Una felicitació de Nadal

Aquest dies són proclius en desitjar i rebre felicitacions de trametre desigs i estendre els bons sentiments.

Hi ha un desig gairebé universal de que per unes dies la pau, l’amor, la felicitat, la salut, la sort i la benaurança regni arreu.

Després la realitat ja ens posarà a cadascú al seu lloc.

També cal constatar que l’avenç imparable de les noves tecnologies ha fet que moltes de les felicitacions o targetes nadalenques que rebíem han pràcticament desaparegut, o més aviat s’han trasmudat en elements virtuals.

El paper, la cartolina ha deixat de ser rebuda i avui a través d’internet, el correu electrònic, l’omnipotent i omnipresent WhatsApp rebem les felicitacions.

Aquell ritual d’obrir el sobre i veure qui ens havia recordat i enviat la seva felicitació i posar-la en un lloc visible de la casa ha passat, i ara si cal es guarda la felicitació al “núvol” o prémer el botó d’esborrar si no interessa. Gairebé tot ens arriba a través de la xarxa i un cop visionat per un instant decidim que en fem.

La felicitació de Nadal té una llarga trajectòria però potser ja no te gaire futur (ja veurem però perquè tot acaba tornant).

Sembla que va ser cap a la meitat del 1800 quan es van fer les primeres felicitacions il·lustrades amb alguns aspectes nadalencs.

A partir d’aquell moment es va anar estenent amb molta diversitat en les imatges, en els textos de desigs, en la qualitat formal de la seva composició, en la seva impressió i disseny, també és van popularitzar i gairebé van ser usades per la majoria de les persones que van trobar en aquella tarja postal un sistema de felicitar en dades assenyales.

N’hi ha de tot tipus i formes, des d’aquelles que ofereixen benaurances, altres  gairebé fan un relat literari ben acurat i publicat fins a la més tradicional amb la fotos dels membres de la família. Hem passat des dels dibuixos més o menys originals molt ensucrats -i aquí recordar la figura de Ferrandiz com a prototip d’una matèria nadalenca que es va fer popular- a les frases diguem-ne laiques però carregades de missatge d’humanitat, o les que reprodueixen grans obres d’art generalment naixements o bé les que tenen una vessant més cultural i patriòtica com la Nadala de la Fundació Carulla i fins i tot en un moment determinat les ONG’s van trobar en fer felicitacions nadalenques una forma, si és vol, modesta de finançament.

I que dir d’algunes felicitacions institucionals que busquen també la seva banda solidària i moltes vegades cerquen visualitzar la diversitat i la defensa de la diferència.

I naturalment molts encara alguns recordem aquelles felicitacions que alguns serveis públics ens oferien porta a porta i que, a més dels desitjos de felicitat, reclamaven “l’aguinaldo” o una petita aportació monetària per complementar l’escadussera paga de Nadal.

Vegi’s sinó els versos (bé per dir-ho així) que figuraven en una felicitació dels anys 50:

El humilde Basurero
Les viene a felictar
Les saluda placentero
Pues no los quiere olvidar
Con la trompeta tocando
O la campana sonando
Va los cubos vaciando
Y los rincones limpiando
Es misión bastante dura
Y muy sucio su trabajo,
Recogiendo la basura
Calle arriba, calle abajo.
Que acierten una quiniela
O el gordo de Navidad
Les desea el basurero
Con toda sinceridad.
Que pasen felices fiestas
De Navidad i Año Nuevo
En completo bienestar
Con alegría y salero.

El basurero

Fantàstica, no?.

Les felicitacions vistes amb perspectiva serveixen també elements d’estudi del models socials, de les necessitats de les societats, de comportaments i de l’imaginari col·lectiu, de l’evolució de la tipografia i la imatge, el pas d‘un contingut de símbols cristians a una certa laïcitat exaltant, això sí, els valors universals i els drets humans...

Tot això per explicar que he rebut felicitacions de Nadal però m’ha agradat especialment la que he rebut del consell Comarcal, felicitació institucional que enguany aprofitant -suposo- la voluntat d’homenatjar al pintor Alexandre de Cabanyes la imatge que il·lustrava la felicitació era la reproducció del quadre inacabat de Cabanyes, L’ascensió al cel de Núria de Cabanyes, obra d’una extraordinària sensibilitat on crec que es posa de manifest l’aspecte més humà, més emotiu de l’artista. Més enllà de delicadesa de la imatge la felicitació em va fer retrocedir al final de l’adolescència i del batxillerat quan Joan Rius Vila, aleshores el nostre professor de Literatura i Història de l’art, ens va portar a  visitar l’estudi del pintor Cabanyes amb qui mantenia una bona amistat, el pintor que era un habitual a la rebotiga de Rius Vila on a més de llibres es tractava de moltes coses més. Ens va rebre el mateix pintor i vam poder parlar amb ell. D’aquella visita en queden pocs records però dos especialment. El primer l’impacte que va produir-me el quadre que ara serveix per felicitar les festes, em va semblar enorme, grandiós, colossal carregat de sentiment i una mostra d’amor extraordinària. Elevar a la filla morta al cel. Me’n va quedar un record gravat. Per la seva força va ser capaç de commoure a un quasi jove que tenia molts ocells al cap i l‘art i el seu significat més humà i pròxim en sí mateix no era precisament el més important. Quan després de molts anys per raons de representació institucional vam tenir alguna responsabilitat sobre la Masia  Cabanyes i sobre el que quedava del llegat del pintor el primer que em va interessar va ser tornar a veure el quadre i tanmateix vaig constatar que em produïa el mateix efecte que en va produir en aquell final d’adolescència: commoció.

El segon record que va quedar és el poema enganxat a la porta de l’estudi del  pintor un poema de Douglas Mac. Arthur:   

Ser jove...
La joventut no és una edat,
és un clima del cor.
És voluntat, és imaginació, és passió.
Els anys marceixen la pell;
renunciar a l'ideal marceix l'ànima.
Jove és aquell que se sorprèn i es meravella,
que pregunta com el nen insaciable i després...?
Desafia els esdeveniments
i troba alegria en el joc de la vida.
Seràs tan jove com la teva fe,
tan vell com el teu dubte,
tan jove com la teva confiança en tu,
tan jove com la teva esperança,
tan vell com el teu abatiment...
Romandràs jove mentre romanguis receptiu.
Receptiu a quant és bell, bo i gran.
Receptiu als missatges de la naturalesa,
de l'home i de l'infinit.

Aquest deuria ser l’esperit del pintor, perseguir la joventut, l’eterna joventut, anhel compartit per molts artistes. 

Ara que es celebraran diversos actes per celebrar els 140 anys del pintor Cabanyes en coneixerem més coses, segur. Ens sorprendrà novament i ben segur que gaudirem de la seva excel·lència artística

Però vet aquí que la felicitació nadalenca m’ha portat aquest records sobre la figura del pintor i un esbós d’una obra, potser estilísticament poc apreciada però en canvi d’una forma humana incommensurable.

Segur que a cadascú de nosaltres alguna felicitació també ens remourà els record i la memòria i els sentiments.

Només per això ja pagaria la pena que seguíssim enviant i rebent targetes de Nadal....