de resultes de la qual ens vam convertir en éssers escindits. Enyorem aquella plenitud primigènia. El nostre ser humans s’enyora d’aquella rodonesa que el mandala xinès representa amb tanta eficàcia visual.

Aquesta és la imatge poderosa: el matrimoni entre aquestes dues forces primordials, les forces de la vida, la que m’anava venint al cap durant la lectura de Llavors, els peixos, de Marta Pérez i Sierra.

Obrir la porta a la percepció intuïtiva és la meva manera de veure el que després racionalitzaré, explicaré, escriuré. Davant de qualsevol obra d’art, o, simplement, davant d’un fet quotidià que vull entendre o que em digui quelcom que vagi més enllà de l’evident, deixo, doncs, que en el neocòrtex del cervell operi la visió espontània i fulgurant que ve directament d’aquell saber de la vida que deia més amunt. I és per aquesta raó que ja m’ho heu sentit a dir més d’una vegada: escrivim des del conscient, on regna el logos, la paraula. Però la paraula és sempre prenys de l’inconscient, justament on les aigües primordials, el femení i el masculí de la vida, tenen el seu tàlem misteriós.

En tota obra creativa els poetes partim del que sabem, de la nostra experiència, dels nostres referents culturals. Però també partim d’allò que encara no sabem (o no en tenim consciència), tot i que, profetes o sibil.les de nosaltres mateixos, no poques vegades intuïm el que és en nosaltres de forma personal, però també es troba en aquell gran magatzem del saber universal que anomenem inconscient col.lectiu. Un saber i l’altre es manifesten a Llavors, els peixos, de Marta Pérez i Sierra.

Acostumo a fixar-me molt en els títols dels llibres, sobretot els llibres de poemes, ja que el llenguatge poètic neda entre la paraula i la imatge. Desgranaré aquesta idea a propòsit de Llavors, els peixos. Amb aquestes dues figures gramaticals que tal com jo les entenc ultrapassen el sentit adverbial i nominal, es presenta Marta Pérez i Sierra en aquest darrer treball poètic que en una primera lectura duu a veure la poeta com una trobairitz.

Ja sabeu qui són, aquestes abanderades: dones que en aquell País d’Oc de l’Edat Mitjana escrivien poemes i cançons d’amor. Elles a ells. Marta Pérez i Sierra escriu els seus versos encadenats en precioses peces literàries que componen un total de 60 poemes, a ell, a qui enyora en la primera part del llibre i que titula De tu en faig enyor; en la segona part del llibre, que titula De tot en faig joia, la poeta invoca la joia de la vida que ell li inspira.

Remarco que és la poeta la que d’aquest ‘ell’ en fa tant l’enyor com la joia. Perquè aquest ell, que a partir d’ara escriuré en cursiva perquè en l’espai del poema passa a convertir-se un arquetip, sens dubte és ‘ell’, algú a qui l’autora coneix, o ha conegut en el passat. Un ésser, o éssers reals. Ja he dit que partim del que sabem, de l’experiència viscuda i dels referents culturals que afaiçonen el nostre imaginari personal. Però en l’àmbit poètic que ens ocupa ell és imatge de l’ànimus, és a dir, del masculí intern, espiritual, en la psique de la dona (com l’ànima és el femení intern, espiritual, en la psique de l’home).

Ell és el portador de llavors, tot i que en el títol una entengui que el mot llavors vol dir ‘aleshores’, o ‘en aquell moment’, o ‘en aquell temps’, que així es com comencen totes les històries. Valen, aquestes expressions, tant o més que el mot llavor, germen o semença. I és que quan l’alè inspira ho fa de manera que puguem llegir el que llegim en el pla racional, però també perquè puguem llegir el text en un altre nivell, el nivell simbòlic. No en va es diu que el simbòlic és el llenguatge de l’ànima. És a dir: la intermediària entre la terra i el cel, metàfores per denominar la conjunció matèria i esperit. L’ànima entesa com imago Dei participa de les dues naturaleses.

Una primera lectura d’El Càntic dels càntics bíblic, llibre amb el qual s’ha d’emparentar aquest llibre de poemes de Marta Pérez i Sierra, ens porta al festeig dels amants i al sentiment d’enyor per l’absència d’algun d’ells. Sublims poemes d’amor. Però una segona lectura, una lectura simbòlica d’El Càntic dels càntics, ens porta a veure en els amants la personificació en imatges poètiques de l’ànima i l’ànimus què deia, tal com va conceptuar Carl G. Jung aquestes potències, complementàries l’una de l’altra, forces que ens habiten, que som.

Segons aquesta interpretació, se m’afigura que ell és les llavors, entès el mot català llavors com a semença o germen, com he dit. I ella, el jo de la poeta, és els peixos. Però atenció, que les valences d’aquestes dues paraules són intercanviables. O no veieu una gran semblança entre les llavors i els peixos? Així mateix, si parlem d’ella, el subjecte que escriu, la trobairitz, és imatge de la potència del que la mateixa autora diu en un vers, al.ludint a una doble fertilitat, o fertilitat en dos plans de l’existència: nens a la peixera. Poemes. En el jo poètic, ella es manifesta en un estadi de completesa des de l’instant en què s’uneixen dins seu la potència d’engendrar i la de gestar vida, ja sigui en forma biològica o literària.

