I ja hem votat!!! (reflexions al primer cop d’ull)

Doncs sí, ja hem votat.

I ara què? Deu ser la pregunta més feta durant les darreres hores.

Vam viure novament la festa de la democràcia? No. Aquest cop no ha estat la “festa”, el tòpic aquest cop no el podem repetir.

Normalitat? No! No, com ha anat tot plegat i veure el Sr. Millo darrera el faristol de la Generalitat, fa mal i és antiestètic i antiètic.

I algú ha votat amb el cor i el sentiments. Segur!

Un altre amb el cap i la raó. També!

Altres ni amb el cap ni amb el cor ... amb els ...

I encara algú ho ha fat com tantes vegades tapant-se el nas, practicant allò que en diuen el vot útil o el vot a la “contra”.

I la veritat és que hem vots molts i moltes, moltíssims.

Però a l’hora del recompte tots els vots valen el mateix.

La matemàtica no entén de disposició i el ànim del vot sinó que ens ha donat unes dades que ara caldrà combinar per fer possible un govern, una estabilitat al país i unes perspectives de futur que millorin la situació actual.

Fora  presos, fora 155, fora amenaces, fora enfrontaments estèrils.

I els resultats són ara ja incontestables.

C’s guanya amb 37 escons i guanya amb vots també
Junts per Catalunya es queda amb 34 escons
ERC-  32 escons
PSC- 17 escons
Cat-comú.-Podem 8 escons
CUP- 4 escons
PP -3  escons  

La paradoxa guanya C’s però la majoria absoluta en escons de JxC, ERC i CUP però no en vots, per tant es podrà formar govern independentista.

Es manté l’equilibri entre els blocs més o menys.

També una separació en intenció de vot entre l’àrea metropolitana i la resta de  Catalunya. Les zones urbanes i els zones rurals. 

I traspàs de vots dintre dels dos blocs.

Govern potser garantit però la divisió segueix igual.

A seguir....

Però el cert és l’aplicació del 155 no ha pogut trencar la majoria del sobiranisme, per tant algú hauria d’assumir responsabilitats polítiques.

L’impulsor d’aquesta mena de mordassa constitucional ha perdut un grapat de vots i d’escons. El PP s’ha de replantejar el seu paper a Catalunya. I segurament alguna dimissió convindria.

El PP que governa Espanya no tindrà grup propi i haurà d’anar al mixt i per més “inri” amb els de la CUP. Glups!

Em sembla que deu ser –data per la història- la primera vegada que un partit no catalanista guanya (amarga victòria, però) les eleccions al Parlament de Catalunya i ho fa en el moment en que el sobiranisme té la seva expressió més clara de la història del País. Sobiranisme però que malgrat governarà no millora els seus resultats perd uns mínims escons i unes mínimes dècimes percentuals tot i augmentar en vot..

Segueixen faltant el 400.000 de després del 9-N.

I els dos blocs segueixen pràcticament igual en forces, però substancialment diferents en els equilibris interns.

El Sobiranisme amb una dos o tres llistes manté els vots sobre els 2 milions.

Els diguem-ne constitucionalisme –amb matisos– concentrat el seu vot en una força com C’s amb un PP pràcticament residual.

I com no sorprèn la victòria del C’s –almenys a mi. Perquè un partit que no té cap ajuntament, que fa sis anys tenia tres diputats i en el territori del país és força absent acabi guanyant amb més d’un milió de vots i n’hi treu 60.000 a la llista de junts per Catalunya, és realment sorprenent. El nou President que surti no podrà dir allò de que és qui ha tret més vot popular. I no fa bé el possible futur President menystenir la victòria de C’s.

L’independentisme ha guanyat clarament, no millora substancialment però ha guanyat i a partir d’aquí cal fer una profunda reflexió de com haurà de governar.
Caldria que tothom tingués clar que la situació ha de canviar radicalment.

Caldria que els presos sortissin ja de la presó, que el 155 passés a la història i intentar trobar les eines que deslloriguessin la situació que estarà un cop més estancada i sense possibilitats de moure’s més del que ja s’ha ha mogut.

La partició del país en dues opcions iguals, uns quants amunt, uns quants avall, és clara i ho seguirà essent, per tant serà en la política del matís, en el reconeixement de l’altre part que es podrà trobar alguna solució. Fins ara hem vist dissortadament la política d’imposició. I en aquets tema l’estat té la força i l’usa sense complexos, per tant més que imposar-se el que caldrà seran les accions de seducció per una entesa de mínim que permeti primer normalitzar el país i després començar a tractar de forma real, sense embuts quin hauria de ser l’encaix territorial i per descomptat ens sembla del tot necessari que hi hagi una clara manifestació a través d’un referèndum (amb garanties i sense porres, clar) de la ciutadania de Catalunya.

Al Garraf guanya tambe C’s a tots els municipis i a Vilanova gairebé es situa en el límits de la línia importants 10.000 vots.

Guanya a les forces independentistes i gairebé duplica al PSC. Obre una panorama nou de cara a les municipals?. Sincerament creiem que no. Però vistos els resultats ja res serà impossible.

Però caldrà veure qui té el desllorigador de tot plegat. Qui és capaç de començar a posar fil a l’agulla. Per descomptat ara i aquí qui ha guanyat no podrà formar govern per tant en aquest cas qui encapçali el govern haurà de prendre més responsabilitat però no ens enganyem aquí hi ha responsabilitat compartides i responsabilitat de tothom. No serà fàcil perquè fer un govern amb candidats a presidir-lo a la garjola o a Brussel·les no facilita la gestió del tema. Però no es pot defallir al primer entrebanc.

Rajoy al recó de pensar, i li cal reflexionar amb urgència i veure quines ofertes ha de fer per desllorigar la situació, després d’aixecar el 155 i deixar en llibertat als polítics empresonats o els empresonats polítics.

L’Estat però ja a respost al resultat el Suprem implica ara a més gent, diversa i plural en aquesta causa general i entre els investigats hi ha l’alcaldessa de Vilanova.

Des de la meva discrepància ideològica amb l’alcaldessa al seu costat, suport en allò que calgui.

I com diuen els italians i hem repetit tantes vegades Piano, piano, si va lontano  

Que tinguin un 2018 amb salut i carregats d’esperança.