Ser jove no és cap ganga

Una desventurada característica la nostra societat, la societat catalana actual, és que sembla no estimar els seus joves, i, és més, sovint es pot arribar a sospitar que els menysté: o bé els tracta com incapaços, o bé com a presumptes delinqüents. No sé si aquest capteniment és especialment atribuïble al que jo considero “la nostra” ─la “meva”- societat─, o ha estat una constant històrica d’aquest Estat on vivim. Sí que estic convençut, però, que en l’etapa històrica que m’ha tocat viure, la meva societat no estima els joves; els desdenya o els conflictivitza; els envia a pàrvuls, o els hi avia la policia. Els joves, els que són joves en el moment en que jo soc adult, han de suportar masses dificultats per inserir-se en el món laboral, i a més, quan troben feina, allò que generalment reben a canvi (el sou) no es correspon amb la demanda que els consumisme imperant els exigeix a través dels media, imposant-los la dependència familiar per tot allò que l’entorn els posa com a model per a ser tinguts en compte entre els “escollits”: roba de marca –nova cada temporada-, vehicle propi ─com més aparent i car millor─, aparells electrònics que en la majoria dels cassos només els serveixen per seguir vivint en un món de ficció, hores “lliures (ocioses)” per “sortir” dia i nit, etc. A més, no crec que descobreixi Amèrica si manifesto que l’encara imperant, malgrat la “crisi”, i quasi indecent especulació immobiliària, provoca que a la majoria de joves els sigui massa difícil trobar un lloc on viure amb independència. Altrament, és d’una evidència meridiana que a la generalitat dels nostres joves se li ha proporcionat una educació força deficient i sense altre fi que l’adquisició d’un títol, un títol que, massa sovint (tothom ho sap) només li servirà per trobar una feina tres o quatre vegades per sota de la capacitació que el mateix títol anuncia.

Fora de les aules, la societat (els organismes de que es dota: govern de l’Estat, governs territorials, locals, etc.) renuncia a seguir educant els seus joves, massa sovint abdica de la seva responsabilitat i en la seva majoria els abandona en mans d’un empresariat asocial, feroçment contaminat per teories de tall neoliberal, disposat a explotar la immaduresa dels joves (la seva joventut) amb sous per sota de la seva real eficiència, i que malgrat tot, i en la majoria dels casos, no podran satisfer les expectatives que la propaganda consumista li presenta: vivenda, adquisició de cultura, promoció social, etc., si no té al darrera una família que supleixi els deures als quals l’Estat (en totes les seves formes d’administració) a renunciat de responsabilitzar-se’n: el futur dels joves, el futur del país.

No, no sembla que estimi els seus joves la nostra societat, L’Estat (insisteixo, sota qualsevol forma administrativa), en comptes de seguir educant i proporcionant-los espais autònoms propis per a la seva maduració social, assessorament i creació de dedicacions laborals alternatives, formació continuada, plans de vivenda comuna o familiar, etc., prefereix adoctrinar-los, o bé sacrificar-los, a mena de ma d’obra barata, com també ho fa amb la dona i amb els no integrats: immigrats i indigents.

Desgraciadament, des de ja fa massa temps, els joves només solen ser notícia quan aconsegueixen l’estatus d’un adult (quan triomfen econòmicament a través d’algun programa de televisió), o quan causen escàndol, quan els seus hàbits molesten. I molesten de llarg quan, immensos en l’individualisme hedonista que els hi proposa la mateixa societat de consum, una part d’ells adopten actituds —proporcionades per la societat amb la qual conviuen—, que s’aparten de les convencions socials, per manifestar la seva existència. I aquesta actitud causa escàndol perquè en el fons la societat es reconeix en ella mateixa i n’adverteix una part de les conseqüències.

I aquí cal dir que el problema no és que la joventut no respecti els hàbits socials, el problema és que, avui, a la majoria de la joventut catalana se la pretén mantenir fora de la societat. Se la vol mantenir en una mena de quarantena selectiva a l’espera que, tard o d’hora, pagui el preu de la “integració”. Per aquesta raó ser jove en la nostra societat actual no és cap gran avantatge, els joves no se senten ni considerats, ni, molt pitjor, estimats. Massa sovint, ser jove, significa esdevenir suspecte d’antisocial, només cal llegir la premsa o escoltar la televisió. Com no ho és ser vell, perquè ni un ni altre sector són “rentables”  dins un model polític i econòmic obstinat en convertir les lleis de mercat en el dret i la justícia social, i en la única norma reguladora de la riquesa i el benestar entre els homes, perquè els joves exigeixen futur, i els vells reclamen les justes atencions pels serveis prestats.