A través de versos pletòrics d’imatges tan significatives, Marta Pérez i Sierra ha escrit el trajecte, el pont que tot ésser humà anhela travessar per arribar a la veritable vida. No sense nigredos alquímics o nits de l’ànima abans d’assolir el casament de les dues forces primordials. Res no ens és regalat, en l’evolució espiritual. I és clar que el camí que fem sobre aquest pont que uneix les dues ribes de la vida el fem amb un company o companya, aquell o aquella que ens atrau perquè, d’alguna manera, es correspon al masculí o femení intern. L’ideal de parella és dóna en la coincidència entre la imago interna i la figura externa, tot i que en la realitat aquest ideal es faci efectiu poques vegades. Més aviat ens movem en l’aproximació i en l’acceptació de la realitat, sempre imperfecta. I en aquesta relació, l’amor és bàlsam, agulla que cus estrips, mocador que eixuga les llàgrimes.

Aquest camí, via de l’anhel que es manifesta en enyor de la plenitud primigènia que la mitologia veu en la figura de l’androgin, pot presentar-se a través de moltes imatges. Una imatge pot ser la que ha vist i ha escrit la poeta: L’enyor, una cadena llarga entortolligada a les rodes del ferrocarril. Desfer el nus del cor, desfer el nus de l’ànima en un camí que sembla no tenir final i on les vies no es troben. Alliberar-se de l’embull que encega, o de la direcció marcada contravenint la pròpia direcció interna que s’expressa en la veu més íntima, més amagada. I per emprendre aquest viatge-treball només tinc això teu: poemes i enyor.

No són poques, però, aquestes eines. Perquè per la mateixa llei de la polaritat de les forces de la vida, de la mateixa energia que pren presència en l’enyor, sorgeix el goig de la vida i la seva contemplació tan enamorada com serena. Aquest goig és el leitmotiv de la segona part del llibre que, com la primera part, demana ser escrita perquè ets la paraula presa dins meu.

Es tracta, però, de ‘veure’. Veure no és només mirar: és comprendre, és conèixer a fons, és estimar. Recordin els lectors que a la Bíblia d’estimar se’n diu conèixer. Conèixer el secret... Els camins d’aquest coneixement, que ho és de la vida en la seva plenitud, es poden presentar com fulls que es van desplegant a la vista de tothom. Però només algú sensible i obrant a cor obert esdevé capaç de ‘veure’ i després ‘recrear’ aquests fulls amb imatges-experiències que aquí primer ho són de l’enyor i després ho són del goig.

Les de l’enyor: és un vers cíclic. Enyor. Enyor. Escriu el que vulguis al mig. Un llibre de poemes és al mig. Enllaç, imatge de les noces, lligam d’amor. Pont entre llavors i peixos. Imatges poètiques amb rerefons del Vell i Nou Testament. Llavors o també ‘en aquell temps’, i l’ara dels peixos. La llavor que cau en terra fèrtil fructifica. El miracle dels pans i els peixos, nodriment d’un i de molts, com els fills i els poemes del món.

En la segona part del llibre, la del goig, la de l’amor per les coses menudes que a través de la vivència profunda prenen un sentit personal i dignes d’amor, hi ha moltes imatges marines i referències líquides: xarxes, platges, arena molla, algues vermelles, lletanies d’aigua, una gota d’aigua i jo som el mateix.. Impremtes, records sentimentals de la poeta de les platges de Menorca o de Tamariu: tornar a Tamariu de la mà del poeta.

Ella, alter ego de la poeta, torna als llocs de la mà del poeta imaginari en el llibre de poemes que escriu, i se n’alegra. Per això tant hi fa si ell, l’amant que li inspira els versos de Llavors, els peixos és poeta o no. Ell és poeta perquè eres llavor i síl.laba, escriu ella, que, com els lectors hauran vist, també escric en cursiva ja que en els poemes ella ha esdevingut una figura arquetípica.

I així, poema a poema es va tancant el cercle per allà on havia començat aquest viatge d’exploració lector per part meva: amb la imatge conjuntiva de la llavor i els peixos. En aquest punt voldria remarcar en el text una expressió, la de la plenitud anhelada per la poeta quan és viscuda en un instant místic: ser les teves mans i tenir la meva lletra. O també en aquesta altra expressió: un pomer etern habita aquella noia.

Les imatges parlen per elles mateixes. Ella, la trobairitz Marta Pérez i Sierra és en carn i en lletra aquella noia habitada per un pomer etern, imatge de l’esperit que mai no mor. Però per ‘veure’ el pomer etern que l’habita (Déu en nosaltres, podríem dir, l’autèntica saviesa) li ha calgut fer-se conscient que la clara visió no es dóna així com així, que cal guanyar-la i que el camí pot ser llarg, amarg i dolós: hauré de guarir-me els ulls amb fel de peix. És a dir: guarir-se els ulls interns (els ulls de la visió de la realitat que hi ha a l’interior de coses i fenòmens) a través de la fel de peix, imatge del dolor de la vida transfigurat en remei, en salvació. Com l’enyor és transfigurat en goig per la vida a través d’unes noces secretes en la intimitat de l’ànima que fan esdevenir la poeta una amb l’amor, sóc tot allò que estimo.

Mesura i imaginació, forma i sentit, poesia i veritat són epítets per a una lectura de Llavors, els peixos, de Marta Pérez i Sierra, a la qual tinc el goig d’invitar-vos.